No va ser aixecada en un turó, perquè el turó va arribar després, quan els terrenys del seu voltant van ser esplanats per la construcció dels transvasaments de la riera del Palau, un dels efectes urbanístics de les riuades del 1962. I allí va quedar l’ermita del Sagrat Cor de Jesús, l’ermita de Can Boada, aïllada però dominadora de vistes des de la seva talaia privilegiada. Després d’anys i anys d’espera, d’estires i arronses amb els propietaris, de rentats de cara i restauracions, ja és de propietat municipal. Els darrers treballs de restauració, aquests sí, més profunds, han conclòs i els titulars de l’edifici, una joia més de l’inacabable llegat modernista de Terrassa, l’han traspassat ja a l’Ajuntament, segons ha pogut saber aquest diari. Ja n’ha rebut les claus. Hi ha més novetats al barri: la remodelació de la Masia Marcet ha començat.
L’alcalde, Jordi Ballart, ha visitat aquest dimarts l’ermita acompanyat de diversos regidors i tècnics municipals, acompanyats de responsables de l’associació veïnal i de les empreses propietàries de l’immoble. El veïnat está “encantat” amb l’estat final de l’antiga capella. “Quan, fa gairebé una dècada, repassàvem el nostre llistat de reivindicacions, teníem objectius concrets i somnis que semblaven impossibles. Allò referent a l’ermita formava part del segon apartat, com també la restauració de les masies Marcet i Can Boada”, declarava poc després de la visita Antonio Amate, president de l’entitat veïnal.
Una colla de foc
I ara què? La intenció municipal passa (en principi) per donar resposta a la demanda veïnal i atorgar la gestió d’aquest nou equipament, protegit com a Bé Cultural d’Interès Local, a la colla Drac i Bruixes de Can Boada. El pas de la propietat a mans municipals porta anys d’endarreriment. A la tardor del 2021, mesos després de l’enèsima operació de neteja de grafits de les façanes, ja va transcendir la proposta dels titulars de l’edifici a l’Ajuntament per cedir-lo aquest espai, que els suposava una càrrega. Ambdues parts havien de discutir-ne els termes.
Interior de l’antiga capella / ALBERTO TALLÓN
L’estiu del 2022 les negociacions entre les empreses propietàries i l’Ajuntament anaven per bon camí, segons es va informar en aquell moment. De fet, semblaven trobar-se en la darrera fase.
Els tràmits de lliurament ja s’havien iniciat. Els titulars es volien desprendre de l’ermita i, de fet, la proposta de cessió va partir d’ells. I el consistori va veure amb bons ulls l’oferiment. Un parell de mesos abans, el juny del 2022, ja havia comunicat a l’associació veïnal de Can Boada del Pi l’acceptació de la cessió i l’estudi dels usos futurs. Les opcions d’utilització futura i l’estat de conservació que presentés l’edifici serien determinants per a l’acceptació de la proposició.
El camí ha estat llarg, amb l’associació veïnal pendent de tot plegat en una tasca acurada de seguiment i de reclamacions de manteniment. Abans del lliurament, quedava clar que a l’ermita s’havien de fer obres, i no simples actuacions estètiques, després de dècades de deteriorament que darrerament es reflectien en els desperfectes del reixat de ferro de l’entrada, la creu de trencadís foradada a pedrades i, com no, amb pintades exteriors i interiors.
L’acta d’inici de les reformes es va signar el 28 de maig del 2024. Les bastides van ser instal·lades a la primavera passada. Començaven unes obres que havien de durar entre quatre i cinc mesos
Finals del 2022. Aquest era el termini previst inicialment per a la culminació del traspàs, però els tràmits continuaven patint de demores vàries. El febrer del 2023, l’Ajuntament va requerir els propietaris (dos fons d’inversió) per assumir, abans de la cessió, les obres imprescindibles a fi de mantenir l’ermita “en les degudes condicions de seguretat, salubritat i adorn públic”. El termini d’aquesta acció rehabilitadora acabava el 2 de juliol (del 2023), però les dues empreses van sol·licitar una pròrroga que l’Ajuntament va acceptar per diversos motius. El principal: amb aquesta demanda temps extra demostraven la predisposició a dur-hi terme la restauració, condició per al lliurament a mans municipals. El nou termini expirava el 3 d’agost (del 2023), però tot apuntava que les pròrrogues se succeirien.
Reformes
L’acta d’inici de les reformes es va signar el 28 de maig del 2024. Les bastides van ser instal·lades a la primavera passada. Començaven unes obres que havien de durar entre quatre i cinc mesos i incloïen la restitució de la capa de morter de la coberta, el sanejament i el segellat d’esquerdes, la neteja de canals perimetrals i el repintat de parets exteriors i la reparació de les interiors. El llistat de reformes contemplava, a més, el sanejament del formigó i del ferro deteriorat en la part superior de la façana, la conservació de la reixa de ferro (en mancava una peça), la neteja dels elements d’obra vista i la reposició de peces de ceràmica de la creu. S’havia de restaurar el campanar, netejant el paviment i reconstruïnt dibuixos.
Oficialment, la singular ermita es va construir l’any 1910 i era obra del prestigió arquitecte Josep Maria Coll i Bacardí. El juliol del 2023, el Diari de Terrassa va publicar un reportatge sobre una recerca que posava en dubte tant aquesta autoria com la de la Masia Marcet.
La Masia Marcet
Aquest mes de desembre hi ha moviment a la Masia Marcet. Hi entren i surten camions i s’hi ha instal·lat una porta provisional. Els propietaris d’aquest edifici degradat, objecte també d’una llarga espera a Can Boada del Pi, n’han iniciat la rehabilitació en una operació que durarà, com a mínim, un any, segons alguns càlculs. El seu destí dependrà en darrera instància del desenvolupament del pla parcial de Can Marcet, però no es descarta que la Masia Marcet, una joia en estat ruinós. pugui acollir usos d’hostaleria o de serveis, com una residència geriàtrica. L’actual no és el primer pla d’intervenció que es prepara per a aquesta finca.
Un grup d’operaris retira runa aquests dies de la Masia Marcet / ALBERTO TALLÓN
Quedarà encara la tercera pota del llistat de deures urbanístics al mateix sector: la Masia Can Boada, que sembla haver guanyat solidesa estructural després de les últimes actuacions de rehabilitació però té pendent una segona fase d’obres (també privades).
