A aquesta ciutat hi ha un assortiment de construccions que es podrien catalogar com a insígnies per la seva transcendència o la seva popularitat o la seva qualitat. Si féssim una enquesta, la Seu d’Ègara, la Masia Freixa o el Castell Cartoixa, previsiblement, i amb permís d’altres “outsiders” com l’Escola Industrial, l’Ajuntament, el Mercat de la Independència o el Teatre Principal, estarien entre els tres edificis més ben classificats, sense que l’ordre en el podi desmereixés la seva rellevància o consideració. Tots tres tenen, a més, un punt d’unió, perquè no només tenen la seva reputació les parets en si mateixes, sinó que també es capta aquesta sensació en el seu entorn.
Toca, en aquest cas, centrar-nos en un dels tres exemples de possibles ocupants d’aquest podi imaginari i sense medalles, el Castell Cartoixa de Vallparadís, un edifici que, com resa un dels panells informatiu del Museu de Terrassa, es va construir en el segle XII “com a fortalesa de la família Sanlà i, posteriorment, de la família Terrassa” que, com indica el seu nom, eren d’aquesta població. També s’explica que “se’n conserva l’estructura fortificada original, amb el fossat excavat al terreny de les torres i la muralla”.
Fora del fossat
Però, en el sector sud, sembla oblidat per sempre un element que rescatem. “Fora del fossat, es poden veure les restes d’una masoveria per a ús agrícola i ramader”, que té relació, primerament, amb la Cartoixa i més endavant, fins al segle XVI, la utilitzaven els masovers del castell. Ho diu el mateix panell esmentat abans.
D’aquesta masoveria, aporta l’historiador i anterior director del Museu de Terrassa, Domènec Ferran, el que encara queda són “les restes d’un celler de vi amb empremtes al terreny de les fustes que, probablement, servien per subjectar les botes” i també “una habitació annexa”. De tot allò, és el que encara subsisteix.
