Et refereixes a “la mala salut de ferro del periodisme”. Et sents optimista, doncs? Està en hores baixes, però és més necessari que mai. Hi ha una relació entre el deteriorament de la democràcia i el del periodisme. Thomas Jefferson deia que si el feien triar entre governar sense la premsa o tenir la premsa sense govern, preferia la premsa. Això, avui en dia, no t’ho compra ningú. Dissortadament ja no som el quart poder. Però la premsa ha estat la gran protagonista durant tres segles.
A què es deu la pèrdua de rellevància que al·ludeixes? A la multiplicació de veus amb la digitalització? Avui en dia els més joves diuen que s’informen per les xarxes, però les xarxes no són un mitjà de comunicació. Una altra cosa és que hi trobis notícies. L’any 2006, quan neixen les xarxes, tots ho veiem fantàstic. El món estava més interrelacionat que mai. El problema ha estat quan la gent s’ha sentit tan apoderada que ha dit “Ep, jo sóc un mitjà de comunicació”. Escolti, doncs no. I encara menys mantenint l’anonimat, traient els verificadors a Facebook i Twitter…
Quina importància tenen els seus algoritmes? Hi ha una manipulació total. Han condicionat l’algoritme perquè sigui igual de rellevant el que diu un premi Nobel que un que acaba de sortir del psiquiàtric.
Les Big-Tech posen les normes? Ens coincideix la crisi de la digitalització (que és una autèntica revolució) amb la de la crisi econòmica de 2008. I ens ha castigat molt. Google ens va dir que serien els nostres grans aliats. Però primer es van quedar amb els nostres continguts i després amb la publicitat.
D’aquí es dedueix que apostes per regular l’algoritme? O que els mitjans es plantin, a nivell global? Ja hi ha moltes coses a fer, però anem tard a tot arreu. Estem intentant que X no tingui tanta rellevància en les nostres vides, però resulta que els dirigents de la UE transmeten els seus missatges a X. És una contradicció. A Europa hi ha d’haver més rigor.
Què li demanes a les administracions? Han d’intentar que la premsa de qualitat es mantingui. Saps quants diaris digitals hi ha a Espanya? Més de 3000. Això és un disbarat. N’hi ha algunes que tenen tot just una persona. Hi tenen dret, però no sé si dir-li mitjà de comunicació. I tenim tanta diversitat, que la gent ha acabat pensant que la informació és una cosa gratuïta.
I en els continguts? Quin efecte ha tingut? Els diaris agafen l’actualitat i fan una mena d’arquitectura. Però tenim una obsessió per la immediatesa, que és irracional: el més important no és l’últim que ha passat, sinó el que nosaltres considerem que és el més important.
Potser alguna cosa haurem fet malament els periodistes, si algú troba més interessant el que diu un ciutadà a Goodreads o Tripadvsior, que el teu crític especialista… Sí, però hem de posar en valor la fiabilitat. A Tripadvisor tot és opinió, sovint manipulada. I la veritat importa. Però la veritat ha deixat d’importar, perquè la mentida és molt més divertida. I amb la IA el mateix: com saps què és cert? Ja no queden referents. Aquells intel·lectuals en els quals confiaves.
Em fa pensar en les teves columnes d’opinió, plenes de cultismes i referències a lectures… I no és gens habitual. Intento donar una idea. I per reforçar-la, faig una referència d’actualitat: una sèrie, un llibre, una cita…
Et veig amb un catàleg de cites preparades, al costat, per cada dia… Ha, ha, ha! (Riu) Et diré més: Hi ha un premi Planeta que posa un text meu dins les cites! De vegades he abusat una mica, perquè serveix com una mena d’escut. Però en fi: és una petita columna, has d’anar alerta que no hi cap molta cosa.
La concisió és un valor! Per no dir que cada cop tenim menys capacitat d’atenció… Era Hemingway que deia “escriure és retallar”. Hemingway escrivia cròniques de només 800 paraules, però amb grans històries. Hi ha històries a qualsevol banda, no cal ser el New York Times, a Terrassa n’hi ha de bones!
A banda que es podia fumar i amagàveu ampolles de whisky, què trobes a faltar de les redaccions de fa 40 anys? Al Noticiero Universal, quan vaig entrar amb 19 anys, hi havia boira tremenda, tothom era gran fumador! Una fumeguera de collons. I soroll! Molt soroll! Les màquines d’escriure, les rotatives del pis de baix, les trucades telefòniques. I una certa bohèmia. Ara, entres a una redacció i és com si entres a missa. Tot silenci. Les redaccions han perdut la bohèmia, però són més serioses. El periodisme abans era més d’aventura, era és més administratiu. Però també he de dir que l’única nostàlgia veritable que tinc del vell periodisme és que ens assèiem i parlàvem molt. Era més divertit.
