En el seu cap bull tanta passió pel patrimoni, que la jubilació tampoc li deixa temps suficient per modelar tots els seus projectes amb el bagatge acumulat. “Em resten moltes coses per fer”, diu. Antonio Moro García s’acaba de retirar com a arqueòleg municipal de Terrassa. Llicenciat en Història Antiga i Arqueologia, ha portat la direcció tècnica de diversos jaciments. Ha escrit quatre llibres. Es va jubilar el 30 de desembre passat. Farà 68 anys a l’abril. Ell mateix ja és patrimoni.
Quina ha estat la millor troballa? La millor troballa sempre és l’última, encara que siguin quatre pedres. Recordo que vam poder completar el traçat del fossat en un habitatge del carrer del Vall. Amb aquest últim tram vam saber que el fossat no es completava, no es tancava.
Han estat molts anys de dedicació, gairebé tota una vida… Vaig començar a col·laborar amb la Junta de Museus a l’octubre de 1979 i a mitjan dels anys 80 vaig entrar a treballar a l’Ajuntament amb un modest sou. En el 2005, ja amb plaça de conservador arqueòleg. Al principi, a través de la Gerència Municipal d’Urbanisme, m’encarregaven el seguiment de jaciments, de manera autònoma. Era l’època en què deien que parava obres per cobrar!
I no era cert, és clar… Què va! Quan aturava les obres feia el que havia de fer. No m’importava quedar-me sense feina. En acabar la carrera, el pare em va dir “Aquí, a casa, tens menjar i llit”. Mai em va faltar treball a Terrassa, però crec que no es creava la plaça perquè era complicat. Un regidor deia: “Quan necessitem al Moro, l’agafem”. Els anys 1980 i 1981 a Terrassa ja hi havia una persona per desenvolupar un treball que no existia, la figura d’arqueòleg. Érem llicenciats en Història. Ja existia el catàleg, però tot era molt relatiu.
“La millor troballa sempre és l’última, encara que siguin quatre pedres. Recordo que vam poder completar el traçat del fossat en un habitatge del carrer del Vall”
Quina “aturada d’obra” va ser més sonada? Va coincidir amb un boom de construcció de naus. Pels anys 1986-1987 es va promoure un complex de naus al Segle XX. Se sabia que allà es trobava el jaciment de l’Aiguacuit (amb restes romanes). Jo vivia llavors a Rubí, però quan venia veia màquines treballant. I un dissabte vaig parar l’activitat. L’encarregat no va posar pegues, però el promotor va acudir a Urbanisme i algú li va dir que jo estava boig. Dilluns, les màquines van reprendre l’activitat, perquè s’havien produït certs moviments a altes esferes. Va venir el cap de servei d’Arqueologia de la Generalitat a parlar amb el responsable de la Gerència d’Urbanisme i es va acordar que jo faria el seguiment de tot plegat i decidiria. I vam excavar a l’Aiguacuit durant dos o tres anys, amb el perjudici econòmic causat als promotors. Bé, jo em vaig apartar ràpid… Per dignitat.
“Terrassa és medieval, una ciutat d’origen carolingi, tot i que es trobin vestigis ibèrics a la Plaça Vella”
Va valer molt la pena aquella aventura de l’Aiguacuit? Allà es trobava la vila romana més important del terme de Terrassa, un complex amb restes del calcolític, del 2500 aC, fins al preurbanisme de la vila medieval del XII. Fins a aquell moment només s’havia excavat a Can Jofresa, l’any 1968.
Alguns vestigis a Can Jofresa són visibles actualment. Ets partidari de la seva museïtzació? En la zona hi ha jaciments, a Can Jofresa i a prop, a Can Bosch de Basea. Crec que potser valdria la pena la museïtzació a Can Jofresa, amb restes del segle I dC, d’elaboració de ceràmica, amb tres forns: un petit, un gran i un de proves. Tenia edificacions. El 1968 es va trobar allà el rebuig de l’última fornada! Des de finals del segle I fins el II o el III es produeix un canvi de tasca productiva cap al vi. Hi ha un complex de dipòsits amb piscina d’uns 40 metres quadrats més els forns. Tot això crec que sí que és museïtzable. En l’altra banda hi ha un habitatge de 20 o 30 metres quadrats, amb canalitzacions. Procedir a una museïtzació de tot seria molt car, amb tres exposicions diferents, i, malgrat tot, opino que cal buscar equilibri entre rendibilitat i cost. A més, algunes restes es degraden si les deixes a la vista.
El llegat històric el lliguem sempre a les Esglésies de Sant Pere. És una sort tenir la Seu d’Ègara? Sant Pere és una sort perquè Terrassa és l’única ciutat que conserva la configuració del conjunt episcopal. Ni Barcelona, ni Toledo, ni València, per posar-ne uns exemples, la conserven, perquè en aquests indrets es va anar construïnt a sobre del que hi havia. Pero Terrassa va créixer cap a fora.
