Sama Fayez Aweidah (Jersualem, 1959), és la directora del Centre d’Estudis de les Dones a Palestina. Durant tota la seva trajectòria ha defensat els drets del poble palestí a través de diverses organitzacions, alhora que ha lluitat per la igualtat de gènere.
A causa de la guerra a Gaza, la lluita pels drets del poble palestí està en el focus de l’actualitat, però és una reivindicació que ve de lluny. I tant. En el meu cas, jo vivia a Jerusalem i la meva família es va mudar a Jordània l’any 1965. Pel meu pare va ser difícil, i després de la guerra dels Sis Dies, en què Israel va ocupar Jerusalem, l’any 1967, vam demanar un permís per visitar la nostra família.
La sorpresa del meu pare va ser que, quan va anar a veure quin era l’estat de la llar familiar, lluny de trobar-la destruïda, vam veure que els que havien estat veïns del meu pare durant la seva infància, havien ocupat la casa. Per ell va ser molt dur, va ser un hoste a la seva llar.
En tornar a casa, del disgust que li va suposar, va tenir un atac de cor i va morir. Per nosaltres va ser una desgràcia, sobretot tenint en compte la forma en què havien passat les coses, i va ser impossible oblidar-ho. Des de llavors, vaig saber que havíem de fer alguna cosa, els palestins no podíem viure així. Vaig unir-me al Front Palestí Democràtic, i anys després, com a estudiant universitària, vaig posicionar-me en contra de l’ocupació des de la Universitat de Jordània, tot i que arran de l’acord de Camp David (en què se signava la pau a l’Orient Mitjà), em van expulsar i vaig tornar a Palestina.
Tot plegat, aquestes situacions que vaig viure em van fer entendre que això no podia ser, no podia acceptar el que ens estava passant i viure tolerant-lo. Sempre vam estar lluitant contra l’ocupació de forma pacífica per deixar la nostra nació lliure de l’ocupació.
I arribem a la situació actual. El que vivim ara, és de les pitjors coses que mai hem encarat, no només a Palestina, sinó al món. No podem entendre el genocidi que s’està vivint a Gaza i que el món no estigui reaccionant. Estem mirant com massacren a un poble, els governs no estan fent res, però creiem que si alcem la nostra veu, tenim l’esperança que les nacions creguin en la causa i facin pressió perquè això acabi.
Quan ens van atacar estava espantada, però puc dir que no vam deixar de treballar, vam resistir / ALBERTO TALLÓN
Durant la seva vida també ha lluitat pels drets de les dones. Totes les dones del món vivim discriminades, i especialment al Tercer Món i als països àrabs. Hem treballat en organitzacions de dones, comitès, per donar a conèixer el nostre plantejament. En el cas de Gaza, les dones pateixen una doble discriminació. Aquest és el punt de partida. Perquè són dones, però a més viuen ocupades. I encara que aconseguíssim la igualtat de gènere total amb tots els privilegis, per tenir una bona vida hauria de finalitzar l’ocupació. Per tant, hem de lluitar alhora contra les dues causes.
Per canviar la societat, vostè defensa les que anomena “escoles de canvi”: la lògica, l’educació i el poder. L’escola de canvi lògica es basa en la investigació. La pluja d’idees no serveix per solucionar problemes, sinó que cal identificar-los, les àrees en les quals cal actuar i extreure’n conclusions.
D’altra banda, pel que fa a l’educació, ensenyar què és la igualtat a les noves generacions i que l’assumeixin, transmetre aquestes idees a través de l’escola, des dels llibres i el teatre, és el que farà possible que, en el futur, els que ara són nens estiguin convençuts en la idea de la igualtat. La tercera escola, la del poder, és la llei. Que quedi recollit formalment, per exemple, que no és legal deixar que una nena es casi amb menys de 18 anys, farà possible la conscienciació de les persones.
En aquest sentit, treballar amb les futures generacions és clau. Potser amb ells arribarà el canvi real. Clar, a curt termini, per posar remei als problemes actuals, hem d’aplicar l’escola lògica i de poder, però si volem canvis a llarg termini, l’educació és la clau.
El 2022 va ser durament atacada per un partit polític islamista. Deien que parlar de gènere era contrari a la sharia, la llei islàmica. Com ho va rebre? He de dir que no va ser només a mi, també es van veure afectades altres activistes feministes, volien aturar-nos.
No et puc dir que no estigués espantada. Quan conduïa el meu cotxe, tancava totes les portes perquè ningú pogués segrestar-me mentre conduïa. A l’entrada de la feina, teníem guàrdies per protegir-nos. Pel que fa a les autoritats palestines, no ens van ajudar, però altres organitzacions polítiques sí que van estar disposades a fer-ho.
Des del mateix ministeri d’Educació, amb el que treballàvem a les escoles, ens recomanaven que paréssim. I en aquell moment, teníem dues opcions: o bé parar per por al que ens pogués passar, o treballar més per convèncer a la gent i al govern que havien de protegir-nos i estar al nostre costat.
Com et deia, no puc dir que no tingués por, però tampoc puc dir que deixés de treballar. Estàvem convençudes en el nostre projecte, en el que crèiem, i no vam aturar-nos, sinó que vam fer més resistència. Aquesta ha de ser la via, estar disposats a continuar.
