El nou president de la Societat Catalana de Nefrologia, Vicent Esteve, ha centrat la seva investigació en la millora de les capacitats dels pacients renals a través de l’exercici físic. Ha estat un dels impulsors dels fisioterapeutes en la rutina de cura dels pacients renals.
La seva línia d’investigació se centra sobretot en l’exercici físic com a forma de millorar la qualitat de vida dels pacients. Vam començar a treballar aquest plantejament farà cosa de 10 anys. En altres països com Grècia i Alemanya, ja s’havia començat a treballar en la teoria que els pacients que havien experimentat una pèrdua de força degut a la seva patologia nefrològica, gràcies a l’exercici experimentaven beneficis físics, psicològics i funcionals.
A nivell estatal, en aquell moment, les evidències que teníem respecte a aquest plantejament eren absolutament anecdòtiques. Per això vam decidir fer una formació a Alemanya i vam aconseguir introduir aquesta línia d’investigació al país.
Per sort, el Consorci Sanitari de Terrassa (CST) va apostar per això, i es va investigar al respecte, es van organitzar programes de rehabilitació, vam fer dues tesis i vam aconseguir evidències del nostre plantejament. A propòsit d’això, sense oblidar la satisfacció que experimentaven els pacients amb els quals havíem fet les rehabilitacions.
I així es va crear el GEMEFER. Exacte, quan la línia d’investigació va començar a tenir vol i es van presentar diferents coses a congressos, des de l’Hospital de Terrassa es va crear el Grup Espanyol Multidisciplinar d’Exercici Físic en el Malalt Renal (GEMEFER), que intenta coordinar a tot un equip conformat per més de 200 persones de diferents àmbits, des de nefròlegs, fisioterapeutes i infermeres, fins a psicòlegs. El nostre late motiv és, per tant, que un dels aspectes fonamentals per la cura dels pacients renals és la rehabilitació física. I ha de ser considerada una part més de les cures, ja que afavoreix la preservació de la seva capacitat funcional, evitar la dependència i l’assistència pel desenvolupament de les seves activitats quotidianes.
“Nosaltres sempre proposem una pauta d’exercicis adaptats a cada pacient” / LLUÍS CLOTET
Quina és la resposta científica a aquest benefici que proporciona l’exercici als pacients amb malalties renals? És molt fàcil. Quan tenim un pacient que està en hemodiàlisi, ve 3 dies per setmana a fer-se sessions que duren 4 hores, és a dir, 12 hores per setmana.
La majoria dels pacients tenen problemes cardiovasculars i una edat avançada. La malaltia renal debilita el múscul, i enfortir-lo aconsegueix alentir el deteriorament. Sense oblidar que es millora l’autonomia del pacient i això, a la llarga, denota una notable millora.
De quin tipus d’exercici parlem? Caminar durant mitja hora al dia ja és suficient. Com deia, alguns dels pacients tenen diferents patologies cardiovasculars. Fa 10 anys, m’haurien fet fora per recomanar això a un pacient amb aquestes característiques, perquè hi havia una certa precaució a què els pacients amb determinades malalties fessin exercici.
Nosaltres sempre proposem una pauta d’exercicis adaptats a cada pacient, en la que fem èmfasi sobretot en exercicis cardiovasculars, però també de força i resistència. Hem de tenir en compte que amb l’hemodiàlisi, alguns dels pacients tenen sarcopènia, una afecció que produeix un dèficit de força i la pèrdua de massa muscular.
Per tant, proposem exercicis amb peses, cintes i balons medicinals, sense cap tipus de problemes. Però sempre, sobretot entre pacients amb hemodiàlisi, amb una taula d’exercicis prescrita per un professional, en el nostre cas, un fisioterapeuta.
I aquests exercicis, recomaneu que els facin a casa? Normalment, executem aquestes taules d’exercici mentre fan les seves sessions d’hemodiàlisi, primer de tot perquè així ens assegurem que la fan, però també perquè és bo que algú els acompanyi faci de guia.
Encara davant de moltes patologies, es recomana el repòs absolut. Aquest paradigma ha de canviar? L’exercici sempre és bo, i quan abans el comencis millor. En les malalties renals és capaç de prevenir el deteriorament, i és una pauta prèvia de cara a un trasplantament o a un tractament, per assegurar-nos que el pacient està en les millors condicions físiques.
Aquest plantejament ja s’aplica a altres patologies com la insuficiència cardíaca, una de les més sensibles, i s’ha demostrat que a través de rehabilitacions amb fisioterapeutes, les millores que es poden aconseguir són espectaculars. Per tant a la medicina ja estem veient com àrees com la cardiologia, la pneumologia o l’oncologia ja apliquen aquest plantejament i han incorporat l’exercici a les recuperacions dels pacients.
I per descomptat, també és bo per a la prevenció de malalties. Aquesta és una realitat totalment demostrada. Crec que la immobilitat és dolenta a la llarga, el cos ha d’activar els músculs i les articulacions. Sempre amb les pautes adequades, però l’exercici mai ens farà mal.
