Terrassa té el seu propi diccionari. Una combinació de lèxic (quarto de reixa, xena, Mery…) i refranys (“Terrassa mala raça, Sabadell mala pell”).
Tanmateix, la pregunta pertinent potser seria: fins quan sentirem aquestes frases pel carrer? L’horitzó -per descomptat- té llums i ombres.
Entre les llums, destaca el fet que els localismes viuen ara mateix una revifada de la mà d’entitats -més aviat- juvenils. És el cas de La Xemeneia, que impregna de lèxic terrassenc tot el seu imaginari. “És veritat que des del vessant més popular estan sorgint iniciatives que es bategen amb terrassenquismes, com el Sopar de Taifes que fem per la revetlla de Sant Joan”, explica Jaume Maeso.
A banda de “xemeneic”, Maeso també ha estat un dels impulsors de l’espai La Taifa, que la coordinadora de cultura popular instal·la per Festa Major. “Buscàvem un mot nostrat i que es fes servir molt, com ‘taifa’. A més, funcionava com a metàfora de l’envàs on posàvem moltes coses, com és el cas dels actes a la plaça de la Torre del Palau”, afegeix.
Taifa també és un nom emprat per la Festa Major Popular i Alternativa (FMPA), que organitza la seva “Guerra de bandes”, en les que s’enfronten dos terrassenquismes: Taifes contra Dàcars.
Un altre cas seria l’entitat ecologista La Paparola, que pren el nom del localisme d’aquesta flor. “Quan ens vam crear, compartíem la necessitat de construir un espai ecologista i social a la ciutat, amb un caràcter propi de Terrassa”, explica Esther Querol. D’aquí que triessin el nom de la rosella, que a Terrassa es diu paparola. “És una planta que creix en camps cultivats, marges de les carreteres, i nosaltres volíem situar la lluita ecologista al centre, reivindicant els marges”, afegeix Querol.
Souvenirs terrassencs a l’oficina de Turisme
De fet, les entitats tenen un paper destacat en la consolidació d’aquest imaginari terrassenc. La sociòloga Sara Gil reflexiona: “L’associacionisme ha estat clau en la difusió de la forma de parlar. Si vens d’una família amb arrels migrants i et socialitzes en entorns de l’associacionisme (amb famílies ‘de Terrassa de tota la vida’), et fomentaran aquestes particularitats lingüístiques”.
L’interès en el nostre vocabulari també ja es percep en el “boom” de “souvenirs” i marxandatge terrassenc. La Penya Ciclista del casal La Tafanera ha dissenyat un mallot amb el lema “Tres turons, una serra”, en referència als versos de Pere Quart.
La Xemeneia ha confeccionat samarretes reivindicant el Viandox, que si bé no és lèxic, sí que és un terrassenquisme. I seguint amb aquesta salsa pels frànkfurts, també ha sorgit un grup musical de rock que s’anomena Brigada Viandox.
Souvenirs turístics
De fet, l’imaginari terrassenc ha viscut un boom en els souvenirs, que si bé no és lèxic, sí que consolida les idiosincràsies egarenques. Molts dels productes es venen a l’oficina de turisme, ubicada a la masia Freixa.
L’exregidor de Turisme, Pep Forn, sosté: “Que les entitats lúdiques i festives ho promoguin està molt bé; i també quan ho fan particulars, tot i que tingui ànim de lucre en la venda de les peces, ja que complementa tot l’imaginari”. Forn enraona així sobre materials com mocadors modernistes, maquetes de cartró de xemeneies i la Masia Freixa, figures infantils dels gegants Robesa i Pepona, tasses de cafè, porta-entrepans, làmines…
Samarretes de Pura ceba i La Xemeneia
També han sorgit diferents estudis escrits sobre la parla pròpia. La revista “Vallesos” va publicar a l’estiu un dossier sobre “dites i malnoms” dels dos vallesos. El sabadellenc David Vila i Ros acaba d’editar “El parlar del Vallès”. Terrassa Centre va editar el llibret “Tu com ho dius?”. I la Fundació Torre del Palau va editar el llibre de Jacint Morera “A toc de pito i altres coses” (1999).
Precisament, l’editor de la fundació, Màrius Massallé, sosté: “Són paraules que s’estan perdent, perquè Terrassa ha deixat de ser un poble en el qual ens coneixíem tots. Ha deixat de ser tèxtil. Ara és multicultural, amb molta gent de fora. I s’ha viscut una pèrdua de les arrels lingüístiques”.
Jaume Maeso també apunta al creixement demogràfic com a distorsionador de la llengua. “Hem passat de 20.000 habitants a principis de segle XX als 220.000 d’ara”. I el filòleg Jaume Aulet hi contribueix: “Les expressions terrassenques són vives, però entre els parlants del català, que som cada cop menys: és el risc més gran per la conservació”.
La sociòloga Sara Gil, però, remata amb un missatge d’autoorgull: “Està molt estesa la critica a la castellanització de la parla a Terrassa (que és innegable), però gent catalanoparlant d’avui que no tenim ascendència del Vallès, sinó murciana o andalusa, també mantenim la parla genuïna de Terrassa”.
L’estandardització de TV3
Entre els hàndicaps que pateixen els localismes es troba el procés d’uniformització de la llengua catalana en un únic estàndard. “S’està homogeneïtzant; de fet, a TV3 hi ha una única forma de parlar”, diu Jaume Maeso.
L’escriptor David Vila i Ros diu que existeix “una força centrípeta molt gran, que és l’estandardització, la qual va traient força a les formes dialectals”. Vila i Ros també creu que les peculiaritats del català parlat al Vallès són més febles que les de les Terres de l’Ebre, per dir un exemple. “Així que hi ha més perill que s’acabin perdent”.
De fet, el sabadellenc creu que vivim un procés mundial d’uniformització de les llengües. “És pel procés de globalització. Fins i tot dins de les llengües més dominants, van desapareixent les varietats”.
Els anglicismes
De fet, l’anglès i les xarxes socials també són un altre dels factors que expliquen la pèrdua de riquesa lingüística.
“L’anglès afavoreix els seus mots, com ‘random’. Però senzillament vol dir ‘aleatori’. És el mateix! Però els joves fan servir el mot ‘random’ constantment!”, diu Vila i Ros. “O ara amb la introducció del ‘bro’, que va en detriment d’altres formes col·loquials més nostrades”, afegeix. “Evidentment, les xarxes socials donen a aquests anglicismes una dimensió més gran que abans no tenien”.
La sociòloga Sara Gil fa un darrer apunt: “Molts joves parlen en castellà de forma irreflexiva, tot imitant les tendències. D’altres parlen en català, però imitant l’estil dels ‘influencers’, en un procés que podríem dir ‘jasificació’ de la llengua. ‘Yasqueen’, com si tinguessis una sabata a la boca”. I d’aquesta realitat, en conclou: “Així mantens viu el català, però el globalitzes. Parlar com els tiktokers fa que el català sembli guai, però alhora, perds les peculiaritats”.
