[Guillem Plans]
Quan sona l’alerta a la seu del Grup Actuacions Especials (GRAE), és molt probable que un equip d’aquests bombers altament especialitzats en rescats de muntanya surti disparat cap al parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Un trencament de turmell, una patacada en bicicleta o un excursionista perdut són alguns dels avisos més comuns al parc, que converteix el Vallès Occidental en la segona comarca catalana amb més salvaments –sense comptar els marítims–: en portem 72 aquest any, només per darrere de la Vall d’Aran (92) i una mica per davant del Ripollès (69).
Els excursionistes vallesans són més temeraris que la resta? És sorprenent que hi hagi més rescats que a comarques d’alta muntanya i meteorologia més dura com la Cerdanya, el Pallars Sobirà, l’Alt Urgell o el Berguedà. Per què?
“No és perquè hi hagi més punts negres ni perquè la gent sigui irresponsable. És un tema de densitat, igual que hi ha rescats al Baix Llobregat (68) perquè engloba Montserrat”, assenyala l’oficial del GRAE Rafel Esteban, que afegeix: “A l’AP-7 hi ha més accidents que quatre anys enrere. Ens hem tornat conductors irresponsables? No, hi ha més trànsit”.
En el darrer any, la Mola va rebre 200.000 visitants, segons va expressar el diputat d’Espais Naturals Xesco Gomar. L’alcalde de Matadepera, Guillem Montagut, comparava aquesta “pressió” amb la que rep Collserola.
A la comarca no hi ha grans rescats d’escaladors ni d’espeleòlegs, però sí lesions d’extremitats no gaire greus que igualment requereixen una extracció professional. “És una casuística molt democràtica, no hi ha un perfil concret, és molt generalista. I mai fem distincions en com tractem les persones rescatades, en aquesta qüestió hi donem molt valor”, afegeix el bomber especialitzat.
Esteban desresponsabilitza la majoria de víctimes de rescat. “És clar que hi ha gent irresponsable, però moltes activitats no requereixen una gran planificació i també són susceptibles de ser objecte d’accidents”. La setmana passada, per exemple, una dona que feia senderisme a la Mola va haver de ser evacuada en helicòpter.
De manera genèrica, aporta uns quants consells: “Cal haver planificat la ruta, tenir clara quina és la dificultat i, sobretot, les nostres capacitats”. Anar ben equipat, amb aigua i roba de recanvi, si cal. Els pronòstics meteorològics també són importants: “Mal temps no és només que plogui. A vegades prefereixo mullar-me una mica que no pas caminar a 40 ºC”. I tampoc no n’hi ha prou a portar un mapa o el mòbil: “No per tenir GPS estaràs salvat. Cal saber interpretar el mapa”. I és obvi que no es pot accedir a espais naturals tancats per risc d’incendi.
Els dies més difícils
/JUANMA PELÁEZ
L’altra cara de la moneda dels rescats és molt més fosca. Situacions límit, a contrarrellotge, cossos atrapats i accidents crítics que requereixen molta preparació. A vegades, hi ha nens entremig, un company pren mal o la víctima és coneguda. Són àngels de la guarda a la natura, però Esteban es troba incòmode l’excés d’èpica. “Defugim el paper de l’heroi que es tira en planxa. En qualsevol servei tot està estudiat i organitzat, s’han fet mil pràctiques abans i hi ha el criteri del comandament. Treballem en intensitat, però no eixelebradament”. Són bombers que han superat dures proves d’escalada, esquí, espeleologia i rescat.
El que passa immediatament després importa. Es fan debriefings i, en casos extrems, hi ha servei de psicologia al cos: “Fins fa uns anys, es creia que el bomber es posava el casc i era una persona impassible al dolor i a l’estrès traumàtic. No és veritat en absolut”, comenta. Sí que reconeix, però, una aptitud comuna en tots els bombers: “M’agrada pensar que davant qualsevol servei no donem mai una pilota per perduda”, conclou.
