Albert Mora, president de l’Associació Terrassaharaui, és pare d’acollida durant l’estiu. Tot i no ser una feina tradicional i remunerada com a tal, es tracta d’una labor social rellevant que exigeix un compromís i unes responsabilitats per satisfer unes necessitats, una feina que es fa de manera desinteressada i que canvia per complet l’estiu dels qui es dediquen a això. Albert Mora és el responsable del programa “Vacances en pau” de Terrassa, durant la qual s’encarrega de gestionar l’arribada dels nens i nenes sahrauís a la ciutat, assegurar-se del seu benestar i organitzar visites mèdiques com una revisió de la vista i una revisió dental completament gratuïtes.
Aquest any hi ha hagut un descens de les famílies acollidores a Terrassa. A què s’ha degut?
Aquí, a Terrassa, aquest any som dos menys, l’any passat érem vuit. Normalment en som deu o així, però hi havia èpoques, entre els anys 90 i els 2000, on havíem arribat a ser 30 famílies. Ara, a Espanya, en total, arriben uns 2.000 nens, i la majoria es reparteixen entre Andalusia, Catalunya, País Basc i la Comunitat Valenciana. Catalunya crec que és la segona autonomia que més acull. Hi ha hagut diversos factors que han provocat aquest descens. Primer, la guerra d’Ucraïna: moltes possibles famílies acollidores es van passar a acollir famílies d’Ucraïna a causa de la guerra. A més, també hi va haver la pandèmia pel mig. Durant aquests anys, no van poder venir nens. Llavors, es va refredar una mica la cosa. Finalment, cal destacar que es tracta d’un conflicte totalment silenciat. El Sàhara està abandonat per part d’Espanya des de l’any 1975. Va ser envaït pel Marroc i la població va haver de fugir a Algèria, on els van deixar un tros de desert, perquè hi poguessin estar. Fa cinquanta anys que estan al desert, esperant el referèndum que l’ONU els va prometre, i a cap país li interessa parlar d’això. A Espanya, en concret, tampoc li interessa parlar-ne, perquè va ser qui els va abandonar. No oblidem que això era una autonomia d’Espanya. Així mateix, el Marroc sotmet tot Europa a una pressió amb el tema de la immigració i fa que no es pugui parlar d’aquest conflicte. Per tot això, poca gent sap que hi ha una població refugiada, Algèria, que és la població sahrauís, i que viu en unes condicions d’ajuda humanitària.
Albert Mora treballa voluntàriament per oferir una llar d’acollida als nens sahrauís del programa “Vacances en pau”. FOTO: Nebridi Aróztegui
Pot ser que la guerra d’Ucraïna hagi invisibilitzat encara més aquest conflicte? Abans hi havia més consciència?
Abans el conflicte era més proper, potser se’n parlava més, i hi havia més consciència sobre la situació d’aquesta població, però amb els anys tot es va diluint. No és culpa d’Ucraïna, òbviament, però en aquell moment es va visibilitzar molt la guerra allà i, com que aquí som molt solidaris, molta gent va acollir als refugiats d’allà. En el cas dels sahrauís, si ningú et diu que existeix aquesta gent, al final no te n’assabentes si no és que algú que hagi participat en aquest programa t’ho expliqui.
La teva família és acollidora. Tu ets “pare d’acollida”. Com és aquesta experiència?
És una experiència molt bonica, tant per als nens que venen com per als nostres fills. Així, poden aprendre sobre altres realitats que hi ha al món i aprendre a ser conscients dels nostres privilegis. El nen que tenim ara, és com un fill més durant aquests mesos i, d’alguna manera, tenir-lo aquí ens obliga a fer plans perquè ell gaudeixi i nosaltres també ho fem. Ell és com un germà nou, un amic nou, que t’ensenya moltes coses, i tant t’ensenya ell a tu com tu a ell. És una experiència bonica. És molt enriquidor tenir-lo amb nosaltres. Els estius són completament diferents amb ells, són estius en els quals fas de tot i, a més, et sents realitzat.
Per què vau decidir acollir?
A casa meva, els meus pares ja havien acollit quan jo era petit. Ara, fa uns anys, tenim uns amics que també ho feien i ens hi vam reenganxar. Des de llavors, la junta del moment, que estava formada per gent gran que ho portava des dels anys 90, ja n’estava cansada i llavors, vam acabar formant part de la junta.
Com és el procés per poder acollir?
Quan algú mostra interès, es fa una visita i es mira que no hi hagi res estrany. Es demanen els certificats de delictes sexuals i s’han de signar una sèrie de papers que no iniciaràs cap procés d’adopció de l’infant. Es tracta d’una acollida, no d’una adopció. Els nens ja tenen les seves famílies allà. Ser pares acollidors és tenir un fill més durant l’estiu i totes les responsabilitats que això comporta i que han d’estar disposats a assumir.
