El projecte d’ampliació del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac incorpora un estudi hidrogeològic inèdit que explora el comportament del subsol del massís i de l’aigua que discorre sota terra. És la primera caracterització del medi hídric subterrani, un treball que suposa un salt qualitatiu en la recerca i que revela una realitat inquietant. El parc natural escup bona part de la pluja i avui només té un 3,27% de capacitat de recàrrega. És a dir, només una mínima part de l’aigua abasteix els aqüífers -fonts, pous, basses-, infraestructures clau per a la fauna terrestre, per les masies, per la ramaderia i per combatre els incendis.
Les dades de l’estudi són molt rotundes. Durant 2021, només un 5% de la pluja que va precipitar al parc va recarregar els aqüífers, un percentatge que va caure fins a l’1% els anys 2022 i 2023, exercicis marcats per la sequera.
La conclusió de l’estudi és que el massís de Sant Llorenç, a diferència del Montseny, “no funciona com a captador i acaba abocant la major part de l’aigua als rius”, explica Daniel Pons i Julià, biòleg i tècnic de conservació del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
L’estudi aporta dades per prendre decisions sobre infraestructures hídriques, el futur de les activitats ramaderes, les masies, les campanyes d’extinció d’incendis…
El tècnic explica que l’estudi hidrogeològic ha radiografiat el subsol del parc i conclou que estem davant d’un “massís calcari i de conglomerat, on l’aigua va dissolvent la pedra. A les parts altes, l’aigua de pluja surt a la superfície i llisca per torrents i barrancs per tornar a infiltrar-se i anar a parar a les fonts, que alimenten de nou els torrents en direcció als rius Ripoll i Llobregat”.
En aquest recorregut, el bosc rep i expulsa l’aigua, “a penes la reté, funciona com a una esponja que capta l’aigua i la deixa anar ràpidament”.
El canvi climàtic juga a la contra del particular comportament geològic del parc natural de Sant Llorenç. Fa dècades el règim de pluges era més regular, més favorable a la retenció de l’aigua. “Ara, amb les pluges intenses i les llevantades el sol no té temps de xuclar, de retenir”. En paral·lel, la pujada de la temperatura afavoreix l’evaporació de l’aigua.
Conseqüències i oportunitats
L’estudi hidrogeològic del parc és una eina valuosa que “ens ha de permetre prendre decisions de cara al futur”, apunta Pons. Amb aquesta realitat hidrogeològica, amb un massís que no funciona com a captador d’aigua, caldrà repensar el parc.
“Ja tenim la foto del vector aigua, ara podrem avaluar si cal crear nous punts d’aigua per mantenir la biodiversitat, més basses per la fauna silvestre, haurem de pensar si la ramaderia és viable al parc… avui els ramats d’ovelles ja estan al perímetre”.
El futur de les masies i el disseny de les campanyes d’extinció d’incendis també estaran condicionats per aquesta realitat hidrològica. Si la capacitat de recàrrega de les bases es redueix, caldrà cercar alternatives de subministrament d’aigua en cas d’incendi.
“Ja no podem esperar que plogui – comenta el biòleg i conservador del parc-. Hem d’ampliar la visió i planificar sabent que l’aigua que no és de pluja costa diners”.
La radiografia
L’estudi del parc natural l’ha fet la consultora GeoHid. Dos geòlegs de la companyia han fet una anàlisi sense precedents del subsol del parc, una caracterització hidrogeològica acompanyada d’un estudi climàtic (estació meteorològica de la Mola).
El treball inclou un inventari dels aqüífers del parc actual i de tota l’àrea inclosa en el projecte d’ampliació, a banda d’un quilòmetre al voltant del perímetre. S’han referenciat 151 fonts – hi ha 50 més a les que no s’hi ha pogut accedir-, 46 pous i 41 basses i s’està fent un seguiment en continu per analitzar la qualitat de l’aigua emmagatzemada.
L’estudi inclou un inventari de les 151 fonts, els 46 pous i les 41 basses del parc natural
“Les aigües superficials del parc són una part petita. Necessitàvem saber com es comporta l’aigua sota terra i quina era la capacitat de retenció i recàrrega del parc”, explica Daniel Pons. “Sense el vector de l’aigua anàvem a cegues”.
El tècnic de conservació del parc apunta al futur del parc natural que dibuixa l’estudi hidrogeològic. “Ja sabem que les alzines i les pinedes estan patint per la manca de pluges, però també hem comprovat que són més resistents, estan acostumades a sobreviure amb menys recursos hídrics.
El parc perd biodiversitat
De fet, el parc natural es caracteritza per un bosc mixt, amb alzines, pins i roures, una barreja heterogènia que el fa més resistent a episodis de crisi hídrica i a plagues. Aquest discontinu d’espècies ha evitat les imatges de muntanyes grogues habituals a altres parcs, amb arbres secs per la manca d’aigua. Al massís de Sant Llorenç, el combinat d’arbres deixa un retrat d’alguns trams d’arbres morts, però mai un continu de devastació.
Així i tot, al parc “el bosc perd biodiversitat. El massís de Sant Llorenç és territori calcari i eixut i ara està més sec”. David Pons explica que durant els darrers vint anys s’ha reduït la flora i la fauna, en molts casos per migracions a espais més humits. Cita “els petits mamífers i els rapinyaires” com a víctimes d’un canvi climàtic que els expulsa d’un medi sec i eixut. Molts ja han decidit no criar al parc”, diu.
I si la muntanya expulsa l’aigua, què passa a Terrassa?
Ja sabem que els episodis de pluges seran menys, però més virulents. Que a la franja mediterrània, els episodis de sequera s’alternaran amb llevantades més intenses que descarregaran de manera abrupta.
Ara, el parc natural ens explica que no té capacitat per a retenir l’aigua. Que la major part de la precipitació que cau al massís s’escorre pel subsol de la muntanya i baixa pels torrents en direcció als rius.
En aquest trajecte es troba Terrassa, una ciutat que afronta en aquest moment el repte de dissenyar el futur de les seves rieres i que ara podrà incorporar un nou element de reflexió.
La redacció del pla director de rieres està en fase de licitació i la idea inicial de cobrir la riera del Palau en bona part del seu trajecte ja està descartada. El pla haurà de definir ara el futur tant de la riera del Palau com el de la riera de les Arenes, i quina serà la fórmula més segura de trencar amb la barrera física que suposen els dos cabals.
La ciutat vol tenir un sistema de basses sobreeixidor de suport a rieres i torrents
Les rieres demostren cada any, especialment coincidint amb els últims episodis de xàfecs intensos, la seva funcionalitat com a col·lectors que recullen l’aigua de pluja procedent del massís de Sant Llorenç i la condueixen, a banda i banda de la ciutat, cap als rius. En molts episodis els cabals van plens.
Les riuades de València han revifat el debat sobre les infraestructures hídriques i la necessitat de prioritzar la seguretat en entorns de risc.
A Terrassa, l’Ajuntament estudia la creació de basses de laminació, dipòsits d’aigua amb capacitat per captar i emmagatzemar aigua en cas de grans aiguats. Aquests reservoris actuarien com a sobreeixidors dels cabals a les rieres, dels col·lectors i també dels torrents que baixen del parc natural de Sant Llorenç cap a Terrassa. Aquest és un dels encàrrecs incorporats al pla director de rieres.
En paral·lel, el govern municipal té sobre la taula l’encàrrec d’un estudi hidrogeològic per localitzar la presència d’aigua al subsol Terrassa. L’objectiu és tenir un mapa de pous que augmenti l’autonomia de la ciutat en temps de sequera.