“Deien que parava obres per cobrar! Quan aturava les obres feia el que havia de fer. No m’importava quedar-me sense feina”
On era Ègara? No l’hem trobat. No en tenim cap indici físic, a banda de les pedres epigràfiques de Sant Pere que en parlen. Pot estar a Sant Pere. Al segle IV aC hi havia poblat ibèric que es romanitza al segle II aC i agafa municipalitat. Potser va haver-hi desplaçaments, tenint en compte les restes romanes a la Plaça Vella. A Sant Pere s’han localitzat vestigis neolítics i de l’Edat del Bronze, la qual cosa indica que sempre ha estat ocupat, de manera estacional o continuada, però continuada des del segle IV aC amb els ibèrics. No he trobat Ègara, però tot és posar-s’hi. De fet, es coneix Ègara a partir del segle XVII, quan se’n descobreix una referència a Sant Pere. No se savia on era, però podia estar a Sant Pere i desplaçar-se després cap a la zona de la Plaça Vella. Hem de tenir en compte que no havia ponts al torrent de Vallparadís i la gent buscava llocs millors per viure. El pont de Sant Pere es va construir al segle XVII degut a les queixes dels fidels per les dificultats per anar a missa. Els musulmans van conservar les Esglésies de Sant Pere i l’any 801, els carolingis restauren seus episcopals, pero no la d’Ègara, i Barcelona la torna a agafar.
/ NEBRIDI ARÓZTEGUI
Què havia passat amb el bisbat d’Ègara? L’any 450, el bisbe Nundinari de Barcelona va dividir en dues parts la seva diòcesi i crea la d’Ègara per posar Ireneu com a bisbe. A finals de l’any 465 se celebra un sínode a Roma amb la presència del papa Hilari. Allà es parla d’Ireneu i Ascani, metropolità de la província de la Tarraconensis, amb remordiment, escriu una llarga carta demanant la confirmació d’Ireneu i el seu trasllat a Barcelona. El papa entra en còlera. La potestat era seva! Però era 25 de desembre i el papa celebrava el seu aniversari, i es va mostrar magnànim. No va “acomiadar” Ireneu ni va restituir la diòcesi a Barcelona, però va obligar Ireneu a tornar a Ègara si no volia ser excomunicat. El bisbat d’Ègara va poder desaparèixer en aquell moment. Després, Sant Pere va seguir només com a parròquia.
La construcció del conjunt episcopal va eliminar vestigis de rellevància… A Rubricata (Can Fatjó, Rubí), a la Salut (Sabadell) o a Cerdanyola s’han conservat millor els jaciments, però el que va passar a Terrassa és que el conjunt religiós va arrasar amb el que hi havia. Sobre tot, al segle V, quan es construeixen tres terrasses per a Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, més la residència episcopal. Per aquesta raó hi quedaven poques restes ibèriques, i menys de romanes. No podem calibrar-ne la magnitud. Però la geografia de Ptolemeu esmenta en coordenades Rubricata i la ibèrica Egosa, que relacionem amb Ègara.
Què es Terrassa resumint el pes del seu passat? Som una vila romana? La meva opinió: Terrassa és medieval, una ciutat d’origen carolingi, tot i que es trobin vestigis ibèrics a la Plaça Vella.
I el Modernisme? Ha enfosquit la resta del nostre patrimoni de cara a la promoció exterior? Crec que hem estat massa esclaus del Modernisme, que apareix en gran quan se salva el Vapor Aymerich, Amat i Jover, però Terrassa és molt més que això. A més, es podia haver salvat molt més patrimoni industrial. Parlem molt de la ciutat de les xemeneies, però la resta d’estructures, les que estaven per sota, han desaparegut: càmeres, carboneres, canalitzacions, tot un conjunt.
Vas treballar a la Torre Mossèn Homs, amb sorpreses… A finals dels 80, l’arquitecte Sumsi es va posar en contacte amb mi: “Moro, crec que he trobat una torre durant les obres a la masia”. Allò va ser un exemple d’estudi històric, arqueològic i arquitectònic. Calia excavació i es va crear una mena de mòdul d’arqueologia, la primera escola-taller, els anys 1987 i 1988. Vam repicar les façanes exteriors de la masia per analizar-ne l’evolució. En efecte, en l’interior de la masia hi havia una torre de defensa. Havia quedat amagada amb ampliacions per a la construcció de la masia, al segle XIV i el XVII. Vam treballar durant dos anys en l’estudi. Això es podria fer a moltes masies, però amb molta inversió econòmica. I allà, a Mossèn Homs, es van trobar les cartes. Les va trobar un alumne, Ramon Mañas, el gener de 1987.
