Laura Hernàndez / Marina Salvador
El concepte dels avis esclaus va funcionar fa uns anys com a definitori d’una realitat que condiciona la vida de tota una generació. A una setmana de l’inici del curs escolar, sense campus ni casals, amb les piscines públiques tancades i els pares de tornada a la feina, els avis esdevenen la xarxa de seguretat, el recurs segur per cuidar nens i adolescents. Molts dels avis han cuidat nets durant tot l’estiu i altres continuaran atenent els fills dels seus fills durant tot el curs.
Una enquesta d’Eurostat (2018) revela que a Espanya un 35% de les persones més grans de 65 anys, un de cada tres, tenen cura dels seus nets de manera habitual més d’un dia a la setmana. El percentatge supera la mitjana europea, segons un estudi de 2023 d’Aldeas Infantiles.
Molts avis ho fan encantats, però els terapeutes adverteixen que quan es fa de forma obligada té conseqüències en la salut física i emocional. “Han de carregar amb carriots, córrer darrere nets i netes pel carrer, pateixen un estrès físic – explica la terapeuta Gabriela López Garcia-. I psicològicament deixen de tenir temps per a ells, de socialitzar amb la seva generació, de gaudir jugant a cartes, anant a fer gimnàs o a ballar”. I el sentiment de culpa. Mercè Morán, psicòloga i terapeuta clínica EMAR, defineix la cura dels nets i netes com “una feina imposada amb molta pressió social”.
La directora de l’Institut de Psicologia i Salut Consulta CAIS argumenta que “no es pot generalitzar. Tot depèn molt de les relacions familiars amb els fills i amb els nets, però els avis i àvies no sempre senten la llibertat de dir no. Ho entenen com un lleig als fills i als nets. Com puc dir que no amb el que me’ls estimo?”.
Aquesta situació sotmet els avis a una pressió que, tot i afectar-los personalment, rarament arriba a les consultes: “per la pressió social – “ningú ho entendrà que diguem que no”- i perquè prefereixen guardar-s’ho”.
Els avis són el gran coixí social i, si bé és cert que la cura dels nets pot ser una via per estar actius, sortir, gaudir dels petits, els especialistes conviden a fer una reflexió “serena, adulta i responsable sobre què demanem a la gent gran”.
Gabriela López recorda que molts avis assumeixen les tasques de recollir els infants de l’escola, donar-los el berenar, portar-los a extraescolars i sovint donar-los el sopar. “I a l’estiu ho fan amb nets de diferents fills”.
Una tasca què “té implicacions emocionals, però també econòmiques -apunta la terapeuta-. Han de planificar, comprar menjar, pagar transport, fer front a imprevistos… els demanem que facin de pares”.
Mercè Morán convida els fills a fer una reflexió com a generació. “Fem un salt de 30 o 40 anys i imaginem-nos, un cop jubilats i gaudint per fi de temps per a nosaltres, haver de tornar a cuidar criatures. Segur què demanaríem als nostres fills que busquessin un cangur pels nets, que remuneressin la cura. D’aquí a tres dècades probablement aquesta tasca de cuidar els petits quan els pares treballen ja no serà gratuïta com ara”.
La clau està a respectar la voluntat dels avis, de no forçar situacions no volgudes. Ells assumeixen tasques de cures en un moment en què alguns estan actius i en forma, però altres comencen a partir la sobrecàrrega, o tenen problemes de salut.
“Forçar les persones a estar per sobre de les seves capacitats els genera la sensació que no arriben, que no estan a l’altura del que s’espera d’ells, que perden facultats. És una frustració que sovint callen i que els fa entrar en una depressió silenciosa”. I un detall: “L’avi de 2024 potser no és l’avi de 2023. No li demanem el mateix i no el fem sentir malament, no el fem evident el procés”.
Cal preguntar primer -”molts avis callen per por que els portin a una residència-, respectar la resposta i, si cal, buscar una alternativa per la cura dels petits quan els pares treballen”.
