L’expressió “generació de vidre” s’ha escoltat molt durant els darrers anys. Un terme que fa referència als més joves de la nostra societat, considerats en alguns casos febles, desconnectats del present, i fins i tot, incapacitats per afrontar situacions dures. Durant les darreres setmanes s’ha demostrat que això no només és fals, sinó que els joves estan preparats per agafar les regnes del futur.
Arran la tragèdia de la DANA, milers de joves s’han mobilitzat per la causa, ja sigui donant subministraments, coordinant els punts de recollida o, fins i tot, desplaçant-se a la zona zero per recolzar al poble valencià. I els joves terrassencs no són una excepció.
Durant aquests dies hem vist com les generacions més joves es mobilitzaven per aportar, en la mesura de les seves possibilitats, tota l’ajuda humanitària al poble valencià. El primer escenari clau va ser el centre cívic President Macià, al que li ha agafat el relleu el Recinte Firal. En aquest espai s’han aconseguit recollir més de 60.000 quilos de subministraments, que ja s’han enviat als afectats. També hem vist iniciatives privades i persones que han fet les seves pròpies donacions. I molts d’ells han utilitzat les xarxes socials com altaveu de difusió.
300 quilòmetres
Són molts els que s’han mobilitzat per la necessitat d’ajudar i s’han desplaçat més de 300 quilòmetres fins als pobles afectats per donar el seu suport als pobles que han viscut la tragèdia. Han aportat el seu gra de sorra, ja sigui netejant els carrers o repartint aliments i subministraments. “Hi anem perquè qualsevol dia la catàstrofe ens podria tocar a nosaltres” és una de les reflexions compartides. I n’hi ha una altre: la majoria de la gent que està allà ajudant, són joves.
“La DANA ens ha fet despertar” és una de les moltes sensacions que comparteix tota una generació, que ha demostrat que l’estigma de la individualització i de la inacció per culpa de les pantalles és un mite que calia desmuntar. Si bé les tragèdies sempre seran recordades com a tal, també comporten lliçons vitals que ens fan créixer com a societat. I la DANA ens ha deixat, i moltes.
Lara Checa, 23 anys: “Vam estar gairebé una setmana allà ajudant”
“Estava esmorzant un grup d’amics parlant de la tragèdia que s’estava vivint al País Valencià. Allà mateix vam decidir organitzar-nos per ajudar. Entre 4 persones vam aconseguir carregar un tràiler de subministraments (menjar, productes d’higiene, pales, botes) i baixar cap allà. Vam quedar-nos gairebé una setmana, i vam visitar els pobles de Picanya, Paiporta, Benetússer i Aldaia. Vam repartir tot el que portàvem i vam ajudar a netejar els carrers, vam fer tot el que podíem. El que més impressiona allà és la cara de la gent, la seva forma de caminar, com si no poguessin més, i és normal, ho han perdut tot. La decisió d’ajudar ve de l’empatia, són persones com nosaltres, i una tragèdia així ens podria ocórrer en qualsevol moment. I he de dir que el 80% de la gent que hi era allà ajudant eren persones joves, o sigui que de vidre, no tenim res!”.
Ivan Burgos, 27 anys: “Els joves estan al peu del canyó treballant”
“Vam organitzar-nos entre 15 persones per carregar dues furgonetes amb subministraments, dos cotxes 4×4 i tot l’equipament necessari per anar a treballar. En poc menys de 36 hores vam visitar Paiporta, Benetússer i Alfafar. A peu de carrer, anàvem repartint tot el que portàvem, i la gent estava molt agraïda. Tot i haver viscut una desgràcia, treuen força, amb una actitud positiva. Jo em quedo amb la cara d’un nen al que li vam donar una bossa de llaminadures, la seva mirada ho deia tot. Allà hi ha treball per molts mesos, i la gent jove està al peu del canyó. Estem preparats per això i més, som els que podem treballar sense descans”.
Lucia Alcalde, 30 anys: “Marxes amb la sensació de no haver fet res”
“Vaig anar a netejar i a repartir aliments a Utiel i a Catarroja durant 3 dies. El que em va mobilitzar va ser el meu fill, de 2 anys. Pensar que hi havia nens com ell allà i que estaven en una situació tan precària em va donar l’impuls suficient. A Utiel vam treballar a través d’una organització, i a Catarroja ens vam presentar per lliure per repartir els subministraments, porta a porta, preguntant a cada veí què necessitava. Encara no tinc paraules per descriure el que vaig veure. I marxes a casa amb la sensació que no has fet res, hi ha tant de treball per fer… I són molts els joves que estan allà ajudant, són els més valents, s’ofereixen a tot, sense descans”.
Raquel de la Cruz, 27 anys: “Això ha despertat l’empatia dels joves”
“Jo soc voluntària de Creu Roja des de fa un temps, però mai havia viscut una cosa així, no parava d’arribar gent per ajudar. Vaig anar a col·laborar amb tot el tema de la coordinació, i va ser increïble veure com la gent s’implicava i se sumava a la causa. Entre tots omplíem les capses, recollíem les donacions, vam fer fins i tot una cadena humana per treballar de forma sincronitzada. Va ser molt emocionant, no volia acabar. M’ha impactat aquesta predisposició a ajudar, diuen que ens falta empatia, però això ha demostrat que no és cert. Crec que el que ha passat ha fet despertar la humanitat i l’empatia dels joves, és una cosa que se m’ha quedat gravada”.
Carla Carrillo, 21 anys: “Vaig fer una aportació econòmica als afectats”
“Les xarxes socials han estat molt poderoses per mostrar la realitat que es viu allà. Jo segueixo a un creador de contingut que està mostrant tot el que està fent, netejant els carrers i comprant subministraments pels afectats de la DANA. I com a usuari pots veure-ho amb els teus propis ulls, i em va transmetre la confiança per fer una aportació econòmica. I arran de la meva aportació i comentar-ho al meu entorn, més persones han contribuït a la causa. Tot el que ha passat m’ha impactat molt, i si em passés a mi m’agradaria que algú m’ajudés. El que tinc clar és que el concepte de ‘generació de vidre’ és un error, en realitat ens movem molt”.
Noemí Sánchez: “L’etiqueta ‘generació de vidre’ és incorrecta”
“Els primers dies em vaig dirigir al Centre Cívic President Macià per donar roba, aliments, productes d’higiene i per nadons. Els dies següents ja vaig passar a treballar com a voluntària al Recinte Firal. Allà em dedicava a obrir les bosses de roba i a classificar-la. Jo vaig néixer a la Comunitat Valenciana i és impossible no empatitzar amb el que es viu allà. I veure tota la gent que s’està mobilitzant, sobretot els joves, ens convida a reflexionar sobre el nostre paper en la societat. I sens dubte, l’etiqueta ‘generació de vidre’, és incorrecta”.
