“Tot això abans era camp” és potser una de les frases més repetides pels nostres grans. I encara que els mirem amb incredulitat, tenen raó. Les imatges de la Terrassa de la dècada dels anys 70 no tenen res a veure amb el que és avui dia la ciutat. “No som conscients de tot el que vam aconseguir. En aquells anys el nostre barri, Ca n’Anglada, semblava que estava fora de Terrassa”, explica el que fou president de l’Associació de Veïns (AVV), en Pepe Ruíz.
L’historiador Domènec Ferran assegura que en aquells anys “la majoria de Terrassa estava desestructurada, els barris estaven deprimits”. Per situar-nos: carrers sense asfaltar, problemes de subministrament de llum i de clavegueram, falta d’equipaments escolars i casals cívics, i inexistència de centres sanitaris. De fet, en Pepe recorda que eren les monges qui es desplaçaven porta a porta per subministrar injeccions als veïns. La gent de Ca n’Anglada es va adonar que havien d’alçar la veu per aconseguir millores al barri. Ara bé, durant els darrers anys de la dictadura, no era una tasca fàcil, ja que el moviment associatiu era il·legal: “Els veïns, per posar en comú les nostres reivindicacions del barri, ens reuníem de forma clandestina sota el títol d’associació de caps de família, que sí que estava permès”, explica en Pepe Ruíz. Sota el paraigua de la parròquia de Sant Cristòfor i els capellans obrers, els veïns es reunien a la sagristia, “però sempre amb un ull mirant cap a la porta”.
Participació massiva
L’arribada de la democràcia va ser una dosi d’aire fresc en tots els sentits: “En aquell moment hi havia moltes opcions polítiques, tant d’esquerres com de dretes, però la gent no es movia per la seva tendència sinó per la necessitat de millorar la vida. Seguint aquest pensament, la participació en les protestes que convocàvem era massiva”.
Així, d’aquelles reunions secretes amb 10 persones el barri de Ca n’Anglada va passar a tenir assemblees multitudinàries: “Per fer la convocatòria a les reunions agafàvem un cotxe amb uns altaveus i un micròfon, i convidàvem a tothom a les reunions”. Com que no disposaven d’un espai concret de reunió, les assemblees se celebraven a diferents locals, la majoria a l’edifici del cinema i teatre. En Pepe recorda una de les reunions més massives en aquest espai: “Molts dels pisos construïts al barri contenien ciment amb aluminosi, que provocava humitats i despreniments, entre altres problemes. Més de 500 persones van acudir a la reunió per explicar la seva situació i conèixer a quines ajudes podien accedir”.
Cercavila reivindicativa grups de Sant Llorenç Març de 1977 / Miquel Mundet, Arxiu Diari de Terrassa
Tres reivindicacions històriques
Després de la catàstrofe de la riuada, els veïns feia anys que demanaven una millora de la riera que comportés més seguretat i protecció dels habitatges. El mur ja estava construït, però es reclamava que s’asfaltés tota l’avinguda del Vallès i que es remodelessin les habitatges que havien quedat destrossades per la riuada. Una reclamació que no era només dels veïns de Ca n’Anglada, si no s’hi van sumar les associacions de Montserrat, Les Arenes, Ègara i Sant Llorenç, el que seria la llavor del naixement de la Federació d’Associacions Veïnals de Terrassa (FAVT).
Una altra necessitat urgent del barri era aconseguir una escola: “Els infants havien de caminar més de 30 minuts per arribar a la seva escola, creuant descampats i la riera”, recorda en Pepe Ruíz. Els veïns, farts de la situació, van veure en un descampat la seva oportunitat per aconseguir un equipament escolar. L’Ajuntament tenia previst construir blocs de habitatges, però les concentracions massives van fer que canviessin d’opinió. Va ser l’any 1974 quan s’inauguraria l’escola Antoni Ubach. Això va ser només el tret de sortida, ja que l’any 1982 s’inauguraria l’escola Agustí Bartra.
En aquells anys la via del tren també era un punt conflictiu al barri: “En aquella època la via no tenia mesures de seguretat, i les famílies i els infants jugaven al costat i creuaven sovint”. La tragèdia finalment va arribar quan el tren va atropellar i matar un nen mentre jugava. Un episodi que va afectar profundament el barri de Ca n’Anglada: “L’associació de veïns va organitzar manifestacions i una concentració massiva a la via, vam aconseguir aturar els trens que circulaven en senyal de protesta”. En Pepe considera que al haver-hi una mort pel mig, l’Ajuntament va actuar ràpidament i va fer les gestions pertinents i adequades amb Renfe per posar remei a la situació.
Les portes obertes
Les associacions de veïns treballaven amb l’Ajuntament, negociant per aconseguir les seves reclamacions i millores. En Pepe Ruíz recorda les reunions amb el que va ser alcalde de Terrassa, Manuel Royes: “Aconseguir objectius no era fàcil. Van ser moltes reunions per exposar els nostres problemes, i aconseguir decisions fermes era difícil”. Ruíz afegeix que “Les portes estaven obertes, però costava molt entrar, s’havia d’insistir i pressionar”. Per sort, els veïns no es van donar per vençuts i van veure realitzada la ciutat que un dia van somiar.
