Francesc Gunfaus Solana va ser un dels joves soldats que va lluitar a l’exèrcit republicà i què, un cop acabada la Guerra Civil, va decidir arriscar-se a tornar a Terrassa, on hi havia la seva dona i la seva filla Maria Rosa. Un dia de festa -treballava a la fàbrica Casa Trullàs-, anant amb un amic de cacera per Can Colomer, els va sorprendre un policia municipal de nom José Olivares que el va amenaçar amb l’arma de foc. Conscient que perillava la seva vida, Gunfaus va apretar a córrer quan va sentir un tret. En sentir-se amenaçat, va girar cua, va disparar i va matar l’agent.
Ara si, tocava fugir. Gunfaus va tenir el temps just d’acomiadar-se de la família, abans de marxar cap a Manresa i després Lleida, per amargar-se al poble de Tragó de Noguera, a casa d’una cunyada.
Tenia 40 anys quan el van localitzar i el van sotmetre a consell de guerra, el dia 1 de novembre de 1941. Un procés sumaríssim en el que van citar a declarar fins i tot la seva filla Maria Rosa, de 10 anys. Dues setmanes més tard, el 15 de novembre, Francesc Gunfaus era un condemnat a mort que va ser afusellat a la riera de les Arenes.
El catedràtic Benjamí Benedicto llegint un dels seus llibres sobre la Gerra Civil / David Chao
Aquesta és una de les milers d’històries biogràfiques de les víctimes de la Guerra Civil que ha teixit el catedràtic Banjamí Benedicto, un veí de Castellar que ha dedicat els darrers anys a posar cara i recuperar la història de tota una generació de víctimes de la guerra. Un exercici de revisionisme històric pioner a la comarca.
“L’objectiu de la recerca és dignificar aquesta gent. Anar més enllà i saber qui eren”, resumeix. El recull, a través de la documentació d’arxius i llibres publicats, en el cas de Terrassa de l’Arxiu Històric de Terrassa, amb el suport d’historiadors com Manel Márquez i Juan Antonio Abad, es pot consultar des d’ahir mateix al web “El cost humà de la guerra civil al Vallès Occidental. Reculls biogràfics”.
La investigació protagonitzarà una de les ponències de les primeres jornades d’arxius i recerca local a la riba del riu Ripoll, que ofereixen diferents conferències a Cerdanyola, Montcada i Ripollet aquest cap de setmana.
L’estudi incorpora uns 860 soldats terrassencsmorts en els dos bàndols -nacional i republicà- que no estaven comptabilitzats oficialment fins ara i ha modificat o ampliar prop d’un miler de relats que ja estan en mans del Memorial Democràtic de Catalunya.
La recerca del catedràtic Benjamí Benedicto té segell egarenc. Un 40% de les biografies de l’estudi, 1.148 sobre un total de 2.848, corresponen a víctimes terrassenques de la Guerra Civil.
Les persones mortes suposen un 2,8% de la població de la ciutat l’any 1936. “És un percentatge que està molt per sobre de la mitjana catalana (2%) i de la de municipis propers com Sabadell (1,4%), Rubí (2,1%) o Cerdanyola i Sant Cugat, ambdues amb un 2% de víctimes mortals”. El fet rau en “l’alt nivell de filiació política, sobretot a la CNT-FAI, de la població egarenca. A la ciutat va haver-hi molts soldats i voluntaris i la repressió durant i després de la guerra també va ser més gran”.
La recerca del catedràtic li ha permès dibuixar un perfil de les víctimes egarenques, moltes joves menors de 18 anys, nascuts al voltant de 1920. Per carrers, la majoria dels morts eren veïns de la carretera de Montcada (16), del carrer de Marconi (12), de Blasco de Garay (11) i de Galileu (11).
I quin era l’origen dels soldats i voluntaris egarencs que van perdre la vida a la Guerra Civil? Doncs dels 860 morts, només 226 eren nascuts a la ciutat. “Aquestes són dades desconegudes fins ara”, comenta l’investigador.
“L’expo de 1921 i la construcció de tren va atraure treballadors sobretot murcians i d’Almeria. Curiosament, els murcians es van establir a Sabadell i els procedents d’Almeria a Terrassa”. A Sant Cugat van arribar treballadors de Lorca, a Ripollet de Castilleja (Granada), a Montcada de la Franja (Aragó) i a Barberà de Santomera (Múrcia). Aquesta població immigrada va nodrir les fàbriques, i anys més tard l’exèrcit republicà i la llista de les víctimes de la Guerra Civil.
El web de Benjamí Benedicto és una porta oberta a aquests familiars perquè puguin identificar avis i besavis i puguin participar i completar el trencaclosques de les seves vides
Benedicto ha furgat en tot aquest passat i ha recompost el trencaclosques. El seu web és un inventari detallat de noms, fotos i biografies documentades, un procés de revisió que continua obert. I és que el silenci va marcar les vides dels que van viure la guerra, els fills no en van voler parlar gaire i ara nets i besnéts volen recuperar les històries dels seus familiars per dignificar la seva memòria.
Francesc Gunfaus
Aquest revisionisme s’ha trobat amb sorpreses en la recerca del passat d’algunes víctimes. El catedràtic explica com el destíd’alguns soldats és molt diferent del que constava oficialment. Molts “desapareguts” que es van donar per morts, precisa, no van tenir gens d’interès a “reviure” per por a les represàlies.
Pels que no havien optat per l’exili, l’alternativa per salvar la vida era amagar-se. “Un soldat molt popular a Terrassa sortia com a patruller republicà a una causa general. La família va informar que havia mort al front, però el va amagar a una habitació, on va romandre durant anys”.
L’exercici de recerca fet a Terrassa i al Vallès hauria de tenir rèplica a altres territoris. Benjamí Benedicto vol que els casos transcendeixin, que es coneguin. Perquè encara hi ha famílies que busquen, que necessiten saber.
Les históries amagades
L’exercici de revisionisme històric vallesà ha fet aflorar històries ben curioses d’una guerra fraticida que va colpejar la població terrassenca
Dionís Torres Naje, el fugitiu
És l’únic cas d’un pres fugit de la presó de Sant Llàtzer, a Terrassa. Va ser Dionís Torres Nages, aleshores alcalde “ruso-marxista” de Vacarisses. El dia 4/7/1939, el falangista José Fornieles deixa escrit que a les 6.45 del matí falta un reclús que ha saltat la tàpia. Va ser el Dionís.
Antonio Arias Ocaña, l’innocent
Era de Canjállar (Almeria). Vivia al Passeig del Vint-i-dos de Juliol i va ser executat el 13 de maig de 1943 al Camp de la Bota. “És un cas flagrant d’arbitrarietat extrema”, diu Benedicto. “Mai es va demostrar que formés part de les patrulles republicanes”. No sembla que això fos rellevant. El fiscal va argumentar que “és un sin nombre i un sin Dios. Aunque no se ha probado su participación en crímenes, se merece la pena de muerte”.
Jesús Cazarro Gil , el boxejador
Aquest soldat era un terrassenc peculiar. Boxejador -el seu rostre en dona fe- es va incorporar com a voluntari a la col·lumna Durruti i va arribar al grau de tinent. Va morir a la Batalle de l’Ebre el dia 28 de novembre de 1938. Era de Burgos i vivia al carrer del Concili Egarenc.
