Com surt la idea de crear un Campus de Patrimoni Artístic a la UAB? Neix amb la voluntat de posar els recursos universitaris a disposició del territori i ja aplega 17 museus
–entre els quals el Museu de Terrassa–, 3 graus i 3 màsters. Els museus i la universitat ja no són únicament tancs de coneixement. Des de la universitat probablement hem elititzat, intel·lectualitzat i allunyat el patrimoni de la comunitat. Ara hem d’atrevir-nos a pensar en la recerca en l’àmbit del patrimoni d’una manera conjunta i polièdrica. Nosaltres volem treballar en projectes concrets, amb la comunitat, fer recerques interdisciplinàries. Els museus tenen dificultats per avançar en la recerca i nosaltres podem ajudar-los amb estudiants de grau i màster. Són recerques beneficioses per als museus. Si aconseguim això, ja podem estar contents.
Què en pensa del corrent que defensa descolonitzar els museus? Avui s’està repensant el relat dels museus i també del patrimoni. Per exemple, a Catalunya tenim peces de Guinea Equatorial que van arribar aquí no sabem com. Crec que cal anar més enllà de si les hem de tornar a origen o no. A Alemanya han deixat estanteries buides del patrimoni usurpat pels nazis… Jo crec que primer s’ha de fer recerca, documentar la procedència de les peces i avaluar cas per cas.
Parlem del “patrimoni incòmode”. Què fem amb elements del franquisme com, a Terrassa, el monument als caiguts o el monument d’Alfons Sala. És un debat obert i vigent a la ciutat. Conservem o bé amaguem aquests vestigis? Amb la descolonització dels museus, aquest és un debat candent i jo crec que l’error és polititzar-lo. Aquests elements han perdut el seu valor commemoratiu. L’estàtua d’Alfons Sala o les dues escultures que estan al Cementiri, una d’un soldat franquista i l’altra un croat, no tenen un valor d’exaltació avui ni de commemoració. Tenen un valor històric. No tenen vigència. Això és el primer que s’ha d’explicar. La llei de memòria democràtica ho diu molt clar.
Els mantenim, doncs, a l’espai públic? Cal superar la lògica de l’eliminació? La meva opinió és que el patrimoni incòmode s’ha de resignificar. Crec que a ningú li passaria pel cap destruir els documents de la dictadura, ni donar cops de martell als centenars de bustos de Neró i altres emperadors romans que es conserven al Museo Nazionale Romano. I els romans eren uns genocides! Els patrimonis incòmodes s’han de resignificar, intervenir i explicar, no amagar ni destruir.
Fins i tot en plena eclosió de la ultradreta i el seu revisionisme històric? Per això és tan important la mirada objectiva dels museus i de la universitat. És clar que aquests monuments no tenen cap valor artístic. Són documents històrics i, si no es volen conservar en l’espai públic, fem-ho als museus i expliquem-los. No s’han d’amagar. Itàlia ho ha fet molt bé amb el feixisme, l’ha resignificat. Entenc perfectament que algú a qui van matar el pare o l’avi, passar per davant d’un monument franquista no li fa cap gràcia, però d’aquí a 200 anys hem de poder explicar què va passar, per això no podem perdre els documents i els elements que ho expliquen. A França ja van viure aquest debat el 1789. Després de l’esclat de la Revolució, hi va haver un huracà destructor contra els símbols de la monarquia. Davant del vandalisme, l’Assemblea General va haver de dictar les primeres lleis de protecció dels monuments. És en aquest moment que neix el concepte de patrimoni.
Potser portar aquests debats sobre el patrimoni incòmode a la ciutadania és una manera d’acostar-la als museus? Estem davant d’un canvi de paradigma, d’un canvi de model del patrimoni i els museus. Sempre hem pensat que el coneixement occidental era l’únic, però ara hi ha noves narratives afroamericanes, indígenes, des del feminisme. Efectivament, és el moment d’escoltar i repensar el relat.
En aquest corrent per renovar el relat dels museus, quin paper pot jugar la gent? Els museus i el patrimoni ara tenen noves funcions. El patrimoni neix vinculat a un relat de la memòria i els museus són tancs del saber. Abans la dinàmica era entra, mira i no toquis. I ara, els museus i el patrimoni tenen altres funcions: la cohesió social, són motor socioeconòmic, turístic, i la dimensió patrimoni i salut.
Museus sanadors? És clar! Poden ser una eina de benestar i salut. A Anglaterra i a EUA fa anys que treballen l’eina ‘art in health’ i hi ha molta recerca al voltant d’aquest tema. A Catalunya, fa 4 o 5 anys que hi ha projectes pilot amb l’Institut Català de la Salut. Un a Cerdanyola, un a Figueres i un altre a Cardedeu amb persones amb fibromiàlgia, trastorns de l’alimentació. Ja és clar que els museus actuen com a eina de benestar. El MNAC té un projecte molt interessant en aquesta disciplina.
I com fer que els joves entrin als museus? L’única via és la digitalització? Caldria fer un pas més per seduir-los? Soc escèptic amb la gamificació dels museus, amb el fet d’anar al museu a fer un ‘scape room’. Els museus són espais de transferència de coneixement, són espais educadors i ara els estudiants ja tenen integrada la cultura museística. L’estratègia de digitalitzar hi ha de ser, però crec més en la implicació dels joves en la creació, no com a públic, sinó com a cocreadors.
Parlem de la Candidatura de la Seu d’Ègara, que va dirigir. Es busquen socis per incrementar les possibilitats de ser patrimoni Mundial de la Unesco. És la via correcta? Jo la vaig encetar abans de marxar. Mira, l’optimista és el que fa el possible perquè les coses passin, i puc dir que s’està fent tot el possible a la ciutat. El Patrimoni de la Unesco ha canviat molt els darrers trenta anys. Ara, Unesco prioritza les candidatures transversals de diversos països enfront de les individuals. Aquesta és l’escletxa.
