Aquestes setmanes comença l’enderroc del darrer edifici d’habitatges al tram nord de Ca n’Anglada, un projecte d’esponjament urbà que suma dues dècades de planificació i execució. Estava destinat a reduir la densificació, reconduir la degradació social i millorar les condicions de vida dels residents, generant nous espais de convivència. Vint anys després, el perfil social de Ca n’Anglada no ha variat gaire, però el barri s’ha desmassificat.
La clau de volta a Ca n’Anglada estava als “pisos de la Vitasa”. Els edificis d’habitatges que van acollir els anys seixanta l’onada migratòria d’Extremadura i Andalusia, i que els anys 2000 es van convertir en l’espai d’acollida de migrants estrangers, majoritàriament procedents del Marroc, molts de zones rurals del nord del país, com Ksar El Kebir.
Maquinària a punt per fer l’enderrocament del sarrer edifici d’habitatges /Alberto Tallón
Un procés sobtant i intensiu que en una dècada va renovar socialment el nord del barri, on la concentració de població d’origen estranger ha estat superior al 85% des de fa dues dècades.
L’esclat d’un brot racista l’estiu de 1999, en plena festa major de Ca N’Anglada, va ser el detonant de dues dècades d’intervenció al barri. Vint anys en els que Ca n’Anglada s’ha convertit en un laboratori de projectes socials i també urbanístics.
Entre tots ells, el projecte d’esponjament ha estat paradigmàtic. El 2003, quatre anys després de l’episodi xenòfob, la revisió del Pla d’Ordenació de Terrassa va incorporar una reflexió sobre com desguetitzar Ca n’Anglada. “Aquelles primeres onades migratòries ens van agafar a tots amb el peu canviat”, recorda Josep Aran, regidor d’Urbanisme de Terrassa entre 1995 i 2007. “Teníem clar que l’urbanisme no ho podia resoldre tot, però que una intervenció al nord de Ca n’Anglada, on es concentraven illes d’edificis sense espais lliures, podia ser una bona solució”.
Una dècada es va trigar a signar el conveni entre l’Ajuntament de Terrassa i la Generalitat (2013) que comprometia a les dues administracions a finançar al 50% els prop de 17 milions que ha costat la intervenció per esponjar el barri.
Durant aquells anys es va dissenyar l’esponjament -es va aprovar l’any 2007- i es va tancar una injecció econòmica que ha arribat a comptagotes. Els retards en les aportacions autonòmiques, sumat a la complexa tramitació dels reallotjaments, han endarrerit el projecte, que onze anys després d’aquell 2023 culmina ara amb l’enderroc del darrer dels 9 blocs afectats.
Entremig, moltes són les coses que han passat al barri, la majoria per bé. Diverses fonts consultades conviden avui a “imaginar-nos com seria Ca n’Anglada si mantingués la concentració residencial original”.
Durant les dues darreres dècades s’han executat un pla de barris, que es va reeditar en la seva vessant social. S’han reurbanitzat carrers i el llistat de projectes comunitaris i socials desenvolupats és ingent, al carrer, als equipaments esportius, als esplais, a l’escola i a les llars.
Un desls espais alliberats per l’enderroc, pendent de reurbanització /Alberto Tallón
L’altra cara són les ocupacions incíviques que es van succeir durant el dilatat procés d’esponjament, ja erradicades.
El procés per reduir la densitat del tram nord del barri “ha estat quirúrgic i de lenta execució”, comenta l’urbanista Pere Montaña, per a qui, “la bondat ha estat detectar el problema i actuar. Avaluar el resultat requerirà temps”.
Ara el que està clar, afegeix, és que “era necessari aportar nivells de qualitat a un espai marcat per la concentració d’habitatge, que comporta degrada dació. Hi ha experiències de regeneració urbana similars a la de Ca n’Anglada, però poques d’aquesta envergadura”, recorda.
Un complex reallotjament de famílies fet “a mida”
És la cara oculta de l’esponjament i alhora la clau de volta de l’èxit de l’operació. Es tracta del reallotjament de 147 de les famílies que residien als blocs de pisos enderrocats, un procés fet amb “bisturí” que els tècnics de l’Oficina de l’Esponjament de Ca N’Anglada han executat a foc lent i des de de l’anonimat.
