David Vila i Ros reflexiona sobre el seu nou llibre, “El parlar del Vallès”. Tot i que el presenta el desembre, dimarts que ve, 29 d’octubre, serà a l’Ateneu Terrassenc (19 hores).
Abans de res, quin català parlem? El català central, que no és ni molt menys unitari, hi ha el tarragoní, el gironí… I el nostre és més proper a l’estàndard. Diuen –tot i que és difícil de contrastar– que possiblement és el català que parlava Pompeu Fabra, com a gran artífex de la normativització de la llengua. A Barcelona potser han anat perdent alguns sons més vocàlics (i ha anat apareixent aquest català més “xava”). Mentre que al Vallès s’ha mantingut una mica més, fet que explica que molts periodistes siguin vallesans.
Quin és el nostre accent? La fonètica? El parlar del Vallès és bastant estàndard. Al Baix Montseny (a mesura que ens allunyem més de la capital) sí que apareixen fonètics interessants, com les “e” i “o” que les tanquen (com les comarques gironines).
I la paremiologia? O sigui, les frases fetes i refranys de sempre… En tenim per parar un carro, començant pel famosíssim “com el Vallès, no hi ha res”. De fet, n’hi ha de cada població del Vallès. “Sabadell mala pell, Terrassa mala raça” és el més conegut, probablement perquè juga amb les rivalitats. De fet, de vegades, el refrany o malnom del teu poble l’han batejat els veïns d’un altre poble pròxim.
Potser el lèxic és on més es perceben els trets propis? A veure, no estem parlant d’un pallarès, amb milers de paraules; però al Vallès en tenim moltes, déu-n’hi-do. El cas de “rosella” és paradigmàtic, a banda que és la flor que té més noms en català (més de 40). A Sabadell en diem “badabadoc”, a Terrassa “paparola” i a Mollet “republicà”, que ve del color roig… Tenim la nostra manera de parlar.
Què proposes fer per conservar aquest patrimoni? Hem de generar autoestima lingüística: ostres, el català té més de 10 milions de parlants i està entre les 100 més parlades del món, el nivell de comprensió oral és molt alt, tenint en compte que tanta gent ha vingut de fora… Ara bé, tenim un problema molt gros que és el social: a la mínima que tenim la sensació (perquè és una cosa subjectiva) que l’altre no ens entendrà, girem al castellà. Això està -literalment- enfonsant el català.
Com a sabadellenc entrevistat pel Diari de Terrassa. Què penses de la rivalitat entre cocapitals? M’encanta, em sembla profundament positiva i que genera molta creativitat. Òbviament, sempre que sigui una rivalitat ben entesa. I no pas allò que joves d’una localitat i l’altra quedaven per apedregar-se. Hem millorat bastant! Jo volto molt pel territori i a tots llocs trobes rivalitats… Però la nostra és una rivalitat molt coneguda arreu de Catalunya! Perquè encara que no ho reconeguem, som molt similars. I ens dediquem a dir “jo soc més diferent que l’altre”. I això crea dinamisme, una voluntat de superació… Però sense afany competitiu.
De fet, cada cop neixen més iniciatives que reivindiquen el nostre lèxic: Revista Vallesos, Pura ceba i La Xemeneia… Els localismes havien anat desapareixent. Perquè el discurs -si tirem 50 anys enrere- estava centrat en la recuperació del català, que la gent l’aprengués… Les varietats locals havien quedat en un segon pla. En canvi, d’un temps ençà, estan sortint molts llibres, arreu dels Països Catalans, que reivindiquen aquesta personalitat. I no separa pas: com més reivindiquem la diferència, més ens arrela al territori que ens és proper. I conseqüentment, més ens podem sentir part del país. Però vaja, pel que fa a l’ús, els hauríem d’emprar molt més… I més desacomplexadament.
Has inclòs els dos Vallesos al teu llibre. Però, què tenim a veure amb -per exemple- Granollers? Sembla que de vegades siguem compartiments estancs: que l’Occidental estigui més aviat a la zona metropolitana, mentre que l’Oriental tiri al Baix Montseny i l’interior… Però jo sí que crec que hi ha un gran el Vallès, una unitat regional o supracomarcal. Però fins i tot hi ha diferències dins de cadascuna de les dues comarques. A l’Occidental, per exemple, no és el mateix Cerdanyola del Vallès que Sant Llorenç Savall! És una suma de petites diferències.
Tu et sents vallesà? Per què no gaire gent se sent així? Jo sí, d’aquesta comarca, vegueria… Digues-li com vulguis. Perquè jo no em sento de les comarques de Barcelona ni barceloní. Sense tenir res en contra de Barcelona, ni de bon tros, que m’encanta. Em sento sabadellenc i vallesà, però reconec que no és una identitat molt marcada, com podria ser la que tenen a les Terres de l’Ebre o al Pallars.