Una oportunitat per avis i nets
En la setmana dels avis, quan veurem un munt d’homes i dones, junts o per separat, passejant els seus nets i netes, és també el moment de valorar el que aporta una relació estreta a grans i petits, més enllà de les “càrregues” que comporta fer-se càrrec.
I no és cert que la bretxa digital sigui un problema. El 2024, molts terapeutes neguen que sigui un mur entre generacions. “No és necessàriament cert”, diu Mercè Morán. “La relació entre els avis i els nets és diferent de la dels pares i aquest acostament és una oportunitat per mostrar la saviesa. Ser creatius, ensenyar els nens i adolescents els jocs de quan eren petits, per exemple, permet reconnectar amb el jo més infantil i deixa en els nens un record inesborrable – apunta Mercè Moran-. Hi ha experiències exclusives que només poden fer viure els avis als nets, ensenyant-los a jugar, per exemple, a les bales, a la corda o compartint jocs de taula…”.
/ ALBERTO TALLÓN
“Cuidar els nets és una responsabilitat molt dura”
Durant l’estiu, els avis com a cuidadors dels seus nets són el salvavides que permet garantir la continuïtat de la rutina de les famílies. Una situació que no s’acaba amb l’arribada del setembre, sinó que s’intensifica. I és que aconseguir quadrar els horaris laborals dels pares amb els darrers dies de les vacances dels fills és un trencaclosques difícil de resoldre, i els avis sovint són l’as a la màniga que permet solucionar el problema. I és que ells, la majoria jubilats, disposen del temps necessari per poder cuidar els nens. En aquest punt, i com si fossin herois de pel·lícula, arriben els avis per adaptar-se als horaris dels fills per tal de poder cuidar els seus nets, una tasca altruista que comporta una dura responsabilitat pels avis i que, de vegades, impedeix la seva realització personal durant aquesta època de l’any. Davant d’això sorgeix la pregunta, els avis poden dir que no a cuidar els seus nets?
“Hauríem de dir que no més sovint”
La Montse Tomàs, de 60 anys, cuida els seus nets tres dies a la setmana: “La meva consogra i jo ens ho anem combinant”. Assegura amb total sinceritat que és una tasca molt difícil: “És esgotador, cuidar els nens durant tot el dia durant tantes setmanes”. Ella està a favor de donar un cop de mà a la seva filla, “però és molt dur assumir aquesta responsabilitat”. Tot i que assegura que per ella no és una obligació fer-ho, considera que potser més sovint els avis haurien de dir que no: “Sempre et pregunten si et va bé cuidar els nets, i potser no perquè pensava fer alguna cosa, però igualment dius que sí”.
“Sempre estic disponible”
En Gabriel Porcel, de 66 anys, ajuda cada dia a la seva filla: “Ella no treballa, però jo li faig companyia pràcticament cada dia i l’ajudo a cuidar a la meva neta durant els matins”. Aclareix que per a ell això no és una obligació, “ho faig amb molt de gust i perquè vull”. Assegura que sempre està disponible per a tot el que pugui necessitar, ja que està jubilat.
En Gabriel es defineix com un home independent, esportista i vital, amb ganes de fer coses, “però si em sorgeix un compromís, sempre tinc en compte si m’he de quedar amb la meva neta, per a mi és la meva principal obligació, no es pot dir que no a cuidar-la, no hi ha res més important”.
“Tinc un viatge programat”
En Miguel Morales, de 73 anys, acostuma a quedar-se amb els seus nets, “però justament aquesta setmana no podré perquè tinc un viatge programat amb un grup d’amics”. Un compromís del qual ja va avisar amb antelació a la seva filla perquè pogués buscar una altra alternativa, “però si no fos per això, jo em quedaria amb ells, cancel·lo el que sigui”. Assegura que li encanta la seva labor com a avi: Ho faig encantat, ho donaria tot pels meus nets”.
