Els pocs vestigis coneguts són toponímics. N’hi ha prou amb aquest llegat per recordar la presència àrab a la Terrassa del segle VIII, que comptava amb sis palaus (ens de recaptació) i una font, o una mesquita, o una sepultura rellevant, al que ara és el barri del Segle XX. Era l’Alcuba, i ja té un carrer dedicat a Terrassa.
Patrimoni modernista per aquí, esglésies de Sant Pere per allà, alguns vestigis romans. Terrassa, l’antiga Ègara, orgull i segell, alguns llocs comuns, i… llacunes, almenys de reconeixement. Aquí van estar els àrabs entre mitjan i finals del segle VIII o principis del IX, però la presència andalusina a Terracia s’allunya molt del discurs col·lectiu de prestigi, perquè amb prou feines hi ha restes arqueològiques, perquè només van ser-hi, potser, uns 75 o 80 anys en posició dominant, però sols 70 anys hi van romandre els cartoixans i bé que el Castell Cartoixa de Vallparadís es diu com es diu, pel seu sediment toponímic. Doncs bé, Terrassa ja disposa (o disposarà en breu) d’un lloc amb nom “inequívocament àrab”, com destaca l’historiador Joan Soler, director de l’Arxiu Històric. Ell va suggerir la denominació del nomenclàtor per a un carrer de nova creació al barri del Segle XX: el passatge de l’Alcuba. Perquè allà, al sector del vapor Sala Badrinas, molt a prop, estava l’Alcuba. I, molt a prop, un centre de recaptació d’impostos.
Els invasors àrabs (sarraceni) i berbers (mauri, una mena de força de xoc) van optar per la visió estratègica d’avançar cap al nord aprofitant les estructures econòmiques existents en la Hispania visigòtica, entre elles els “balads” (palaus) al voltant del que era la Seu d’Ègara, centre episcopal. El califat de Damasc, del qual depenia l’emir o valí de la província califal que es constituiria amb el nom d’Al-Àndalus, necessitava tributs, per la qual cosa va fer seu el règim recaptatori de les noves terres annexionades a poc a poc.
Aquest vial ha rebut el nom de passatge de l’Alcuba / NEBRIDI ARÓZTEGUI
I aquest “a poc a poc” va incloure la Catalunya vella, zona amb escassos vestigis andalusins, els darrers dels quals ja apareixen derruïts al segle XVI. Joan Soler i el seu company Vicenç Ruiz han estudiat amb perseverança aquesta època. A “Temps de conquestes: d’Al-Àndalus a la marca hispànica”, aportació de Soler al llibre “Una història de Terrassa”, recorda que els bisbes eren els encarregats de la recaptació dels tributs reials en el marc jurisdiccional de la diòcesi i que, amb l’adveniment de l’emirat, els mateixos prelats van ser assimilats com a “‘ummal”, com a funcionaris amb anàloga responsabilitat en els territoris conquerits.
Així, malgrat la conquesta, es pot parlar de “certa continuïtat del bisbat d’Ègara” per la necessitat recaptatòria, però també pel pes d’altres proves: d’una banda, les excavacions no corroboren cap destrucció de la Seu d’Ègara; d’altra, s’ha verificat l’existència en forma radial de sis palaus als voltants de la Seu d’Ègara. Sis palaus, sis “balad”, terme fruit de l’arabització del mot llatí “palatium”. Eren institucions de recaptació d’impostos. “Balad”, que podia dir quelcom semblant a “dels pobladors” o “arran del camí”.
El Palacio Moro, el Fracto…
L’Alcuba hi era, com hi era Palazol, més al nord; o Palacio Moro, o Palaciolo. I el Palacio/Palau Jussà ( a l’actual plaça Nova) o el Palacio Fracto (a la vila d’origen romà coneguda com l’Aiguacuit, al Segle XX), i el Palacio Valedell. Segons l’estudi de Soler, “coneixem aquestes estructures perquè els topònims van perviure durant l’època altmedieval, moment en què moltes referències antigues es van veure fixades per primera vegada a la documentació escrita”. Els sis palaus seguien la pauta: se situaven a tocar de vies de comunicació principals, “i en molts casos aprofitant centres d’explotació agrícola preexistents”, afegeix la recerca de Soler.
La notícia més antiga, de l’any 947, parla de “la font de la Cuba”, al final d’un sistema d’aigua controlat entre dos palaus. Però, què significava Alcuba? Les interpretacions es poden resumir en quatre
Van aribar-hi l’any 716, aproximadament. Dels vestigis trobats no s’infereix la presència de cultura o agricultura musulmana, el que reforça la hipòtesi “de la continuïtat i adaptació de certes elits locals al nou emirat”. El topònim més vinculat al Palacio Fracto és el de la la Cuba, la font de la Cuba o Alcuba. Es un topònim “d’arrels clarament, inequívocament, àrabs”, diu Soler a aquest diari. I el topònim acabaria originant el mas Alcuba, documentat fins a principis del segle XVI a prop de l’actual plaça de la Llançadora, a tocar del carrer de Baldrich.
/ NEBRIDI ARÓZTEGUI
Que el topònim quedi fixat en àrab pot respondre a quelcom prou significatiu i nou en aquells temps, sosté l’investigador: servia per crear una denominació específica d’un territori i, després, d’un mas.Si no fos nou, hagués estat “d’arrel germànica o romana”.
Què significa?
La notícia més antiga, de l’any 947, parla de “la font de la Cuba”, al final d’un sistema d’aigua controlat entre dos palaus. Però, què significava Alcuba? Les interpretacions es poden resumir en quatre. La primera: una font d’alcuba, o de cuba, construïda amb una cúpula d’accés en forma de coberta de mig punt que conté la sorgent d’aigua. La segona: edifici amb cúpula. La tercera: mesquita (si la derivació és de “qibla”). La quarta: un edifici mortuori i sumptuari (“al-qúbba”) on hi ha sepultada una persona santa. “Si això fou així, a Terrassa podríem suposar l’existència d’un edifici de certes proporcions del qual res ens hauria arribat”, assenyala l’estudi.
Res, excepte la toponímia. Perquè “els topònims són fòssils i per això els podem resseguir”. I podem saber que el propietari dels terrenys era, l’any 1225, Ferrarius (Ferrer) de Alcuba i que el darrer titular va ser, al segle XVI, la família Andozillo. Aleshores, el lloc anomenat Alcuba era “dirrutum et deshabitatum”. No hi quedava més vestigi que el del nom, ara elevat al nomenclàtor.
El pergamí de Sant Benet
La clau de volta de la recerca la van trobar Soler i Ruiz a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Era un document basat en uns pergamins custodiats a Sant Benet de Bages, demarcació que havia tingut moltes propietats a Terrassa. L’escrit, de l’any 947, reprodueix la compra-venda d’un terreny que limitava al nord amb una font “anomenada Cuba”.
