Terrassa està lluny de perdre el pols demogràfic. Any rere any, els indicadors estadístics revelen rècords demogràfics que situen el número de censats de la ciutat per sobre de l’any anterior. Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) –actualitzades el 2024–, Terrassa té una població de 228.294 habitants.
La xifra confirma, una vegada més, la tendència a l’alça de la població egarenca, que, segons les últimes estimacions de l’Idescat i de l’Observatori de la Ciutat, superarà els 250.000 habitants i d’aquí a setze anys, el 2041, se situarà en els 258.886 censats.
Sovint, l’assoliment de fites poblacionals és vist com un indicador de progrés i prosperitat econòmica. En aquest sentit, per exemple, quan el 1987 Catalunya va arribar als 6 milions d’habitants, l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol va celebrar fita amb la famosa i mítica campanya “Som 6 milions”. En realitat, però, els beneficis de guanyar població depenen dels factors econòmics, socials i mediambientals implicats.
“Créixer molt ràpidament no és bo, perquè no hi ha temps per donar una resposta”.
Arlinda Garcia, professora del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona i especialista geografia humana, afirma que aquests beneficis depenen de les causes i del ritme del creixement, i avisa que “créixer molt ràpidament no és bo, perquè no hi ha temps per donar una resposta”. Per la seva banda, el sociòleg terrassenc Salvador Cardús, doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona, on és també professor titular de Sociologia, assegura que la capacitat dels serveis “difícilment creixerà a la velocitat que creix la població terrassenca”.
La immigració, factor clau
Ja fa uns quants anys que la natalitat no és l’origen de l’augment de la població a Terrassa; el que fa que la ciutat guanyi població és el component migratori, tant de l’estranger com de l’àmbit metropolità de Barcelona. De fet, Cardús destaca que “la major part dels immigrants de Terrassa provenen de l’entorn mateix, atrets per la disponibilitat d’habitatge amb bones condicions econòmiques”. I és que, segons l’última edició de l’Anuari Estadístic de Terrassa (2023), al Districte 1 de la ciutat, 7.692 dels 36.416 dels censats provenen d’altres llocs de Catalunya, una tendència que es repeteix a pràcticament tots els districtes del municipi.
“La major part dels immigrants provenen de l’entorn metropolità”
Davant d’aquesta situació, Cristina López, professora del Departament de Sociologia de la Universitat de Barcelona i especialista en demografia, defensa que Catalunya és un exemple destacat de recepció d’immigració, com va passar als anys 60. “La població ha crescut, i tot i l’augment de persones d’orígens diversos, la identitat cultural de la regió ha sabut mantenir-se. La població ha augmentat gràcies a la gent que ha arribat, i la identitat, que és dinàmica i en constant construcció, depèn de com gestionem aquest procés”.
Gent passeja per un carrer de Terrassa / Nebridi Aróztegui (9).jpg
Cardús reconeix que la cohesió social i la identitat terrassenca són dues qüestions que el preocupen, en el context actual de creixement poblacional. El sociòleg es pregunta si a Terrassa, una ciutat que creix a una gran velocitat, els seus nous habitants es poden considerar “terrassencs”. Explica que percep una certa desconnexió entre els ciutadans i el seu entorn. “Si vius a un lloc que no coneixes bé, com pots aspirar a voler el millor per a ell?”, es qüestiona el sociòleg, que advoca per promoure mecanismes de cohesió social a través de la cultura popular, per exemple.
Reclam de l’habitatge egarenc
En matèria d’habitatge, Garcia explica que l’àrea metropolitana de Barcelona “s’està dispersant”, ja que els elevats preus dels pisos a la capital han incitat els barcelonins, majoritàriament joves, a allunyar-se’n i marxar a viure a ciutats com Terrassa per emancipar-se o millorar les seves condicions d’habitatge. “Això fa que el preu de l’habitatge pugi a Terrassa també. El que passa a Barcelona contagia la resta de municipis”, afegeix la geògrafa.
“Cal calibrar on s’allotjarà la població nouvinguda amb estratègies sectorials”
Per a la demògrafa López, l’habitatge és un dels reptes derivats de l’augment de població: “Cal calibrar on s’allotjarà la població nouvinguda, com ara amb edificis de nova construcció o amb estratègies sectorials d’habitatge”.
Un nou ‘boom’ immobiliari
Davant del dèficit immobiliari, una nova configuració empresarial a Terrassa preveu posar al mercat gairebé 2.500 habitatges en els pròxims anys, tot estimulant un esclat immobiliari com el de la dècada dels 2000, quan Terrassa era la ciutat d’Espanya amb més pisos en construcció.
Com en aquella època, en l’actualitat, això genera un efecte crida: “És un peix que es mossega la cua i el desequilibri es mantindrà”, declara Cardús, que explica que la construcció d’habitatge atreu ciutadans, la qual cosa, a la vegada, posa de manifest la necessitat de construir-ne més, cosa que atreu més residents.
A més, Cardús sosté que Sabadell no presenta aquesta gran aposta per la construcció d’habitatge, perquè la cocapital vallesana, tot i tenir una dimensió similar a la de Terrassa, “no està creixent tant perquè no té tant de terreny”.
Vistes de Terrassa / Nebridi Aróztegui
D’altra banda, Garcia posa sobre la taula el fet que persones de zones urbanes més grans i amb poders adquisitius més alts es traslladin a ciutats més petites, com Terrassa. Segons ella, aquesta situació pot generar un augment de la demanda d’habitatges que pot fer pujar els preus i dificultar l’accés a l’habitatge per a aquells que formen part de les classes mitjanes locals. “Que les classes mitjanes es dilueixin i creixi la classe baixa implica una pèrdua de cohesió social”, exemplifica.
Dèficit de serveis
La necessitat futura de serveis, equipaments i infraestructures de Terrassa dependrà de la gent que hi vingui, però Cardús manifesta que “el problema és que ja partim d’una situació de dèficit”. Segons ell, els serveis difícilment creixeran a la velocitat a la qual creix la població, per la qual cosa la gestió dels serveis és un dels temes que, segons ell, ens hauria de preocupar més. En aquesta línia, Garcia destaca la manca d’oci per als adolescents i els joves egarencs, “un tram sovint desatès, en comparació amb els adults o els infants”, com a un dels reptes per a ciutats com Terrassa.
Potenciar la ciutat compacta
Quant al canvi climàtic, Terrassa comparteix problemàtica amb altres ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona, i també d’Espanya, d’Europa i del món, que superen els nivells acceptables de contaminació de l’aire i de soroll, la qual cosa té conseqüències en la salut de les persones. Garcia subratlla que calen més inversions i polítiques per mitigar el canvi climàtic i millorar la qualitat de l’aire, “una de les deficiències de les ciutats actuals”.
En aquest sentit, “s’ha de potenciar la ciutat compacta davant de la dispersa, que implica l‘ús del transport privat”. De fet, tal com explica la demògrafa López, l’expulsió de població a la perifèria per l’augment dels preus dels habitatges més cèntrics “s’ha de tenir en compte de cara a la planificació urbanística de les ciutats en creixement”.
Amb tot, el cas de Terrassa reflecteix una realitat comuna i molt estesa en altres ciutats catalanes, espanyoles i europees. No obstant això, és especialment revelador perquè, tal com apunta Garcia, no es pot reduir a ser només una extensió de la capital, Barcelona, ni a una ciutat dormitori que només acull residents que treballen a la gran metròpoli, sinó que, per contra, ha estat capaç de construir una dinàmica pròpia, amb un sector econòmic diversificat i un important teixit social i cultural que la fa única.
