Quan Terrassa va ser subseu olímpica l’any 1992 i va acollir les competicions de hockey, es van ubicar una sèrie de peces artístiques per tal d’oferir una bona imatge als visitants. No és res nou i passa sovint, que un esdeveniment suposa per a una localitat retalls de transformació. Tampoc és criticable. A les poblacions, com a les persones, els agrada fer bona presència i que els de fora admirin la seva aparença, en el bon sentit.
Una d’aquestes escultures la podem contemplar en una cruïlla de nom popular impronunciable (o, si més no, una mica barroer). És la que uneix dues avingudes, la de Josep Tarradellas, abans de Gibraltar, i la de l’Abat Marcet, abans de Luis de Sirval o, també Gran Via Nord.
És curiós que, el seu nom, no té res de filosòfic, ni representa emocions ni sensacions. No. El seu nom és una expressió molt nostra, “Tenir mala peça al teler” que, amb altres paraules, significa “trobar-se en una situació difícil o complicada”.
Tradicionals xemeneies
Obra de l’escultor egarenc Francesc Abad, és “troncocònica” i amb maó vist, amb la intenció d’escenificar a les xemeneies que van dominar la ciutat i que encara tenen la seva quota de participació pels carrers. Un element ja llegendari de la Terrassa que anomenaven la ciutat del fum.
A l’interior, que es pot veure gràcies a uns finestrals, hi ha una mena de xiprer fals que, en realitat, està fet de fibra de vidre. A dalt de tot es pot llegir la paraula “Paisatge”, amb unes lletres de color blanc en un fons de color blau. Fa 250 centímetres de diàmetre i 8,3 metres d’altura.