El gruix dels residents que han deixat casa seva han estat reallotjats als habitatges públics de Torre-sana i la resta han estat reubicats a pisos, la majoria de segona mà i situats en diferents punts de la ciutat.
Es va començar per reallotjar els veïns amb problemes de mobilitat, de salut i els que que patien un problema més greu de deteriorament de l’habitatge.
S’han reallotjat 147 families en el procés d’esponjament /Alberto Tallón
La majoria dels afectats per l’esponjament eren propietaris amb dret a reallotjament, però l’existència d’hipoteques pendents ha esdevingut un hàndicap gairebé insalvable. En molts casos, els pisos s’havien adquirit en plena bombolla immobiliària i el deute superava amb molt el valor real de l’habitatge.
El problema s’ha resolt negociant condonacions de deute amb els bancs, que en alguns casos també han acceptat oferir lloguers socials.
Les negociacions amb les entitats financeres, la delicada situació econòmica i social d’algunes famílies i la varietat de titulars i casuístiques – particulars, bancs, llogaters, ocupants irregulars- ha afegit complexitat al procés i a trobar solucions a mida.
Alí , un exemple de com ha funcionat l’ascensor social al barri
Alí és un exemple de l’ascensor social en què, no per a tots, però sí per a molts infants, s’ha convertit el barri. “Vaig arribar amb 13 anys l’any 2000 amb la meva família, procedent del poble de Merzouga, al sud del Marroc”. Ali recorda com el seu pare i els seus germans grans “només arribar van començar a treballar a la construcció”. Ell és el germà mitjà i, quan va “aprendre l’idioma, vaig decidir muntar una carnisseria”. Actualment regenta “Alimentació Alí”, a l’avinguda de Barcelona, un pròsper establiment amb clients de tots els perfils. “És veritat que els anys noranta va arribar molta gent de l’àmbit rural, però tots volien treballar. Ens hem sentit ben acollits i avui el barri ha canviat molt i ho ha fet en positiu”.
El calendari del projecte
1999, el detonant
L’estiu de 1999 un incident menor va provocar un brot racista a Ca n’Anglada que es va fer viral i que va estigmatitzar el barri. Mai més s’ha reproduït un incident similar al sector. Els fets van posar de manifest la necessitat d’intervenir urbanísticament i socialment a Ca n’Anglada.
2012, comença l’esponjament
El projecte d’esponjament es va aprovar l’any 2007 i el 2013 es va signar el conveni entre l’Ajuntament de Terrassa i la Generalitat, que financen el projecte a parts iguals. La signatura es va produir tretze anys després dels incidents i nou més tard de l’aprovació del Pla d’Ordenació de Terrassa (2003), que preveia l’esponjament i la transformació de la façana de l’avinguda del Vallès.
2014, comencen els enderrocs
El mes de febrer de 2024 fan entrar les primeres màquines al sector per enderrocar els primers edificis d’habitatges. Prèviament, havia començat un complex i meticulós procediment de reallotjament de les famílies afectades.
2020, la covid
Comença la tercera fase dels enderrocs, amb dos anys de retard per la difucultat dels reallotjaments i per la pausa obligada de la pandèmia.
2024, la recta final
Aquest octubre s’ha iniciat l’enderrocament del darrer bloc de pisos.
Enderroc d’un dels ediicis d’habitatges durant el procés d’esponjament /Alberto Tallón
El procés en xifres
17 milions d’euros és la inversió destinada al projece. El finançament de la primera fase de l’esponjament, la centrada en l’enderroc d’edificis, l’han finançat al 50% per l’Ajuntament de Terrassa i la Generalitat
204 habitatges afectats. Durant els anys en què s’ha produït el procés d’enderroc han desaparegut 204 habitatges al tram nord de Ca n’Anglada, generant nous espais públics
147 famílies reallotjades. Un cop acabat l’enderroc d’edificis, han estat reallotjades 147 famílies, moltes als habitatges públics de Torre-sana, i la resta a llars de segona mà a la ciutat
9 blocs enderrocats. En total, nou edificis d’habitatges han anat a terra. El projecte va tenir en compte la configuració del sector i va triar els blocs estratègicament per generar 4 espais alliberats