“Crec que hem estat massa esclaus del Modernisme, que apareix en gran quan se salva el Vapor Aymerich, Amat i Jover, però Terrassa és molt més que això”
Quines cartes? Unes cartes de tarot. El noi estava repicant una paret de tàpia. Va localitzar un forat de la bastida que havia servit per aixecar la paret, segurament al segle XVI. Dins el forat hi havia set cartes bocaterrosa, l’una sobre l’altra, amb un còdol al damunt de la primera carta. I al revers d’aquesta carta, una inscripció. Ens vam assessorar, vam demanar la valoració d’una experta en aquests temes. La conclusió apuntada: algú va tirar les cartes a l’amo d’allò i li va vaticinar quelcom positiu, com que estava cridat a fer una cosa important. Creiem que aquesta persona les va introduir en aquell forat en el mateix ordre en què havien sortit, per deixar-les per a la posteritat com es deixen altres objectes en la col·locació de la primera pedra d’una construcció. Mesos després, al setembre de 1988, el mateix paleta va trobar 27 monedes de plata dins un troç de drap, en un forat de biga.
Hi ha tresors inversemblants en molts llocs? Fins l’any 2000, molta gent deixava testimonis, vestigis, de la seva vida quan deixava casa seva. Des del 2000, però, s’enduen fins i tot les aixetes. He tingut la sort de poder entrar en algunes cases…
I trobar “tresors”? Cartes, correspondència. A la Plaça Vella, la correspondència d’una noia, a la que deien “La pianista” perquè estudiava a l’Escola de Música. Però, en realitat, estudiava violoncel. Eren les 8.45 hores. Vaig mirar la primera i després una altra, i una altra. Era fascinant. Vaig deixar d’inspeccionar la correspondència aquell primer dia a les 15.30, sense esmorzar, sense dinar. En una missiva li retreia al seu professor que no hagués parlat amb la seva dona d’un cert tema, com li havia promès… Una vegada vaig trobar un munt de cartes, més de 100, al carrer de Sant Josep, però allò va ser encara més casual. Vaig decidir anar per aquest carrer perquè plovisquejava. Al costat d’un contenidor vaig trobar les cartes. Eren de correu aeri, tretes dels sobres. Abastaven de l’any 1920 al 1946. Eren de dos germans, la Rosa i el Joan, que havien marxat a l’Argentina, deixant aquí la resta de la seva família, la seva mare i tres germans. En analitzar-les vaig poder muntar un mosaic de l’època: es parla de Primo de Rivera, del negoci de fruita que va muntar el Joan a l’Argentina. Es pot apreciar com els emigrants alimentaven les seves famílies d’aquí. Hi ha cartes amb llistes d’aliments: llenties, cigrons. Cada 15 dies enviaven menjar que les seves famílies recollien a Correus. I el Joan buscava núvia però havia de convèncer la seva germana Rosa. I la Rosa no estava convençuda sobre les intencions d’una certa xicota. I al final el Joan va reconèixer que la seva germana tenia raó. També vaig trobar un telegrama de la Rosa. Es casava “per raons d’edat”. A moltes cases hem trobat també altres tresors en forma de construcció.
Quins? Quan valorem les construccions de tàpia, els estrats tancats ens permeten saber els moment de construcció. Per exemple, on començava el carrer de Sant Pere (el primer) o el de la Font Vella: la primera casa és del 1605, la darrera del 1800.
“Molts polítics asseguraven que ‘no s’havia d’hipotecar el creixement’ amb determinades decisions arqueològiques. I jo mantenia, i mantinc, que hem de buscar l’equilibri”
Mirant enrere, de què estàs especialment orgullós? D’haver tingut un gran equip, i d’haver format part de molts descobriments a Terrassa. Hi havia obres de Soler i Palet i de Cardús, però hem constatat físicament la teoria. Hem excavat el fossat i el conjunt episcopal… Jo crec que el punt d’inflexió de l’arqueologia a Terrassa va ser la creació, entre 1991 i 1994, del mòdul d’arqueologia de Escola Taller de Vallparadís, amb l’objectiu de la formació professional de joves terrassencs en aquest camp. Es van fer excavacions a l’entorn del Castell i als trams del fossat. Estava format per estudiants d’Història de la UAB. Aquest grup, ja professionalitzat, nodreix els equips per excavar a la Plaça Vella, la Torre del Palau i entorn, el raval de Montserrat i les primeres campanyes a les Esglésies de Sant Pere (1995-1997). I amb el pla director de Sant Pere participaran en les excavacions a les Esglésies entre el 2001 i el 2005.
Què tal la relació de l’arqueòleg municipal amb el poder polític? Molts polítics asseguraven que “no s’havia d’hipotecar el creixement” amb determinades decisions arqueològiques. I jo mantenia, i mantinc, que hem de buscar l’equilibri. Primer. documentar. Després, valorar les actuacions. Vaig tenir la sort que Pere Montaña (responsable d’Urbanisme) i Domènec Ferran (director del Museu de Terrassa) confiaven en mi i eren els càrrecs intermitjos entre l’arqueòleg municipal i els polítics.
