[Josep Lluís Lacueva / Historiador i membre del CEHT]
Una vaga remota que va reeixir, seguida d’un atemptat amb explosius a la casa on vivia el cacic Antoni Sala i Sallés, i la presó perllongada de 15 obrers teixidors a les portes de la primavera del 1888, fou l’arrencada d’un exhaustiu treball que es va presentar el passat 29 de novembre a l’Aula Magna del Centre Cultural (LaFACT). Acompanyat per l’historiador i catedràtic de la UAB Pere Gabriel, el filòleg terrassenc i expert en Arts Dramàtiques Guillem-Jordi Graells ens convidava a llegir el seu últim llibre: “El petard contra en Sala. Moviment obrer i repressió a Terrassa, 1888-1889”. Aquest treball d’història, ben narrat i construït a partir d’una minuciosa consulta de fonts arxivístiques i hemerogràfiques, ha estat editat per la Fundació Torre del Palau. Fa dos anys aquesta mateixa editorial terrassenca publicava una altra recerca d’en Graells –”El 22 de juliol, de 1872, realitat o mite”–, en què aclareix els fets d’una data tan significativa i commemorada.
Tanmateix, l’espurna per endinsar-se en l’estudi d’un breu temps històric, tan curt com ara el bienni 1888-1889 del segle dinou, es produeix quan l’autor s’assabenta que el seu besavi ha estat a la presó acusat de fer explotar un petard al domicili particular d’un “self made man”, en paraules del mateix Graells, que havia creat una gran fortuna industrial i agrària. Efectivament, el pare del futur Comte d’Ègara, articularà tota una sèrie de complicitats polítiques en el món liberal anticarlí i serà partícip amb tota una generació de la creació d’institucions com ara la Caixa d’Estalvis de Terrassa, el Banc de Terrassa, un Institut Industrial que vetllava pels interessos dels fabricants, la Cambra de Comerç i fins i tot, el control del Sometent com a expressió del sotmetiment absolut de la ciutat i el seu terme municipal.
El protosalisme
Guillem-Jordi Graells ens explica en un dels 27 capítols que conformen el seu treball (“Malaltia i mort. L’herència”) com l’Antoni Sala s’havia convertit en capdavanter d’un bloc de poder que encara no tenia nom, però que bé podria designar-se com a protosalisme.
Antoni Sala Sallés / ARXIU TOBELLA
Aquesta va ser una de les herències que va rebre Alfons Sala, juntament amb l’adjudicació d’establiments fabrils i vapors, la propietat de finques agrícoles i el càrrec de caporal del Sometent del Districte. Justament un any abans de morir el seu pare, Alfons Sala i Argemí, llavors secretari general de la Cambra de Comerç, amb només 25 anys havia estat elegit diputat provincial pel districte que agrupava els partits judicials de Manresa, Terrassa i Sabadell. Graells dedica un capítol específic del seu llibre a les eleccions per renovar la Diputació provincial el 21 d’agost del 1888. A través de la consulta de fonts d’arxiu i hemerogràfiques, així com la lectura de tota una documentació electoral, es constata el caciquisme imperant de l’època. “En el districte Manresa-Terrassa-Sabadell, es podia donar per descomptat que es farien mans i mànigues i les trampes que calgués perquè sortissin tres diputats liberals; per tant, el quart quedava a mercè de la lluita entre canovistes, romeristes, carlins, republicans de diverses tendències, sobretot federals i possibilistes, i tampoc no eren descartables altres simpaties polítiques o algun independent, sempre que l’espontani tingués fortuna suficient per a les despeses electorals i s’arrisqués a perdre’n un bon pessic”. La divisió del districte electoral, el 1887, no només va facilitar la vertebració d’un bloc de poder local, sinó la presència política a les Corts de Madrid. Els interessos econòmics i polítics del districte de Terrassa, moltes vegades presentats com a interessos hegemònics de tota la ciutat, seran protegits per Alfons Sala i Argemí. Els sectors republicans a finals del segle xix —exclosos d’un sistema polític caracteritzat per una normativa electoral censatària, una llibertat de premsa restringida i una simbiosi entre els governadors civils i els poders locals— acusaven Sala d’haver abandonat un liberalisme progressista, articulant una xarxa caciquista conservadora en tot el Districte de Terrassa (el salisme) on tindran cabuda, fins i tot, sectors ultraconservadors com els carlins.
Una reconstrucció
Amb l’evidència primària rellevant d’època –que diria l’historiador Àngel Viñas–, Graells qüestiona un tòpic recurrent que ha persistit en la historiografia local: el Moviment obrer terrassenc del segle XIX tenia poca rellevància perquè era “morigerat”. A través de la documentació d’arxiu, del buidatge de la premsa, especialment els diaris barcelonins i dels diversos relats dels fets que es van produir contemporàniament i amb posterioritat, l’autor fa una reconstrucció plausible d’allò que va ocórrer entre 1888 i 1889: mig miler de teixidors mecànics es declaren en vaga el 27 de febrer del 1888 per l’acomiadament de 72 obrers contraris a recuperar el temps perdut per manca de gas; la mediació tramposa de l’alcalde Domènec Domingo que rep un plec de 6 reivindicacions lliurat per una Comissió d’obrers i que diu que vol mediar, però amenaça als obrers en un pregó: “…Pero, si, como no es de esperar desairáis injustamente las excitaciones amistosas de vuestro celoso alcalde, vuestra conducta me colocaría en el sensible caso de adoptar medidas de rigor encaminades a precaver contingencias contra el orden público”. Graells fa un recorregut pel bienni 88-89 tot constatant la radicalització que s’estava produint arran de la vaga; l’empresonament dels teixidors acusats del petard contra en Sala; la imposició d’una Sociedad de fabricantes y tejedores de Lana ( coneguda de manera despectiva com la Caixa dels morts), tota una maniobra patronal que fou boicotejada per bona part de la classe obrera terrassenca; les barroeres maniobres inculpatòries contra l’Ateneu Obrer i les primeres expressions d’un moviment obrer de signe anarquista o la constitució d’una policia secreta finançada directament per l’Ajuntament d’en Domènec Domingo, són, tot plegat, objecte d’estudi, així com totes les accions de solidaritat amb els obrers empresonats que es van desfermar des de dins i fora de Terrassa. En aquest sentit, Graells destaca la figura de l’anarquista reusenc, Josep Llunas i Pujals, tipògraf i director del setmanari barceloní La Tramontana (1881-1896).
