L’anàlisi de l’expert
Albert Santasusagna Riu, doctor en geografia i professor lector a la Universitat de Barcelona
La situació viscuda aquests darrers dies a diversos indrets de la Península, però especialment al País Valencià, posa damunt la taula, de nou, la necessitat d’ordenar i planificar els sistemes fluvials tenint en compte el risc. És, però, una qüestió molt complexa, polièdrica, que demana reflexions i solucions a molts nivells i des de múltiples punts de vista.
A Terrassa, malauradament, les fotografies de vehicles amuntegats no ens són estranyes. És, doncs, inevitable establir un paral·lelisme amb el que s’ha viscut al sud de la ciutat de València i el que es va viure a Terrassa i al conjunt del Vallès, el Baix Llobregat i part del Maresme durant els anys seixanta. Tot i que encara queden molts interrogants i força dades per recollir, analitzar i contrastar, podem fer una sèrie de reflexions, almenys de forma provisional.
La primera és bàsica: el risc és un concepte humà. Existeix en la mesura que la dinàmica natural del cicle de l’aigua, eixamplada pels efectes del canvi climàtic, afecta greument el nostre sistema socioeconòmic. Sense persones, sense pobles i ciutats, parlar de risc no té cap mena de sentit. Hem de ser conscients que la creixent urbanització de les zones inundables, que no ha parat d’augmentar en territoris com el País Valencià durant l’últim mig segle i especialment durant la bombolla immobiliària, és l’equivalent a ficar-se un mateix a la gola del llop. Què s’hi ha construït, a les zones inundables? De tot: infraestructures de comunicació, rotondes, grans zones comercials, polígons industrials, aeroports, residències de gent gran, depuradores i nous desenvolupaments urbans. Hem artificialitzat el territori, i això significa que en moments de grans precipitacions l’aigua ho té molt difícil per infiltrar-se al sòl, sobretot si hi ha hagut prèviament alguns dies de pluja.
Els màxims de precipitació també donen pistes interessants. A Terrassa, durant els episodis greus del 1962, en poc més de tres hores varen caure al voltant de 200 mm. Les dades d’aquests dies al País Valencià ens parlen de gairebé 180 mm en una hora, i d’una precipitació acumulada que supera els 500 mm. En poques hores i de forma concentrada pot ploure, doncs, el que s’esperaria que plogués de forma més repartida en tot un any. Això és una ingent quantitat d’aigua que el territori ha de saber drenar i absorbir de forma gairebé immediata. Per això és tan important tenir infraestructures que s’adaptin a aquesta realitat, i en molts casos és imperant la seva renovació, o també construir-ne de noves, ben calculades i dimensionades tenint en compte l’escenari climàtic futur. La geografia física del territori també és clau: a la zona inundada del País Valencià hi domina una orografia relativament plana; en el cas de Terrassa, el pendent és més pronunciat. Això té impactes directes, per exemple, en la distribució i la velocitat de l’aigua en moments de crescuda, especialment si es tracta de rius, rieres i torrents endegats.
A Terrassa seria cabdal disposar d’un sistema urbà de drenatge sostenible (SUDS) aigües amunt de les rieres
La clau de part de la solució, en molts casos, no es troba en superfície (fent més canalitzacions, desviacions o endegaments, com s’ha fet bona part del segle XX), sinó al subsol. A Terrassa, per exemple, seria cabdal disposar d’un sistema urbà de drenatge sostenible (SUDS) aigües amunt de les rieres, perquè quan plogui amb tant volum i intensitat es pugui retenir i dipositar part de l’aigua caiguda, i després reaprofitar-la per a usos urbans. De la mateixa manera, cal actualitzar les infraestructures de protecció, que en alguns trams estan envellides i malmeses. Pensem en els torrents de la Saleta o del Poio a Aldaia. Són significativament molt més reduïts que la riera de les Arenes, en part també perquè el teixit urbà ha constret de forma salvatge l’amplada de la llera. Es pensa que desviant-los s’eliminarà el risc, i a vegades l’efecte que es pot produir és el contrari.
Finalment, la planificació i la governança és clau. L’historiador Yuval Noah Harari, en un dels seus llibres recents, reflexiona sobre si és certa aquella frase tan repetida que la informació és poder. I arriba a la conclusió que no: en si mateixa, la informació no és poder; el que crea el poder (és a dir, la capacitat d’acció) és la xarxa, la coordinació, la difusió, els valors compartits. La cartografia de les zones inundables existeix des de fa temps, era informació pública i publicada. Paiporta, Catarroja, Aldaia i Sedaví ja estaven marcades en blau. Els governs i les administracions de l’aigua ja sabien que podien inundar-se en un episodi greu i extraordinari. El que cal és un replantejament del nostre model territorial, reforçant els sistemes d’alerta i sent extremadament curosos amb l’educació i conscienciació ciutadana per tal d’evitar víctimes mortals. Els confinaments i la limitació de la llibertat de moviment, en moments de gran risc, seran més freqüents i necessaris, i cal que el conjunt de la població ho entenguem com una mesura imprescindible. Fet i fet, cal que ens preparem i adaptem a la nostra nova i complexa realitat.
