Eusebio Martínez (53 anys) demana ajuda. En realitat, no és per a ell directament, tot i que una solució al seu cas ha de redundar en l’estabilitat d’una família monoparental. És per a un dels seus tres fills, el mitjà, Cristian, de 26 anys, amb síndrome de Down i una discapacitat del 75%. Perquè el Cristian treballa en el centre ocupacional de LaFACT, a Terrassa, però viu a Rellinars, i resulta que enguany li han denegat l’opció del transport adaptat en microbús, gestionat pel Consell Comarcal del Vallès Occidental, perquè el noi té més de 21 anys. Però fins ara, dels 21 als 26, sí que tenia dret a realitzar aquests viatges a càrrec de l’organisme comarcal. Aquests dies el porta i el recull el seu pare, faltant a la feina. “Són hores que haig de recuperar”, diu, denuncia, l’Eusebio.
Els problemes venen de lluny, perquè en el 2019 Eusebio ja es va veure obligat a dur a terme una acció reivindicativa més que seriosa quan el Cristian es va topar amb la primera negativa: fins al curs anterior sí que podia viatjar fins a Terrassa, i tornar a Rellinars, perquè acudia l’escola d’educació especial Fàtima, però al setembre d’aquell any se li va negar aquest dret perquè havia depassat la frontera del període d’escolarització.
Aquella acció reivindicativa
L’Eusebio es va plantar allà, al seu poble: va pujar al seu fill al bus i es va negar a baixar-lo fins a trobar una solució al greu problema del transport. El vehicle adaptat es desplaçava cada dia (i ho continua fent) a Rellinars per recollir un noi amb autisme. El bus passava per la porta de la casa del Cristian, però l’Eusebio va haver de portar-lo en el seu cotxe des del 12 de setembre fins al 30 d’aquest mes, perquè la situació es va solucionar exactament 24 hores després de l’acció, gens agradable, de l’Eusebio (trucades entre organismes, fins i tot intervenció dels Mossos d’Esquadra, plors).
Els problemes venen de lluny, perquè en el 2019 Eusebio ja es va veure obligat a dur a terme una acció reivindicativa més que seriosa quan el Cristian es va topar amb la primera negativa
Ara, més del mateix. “Ens trobem de nou en la situació d’haver de demanar el servei de transport escolar adaptat per al meu fill”, exposa l’Eusebio en una instància al Consell Comarcal, i argumenta la reclamació recordant que el transport públic de Rellinars és insuficient, que no cobreix les necessitats de la població, que només disposa d’un bus que fa dos viatges d’anada i dos de tornada al dia, que aquesta mancança es revela encara més apressant si l’usuari té una discapacitat. En la instància demana “de manera urgent” una resposta.
Un recurs bàsic
El bus que li ha estat vetat al Cristian té places lliures i incloure al seu fill no suposaria un cost addicional, perquè ja té passatgers fixos, subratlla el denunciant. No obtenir resposta positiva a la reclamació implica que el Cristian pugui perdre la seva plaça en el centre ocupacional, un treball que constitueix “un recurs bàsic per al seu desenvolupament com a persona”. El noi no cobra res, però gaudeix d’un servei integral “molt positiu: psicologia, motricitat, una rutina”, comenta el pare a aquest diari.
L’Eusebio falta algunes hores a la feina per traslladar el seu fill / ALBERTO TALLÓN
El Consell Comarcal es va decantar per la solució provisional fa cinc anys. “No entenem el perquè de la negativa actual”, afegeix la instància. “El Cristian no pot agafar un transport sol, sense supervisió, i jo no el puc portar sempre perquè començo a treballar molt d’hora”, destaca l’Eusebio en recordar aquella primera acció del 2019, amb la qual va aconseguir un pegat temporal que no deixava de ser discriminatori, perquè el seu fill “havia d’entrar al centre ocupacional a les 9 hores; el consell em va dir que agafava el bus a primera hora però seria l’últim a arribar al seu destí. Arribava a les 10, perdent una hora. A la tarda, havia de sortir a les 17, però el feien sortir a les 16, esperant 20 minuts. En total, un trajecte que amb cotxe és de 20 minuts, en el cas del Cristian es convertia en un temps de dues hores d’anada i dues de tornada. Sort que el centre ocupacional va acceptar l’horari especial”.
“Una persona amb discapacitat no pot viure en un poble? Des que va néixer el Cristian, m’han venut la idea que pot ser com els altres”, insisteix el pare enfadat
La normativa, agrega l’Eusebio, “prohibeix que una persona amb discapacitat estigui més de 45 minuts en un transport públic” i que les lleis de protecció a persones amb discapacitat obliguen a posar totes les facilitats possibles a aquests usuaris. “Si és il·legal que el meu fill vagi en transport escolar perquè té més de 21 anys, per què ho ha estat fent entre els 21 i els 26?”, pregunta el pare.
Una mudança, deixar la feina?
“Gent del Consell Comarcal m’ha arribat a proposar com a solució que em traslladi a viure a Terrassa”, afirma l’Eusebio amb un rictus d’indignació barrejada amb incredulitat. L’altra opció: deixar de treballar, com si pogués fer-ho sense posar en risc la manutenció dels seus fills. “El meu sou és l’únic que entra a casa meva. Sento com si haguéssim retrocedit en el temps 50 anys, quan moltes persones amb discapacitat es quedaven tancades a casa, perdent capacitats i drets. Només demano un transport digne per al meu fill, seguir amb les nostres vides sense barreres”.
“Una persona amb discapacitat no pot viure en un poble? Des que va néixer el Cristian, m’han venut la idea que pot ser com els altres”, insisteix el pare enfadat.
El Cristian mira el pare: “En la feina fico cargols de ferro en caixes. També jugo a futbol. Soc defensa”. El seu pare ha tornat a l’atac per ell.
El Diari de Terrassa ha contactat amb el Consell Comarcal del Vallès Occidental per obtenir la seva versió del cas. Encara no n’ha rebut resposta.