La presó / ADRIÀ TORRIJA – ARXIU TOBELLA
Graells fa un repàs a la bibliografia terrassenca i, particularment, fa referència a la tasca d’aquells historiadors que han estudiat l’últim terç del segle XIX; posa en relleu, des del principi, “un tòpic sobre l’obrerisme terrassenc que ningú no ha posat en qüestió i que s’ha anat repetint com un axioma”. En aquest sentit, cita Josep Casajuana, perquè va obrir pistes a la seva tesina de llicenciatura de l’any 1974 tractant especialment La Sociedad de Fabricantes y Tejedores.
Fa una menció especial a les aportacions de l’historiador sabadellenc Josep M. Benaul Berenguer (Sabadell, 1951-2020) amb tot un replantejament real sobre la història econòmica i social; però li retreu que, juntament amb l’historiador Xavier Marcet, s’hagi mantingut la idea que una estructura industrial molt concentrada com era la de Terrassa generés menys conflicte social i que el liberalisme burgès no fos tan contestat. D’altra banda, Graells considera que la tesi de moderació de l’obrerisme terrassenc es va reforçar a partir de l’opinió dels federals republicans de Sabadell l’any 1872, tesi que recull en Xavier Marcet, “segurament per la baixa afiliació que tenien entre la massa obrera terrassenca els republicans federals antimonàrquics”.
L’estudi de Juli Colom sobre el republicanisme terrassenc, fa notables aportacions sobre el moviment obrer, “amb molta diferència, la més substancial sobre els fets del bienni 1888-1889 publicada fins aleshores i és incomprensible que hagi estat obviada posteriorment”, afirma Graells.
Un tarannà moderat?
Es posa en solfa tots aquells historiadors que posteriorment han mantingut el tarannà moderat i pactista dels obrers terrassencs. Jo mateix, quan contextualitzava la figura del doctor Pau Aymerich i Gilabertó (la lluita contra els enemics invisibles), vaig caure en el parany de dir que durant la dècada dels cinquanta i seixanta del segle XIX l’obrerisme terrassenc fou moderat. Tanmateix, no ho considero així després del sexenni revolucionari i així ho explicitava: proliferen entre 1869 i 1886 més d’una dotzena de societats, cercles i associacions obreres, a la vegada que es produeixen accions reivindicatives i aturades per reclamar un salari digne; el 28 d’abril del 1872 el governador civil rep una carta dels treballadors terrassencs sol·licitant la legalització d’una Federació Obrera de Terrassa; l’Ateneu Obrer creat l’any 1886 aixoplugarà un primerenc anarcosindicalisme local amb funcions associatives i assistencials. Podríem seguir fins a la vaga de paletes demanant la jornada de 9 hores, quan se’n treballaven 10, o la primera commemoració del Primer de Maig a Terrassa, on es reivindicava la jornada de les 8 hores i la legislació de reformes laborals i efectives que milloressin les condicions de vida i treball de les dones i de la població infantil. Si s’afirma que durant tot el segle XIX el moviment obrer fou “morigerat”, la resposta és que no pot aprovar-se davant l’evidència primària rellevant d’època.
Si s’afirma que la pau social desitjada per una burgesia paternalista s’esquerdava, la resposta és que sí, que comença una època en què fer vaga significa lluitar per la igualtat social i en contra d’una injusta societat burgesa. Si s’afirma que els historiadors locals no hem “furgat en arxius, biblioteques i hemeroteques de fora de la vella Egara”, la resposta és admetre el retret de forma condicional si es refereix a l’últim terç del segle XIX. Dic condicional – i no seria just un desaire general a la historiografia terrassenca–perquè no es pot aplicar als investigadors de la nostra ciutat que han fet recerca sobre la Guerra Civil, l’exili i la dictadura franquista.
La lectura del treball d’en Guillem-Jordi Graells m’ha fet pensar en Enzo Traverso: hi ha revisions fecundes, discutibles i nefastes. Sens dubte el contingut del llibre el petard contra en Sala correspon a la primera categoria. D’altra banda, i no menys important, Graells aposta per una història llegidora i haig de dir que ens trobem amb una narració que conté un relat argumentat i coherent fonamentat en diverses tipologies d’evidències. No hauríem de tenir por al mot “narrar”, perquè com ens deia el professor Fontana, la narració és la forma habitual en què l’ésser humà organitza els seus coneixements.
I torno a parafrasejar Traverso: el descobriment de noves fonts, l’exploració d’arxius i l’enriquiment de testimonis poden il·luminar amb llum inèdita esdeveniments que es creien perfectament coneguts o dels quals se’n tenia un coneixement erroni. Els convido a llegir aquest treball d’en Guillem-Jordi Graells, el gaudiran molt.
