L’exposició de Torres-García a la Sala Parés de Barcelona dedica un apartat a les seves joguines de fusta. L’artista es va dedicar al disseny, construcció i realització d’aquestes peces de joc entre els anys 1917 i 1926. En el seu moment foren joguines precursores a Catalunya i la resta de l’Estat espanyol. Són peces de fusta pintades, soltes, que s’encaixen com un trencaclosques i s’adapten per donar una forma a una figura que, fins i tot, podia tenir moviment. Una de les icones de la seva producció fou un cavallet-balancí que va ser comercialitzat per Aladdin Toys i va ser el més reclamat pels nens i nenes per gaudir del seu temps lliure.
Torres-García ja havia pres contacte amb l’ofici de fuster des de molt petit perquè el seu pare, a Montevideo, tenia un taller d’aquesta especialitat i, per tant, es va familiaritzar amb les possibilitats de la fusta i de les eines que es feien servir. Es retrobaria amb aquest material natural molts anys després. Va ser, precisament, a Terrassa, a la casa de Mont Repòs, quan ja estava casat amb l’artista Manolita Piña i ja eren família nombrosa.
Un conjunt de joguines amb figures d’animals
L’artista concept aquestes joguines amb una forta dosis de pedagogia i creativitat. Havia estat mestre de dibuix a Mont d’Or a Terrassa d’infants i joves i, per tant, sabia com desenvolupar l’enginy i el potencial del seu alumne. De fet, Torres-Garcia s’havia imbuït del mètode Montessori, de l’educadora i metgessa italiana Maria Montessori, que tenia com objectiu donar llibertat als nens i nenes per aprendre al seu ritme en funció de les seves capacitats i habilitats.
A Mon Repòs comença a inventar les primeres joguines, algunes de les quals estan a la Sala Parés. Són animals (cavalls, lleons, vaques, tigres, ocells i altres espècies), medis de transport (camions i cotxes) i algun que altre personatge que pot tenir cares diverses. Són els primers prototips d’un univers lúdic que, progressivament, s’ampliaria en objectes i guanyaria en disseny i funcionalitat. En la seva creació hi aboca tot el seu coneixement com a pedagog i també com a artista.
La vessant de les joguines va prenent forma i passa per davant de la pintura. El canvi es forçat. L’Escola Mont d’Or ja ha tancat i el projecte dels frescos del Saló Sant Jordi, encarregat per Prat de la Riba, s’ha cancel·lat. I a més ja no ven tantes obres com abans. Torres-García pensa que les joguines són una sortida a la seva malmesa economia domèstica i enceta un nou camí.
L’artista cerca un industrial de la fusteria reconegut, Francesc Rambla, amb taller a Sarrià, per posar en marxa la comercialització del producte. Sembla que Rambla era terrassenc, segons l’exposició de la Parés, però altres lectures diuen que era barceloní. Sigui com sigui, ambdós s’associen i posen en marxa l’empresa Sociedad del Juguete Desmontable. Torres-García dissenya també els catàlegs amb les instruccions que s’imprimien a Rubí i es fan exposicions per donar a conèixer el nou invent de joc.
La iniciativa no acaba de funcionar però l’artista no es rendeix perquè considera que la nova activitat el salvarà de la crisi. “Posaré tota la meva pintura en les joguines”, deixar escrit en un dels seus diaris. En aquells moments ja ha posat a la venda Mon Repòs i ja pres la decisió de marxar a l’estranger.
Torres-García i Manolita Pina. El pintor va crear els joguets a la Casa de Mon Repòs amb l’inspiració dels seus fills.
En el seu trasllat cap a Itàlia, el 1922, s’associa amb un artista holandès, Henry Jacques Bueno de Mesquita, resident a Florència, amb qui arriba un acord per exportar les joguines a través de la casa holandesa Metz Co. d’Amsterdam i cia. que tenia filials a Europa. Però el moment clau arribaria dos anys més tard, el 1924, a Estats Units, amb l’ajuda de l’enginyer català Joan Agell, resident a Nova York, amb qui va crear la companyia Aladdin Toys o Juguetes Transformables Aladdin, amb dues seus, una a Nova York i l’altre a Florència. L’estrella de la producció americana era el cavallet-balancí, el “Go-Ponny”.
L’empresa prometia però, malauradament, tancaria portes un any després, el 1925, a causa d’un incendi que va patir la nau novaiorquesa posant fi a la producció i la maquinària. El succés portà a l’artista a replantejar-se el camí i tornar a situar la pintura, ara des de París, en primer pla.
