Terrassa

“No sento nostàlgia dels anys setanta: no s’estava millor que ara”

El director d’“El 47” va visitar Terrassa ahir vespre, on va participar d’un col·loqui sobre el film al Cinema Catalunya. Barrena reflexiona sobre el líder veïnal Manolo Vital i les migracions dels anys setanta

Marcel Barrena, al Cinema Catalunya, on va parlar sobre el seu film “El 47” / ALBERTO TALLÓN

La gent gran plora al Cinema Catalunya. Significa que encara no s’havia parlat prou, de les vivències als barris perifèrics de les migracions? Diria que és una “peli” que connecta amb tots nosaltres, no només amb Barcelona o Catalunya, sinó amb tot l’estat. És un país de migrants. No m’atreveixo a dir si no s’havia fet res similar abans. En tot cas, està fet des d’un lloc bonic. És una pel·lícula lluminosa. Remou emocions, però també les positives.

Abans vas rodar “Mediterráneo”, sobre les onades migratòries africanes d’avui. Ara les dels anys setanta i el fet “xarnego”. Hi ha paral·lelismes? No és una cosa que hagi buscat explícitament. Però m’ha sorgit així. No ho vaig fer a posta, però les migracions és un dels temes més humans. I ens toca a tots, com li va tocar al Manolo Vital. Primer vaig descobrir l’anècdota del bus. Després, tirant del fil, vaig veure altres temes.

Hauríem d’envejar les lluites veïnals d’abans, perquè hi havia un sentit de comunitat molt gran… i ara som individualistes? O també hi ha llum en les lluites d’avui? Sempre hi ha llum. Cada generació té els seus propis costums i formats de fer. L’important és saber d’on venim i no oblidar-ho. Com les tortuguetes. Si tenim aquesta informació, és per millorar-nos. Avui en dia estem superconnectats. I aquesta sobreconnexió també ens fa que ens desconnectem del que tenim davant. Abans, sense internet, o l’època de Manolo Vital, doncs aquest esperit associatiu era més intents. Era el nostre carrer, el nostre barri. Ara el nostre món és universal: Arkansas, Nova Deli… Això és molt bo, però genera desconnexió.

Has tingut un enfocament de nostàlgia o enyorança d’un temps millor, a l’hora de rodar? Jo per començar no puc tenir nostàlgia d’aquella època, perquè no l’he viscut. Això del temps millor… El que enyorem no és un temps, sinó a nosaltres en aquell temps. Quan érem més joves i ho teníem tot per endavant. A veure: als anys setanta no s’estava millor que ara. I menys a l’extraradi. Soc optimista: el món va millor del que teníem abans.

Algunes veus sostenen que el film no està prou polititzat, d’altres que ho està en la mesura justa per tenir consciència social i arribar a amples capes d’espectadors… Jo crec que és una “peli” hiperpolítica. És complicat que una peli sigui més política que aquesta. Tracta sobre els transports públics, la classe obrera, l’antifranquisme, el català i la convivència amb el castellà, les primeres eleccions democràtiques, la immigració, l’habitatge, l’escola pública… És que més política no pot ser! La “peli” es un al·legat antifranquista més que obvi, jo no puc acceptar que diguin que no és una pel·lícula polititzada. Si algú ho pensa, o no l’ha vist o la vol atacar per algun lloc estrany. Dit això: el que no fa la política és posicionar-se amb unes sigles no hi ha un pla en el que surti un carnet amb les sigles del partit. Sí que hi ha la ideologia del partit. Això és un cavall de Troia: si fem una peli oberta, el missatge arribarà a tothom. Si fem una peli sobre un carnet o unes sigles, arribarà a la gent d’aquell partit. És una peli política, però no per fer política. No és una “peli” de dos que s’enamoren al Tibidabo. Podia ser més política? Sí. Hauríem arribat on hem arribat? Radicalment no. Què volem: que el nostre missatge arribi lluny o que quedi per nosaltres?

Et sents part d’un boom de cineastes, que expliquen el context sociopolític, com “Modelo 77”? És la meva forma d’entendre el cine. Fer una “peli” és molt dolorós, costa molt. Així que és bo arribar a la màxima gent. Vaig fer una peli sobre l’esclerosi múltiple amb Dani Rovira i Karra Elejalde i vam fer 400.000 espectadors al cine. Era la millor peli sobre la malaltia? Suposo que no. La millor cinematogràficament parlant? Radicalment no. Vam arribar a tot el món i vam fer que l’esclerosi fos un tema? Sí. “Mediterráneo” és la millor peli del món? Doncs no. Però és d’Open Arms. Què ens interessava: fer una “peli” per 4 o 4.000P Doncs per 4.000. Amb “El 47” el mateix.

S’han vist cues al Cinema Catalunya: El consum de cine presencial és viu i les plataformes d’”streaming” no se’l carregaran? Si dones un bon producte, la gent va en massa. I no és incompatible amb les plataformes, que són una meravella. Quan va aparèixer la televisió, va ser l’enemic número U del cine. Cada gran invent de la humanitat havia d’acabar amb el cine. Però allà segueix. Soc optimista sempre.

La presència del català al film és un mirall pel 2024? Doncs és important que el film s’hagi estrenat en català. I quan es passi per TVE, no es doblarà al castellà.

“No sento nostàlgia dels anys setanta: no s’estava millor que ara”
To Top