Com és el primer any d’acollida per als nens que venen?
Ells venen entre els vuit i dotze anys. Després de la pandèmia, quan es va reprendre l’acollida, van començar a venir tots els infants amb vuit anys. El nostre és d’aquesta edat i ja és el tercer any que ve. Una família que acull, si tot va bé, pot demanar que torni el mateix nen per crear una relació. El primer any, òbviament, els nens venen aquí molt atemorits, però des de ben petits senten molt a parlar d’aquest programa, perquè és l’única manera que tenen de sortir dels campaments. Però el segon any això ja és casa seva.
Els sahrauís no parlen castellà ni català. Com ho fèieu per comunicar-vos al principi?
Ells comencen a estudiar espanyol a partir dels 12 anys, quan deixen de venir aquí. El que passa és que aquest programa fa tants anys que està en marxa que sempre hi ha algun tiet, tieta, pare o mare que ha estat aquí, a Espanya, amb el mateix programa. A banda, els avis de molts d’aquests nens encara eren espanyols. Estem parlant de l’any 1975. Encara hi ha molta gent que té el seu carnet espanyol amb la seva nacionalitat espanyola allà. A banda, com que són nens de vuit anys, a la setmana ja ho entenen tot. S’expressen i sempre saben dir alguna cosa. Marxen d’aquí entenent català i castellà. Ens entén totalment i ja deixa anar les seves parrafades. Una estratègia que utilitzàvem al principi era omplir la paret amb fotografies, dibuixos o coses així, escrivíem la paraula en castellà i ells, a sota, ho escrivien en hasení. L’idioma no és una gran barrera, pot ser-ho quan el nen es troba malament, perquè no sap expressar què li passa, però en casos lleus no és quelcom complicat.
Teniu piscina i a l’estiu, porteu les vostres filles i el nen a la platja, tenint en compte que viuen al desert, com us ho feu en aquests espais?
L’aigua, per a ells, és una cosa increïble, no surten de la piscina. Però no saben nedar. Segons ells sí, es tracta d’un poble molt orgullós i saben de tot. Allà no hi ha piscines, ni mar. Però, arriben i es llencen a l’aigua, i algú ha d’anar al darrere a treure’ls. Ens ha passat alguna vegada. No tenen por, són nens sense por. Veuen l’aigua i a dintre, i tu, al darrere, a treure’ls.
La sahrauí i la catalana són dues cultures molt diferents. Us heu trobat amb xocs culturals importants?
Són musulmans, però gens radicalitzats. De fet, són nens, i quan venen aquí, la majoria no són practicants. Alguns fan alguna resada de tant en tant, però ja està. Allà, els nens i les nenes estan molt diferenciats, juguen els nens amb els nens i les nenes amb les nenes, però a dins de la família, els és completament igual. Poden jugar a futbol o amb les barbies. Una altra diferència és la manera de menjar. Ells mengen amb les mans i no s’asseuen a cadires. També dormen a terra i, quan dormen al llit, cauen. Si volen dormir a terra, poden fer-ho, però quan s’adonen que el llit és còmode, ja hi dormen. Pel que fa a menjar amb els dits, aquí, a casa, pot fer-ho, però a fora no, s’ha d’adaptar. A més, allà mengen tots del mateix plat, se’ls ha d’ensenyar que aquí cadascú té el seu plat. També tenen por als gossos, perquè allà són salvatges i si et mosseguen, et poden transmetre alguna malaltia, però la solen perdre. Quan veuen que el gos no fa res, ja hi juguen.
La durada de les vacances és de dos mesos aproximadament. Els nens només poden participar en el programa des dels vuit als dotze anys. Podeu continuar mantenint el contacte amb ells quan s’acaba aquesta etapa?
Amb la globalització d’internet, ells, encara que no tinguin fibra, sí que tenen mòbils. A més, nosaltres si podem i tenim un mòbil vell, els en donem perquè se’ls enduguin. Allà ja s’espavilen per contractar targetes. Així doncs, sí que podem mantenir la relació. Seria una llàstima que després d’establir un vincle durant un, dos o tres anys es perdés. Un parell de cops a l’any es pot baixar als campaments i des d’allà ens autoritzen per poder fer-ho.
Teniu intenció de seguir acollint?
Nosaltres ja ens planifiquem l’any d’una altra manera per poder dedicar-nos a això. Acabes fent més coses a l’estiu mentre fas de voluntari i ofereixes una casa a algú que ho necessita. Vas al riu, vas a la muntanya, vas a la platja… coses que, si no, segurament no faríem.
Per què creus que és necessari el programa “Vacances en Pau”?
Allà, els campaments arriben als 52 graus a l’estiu. O sigui, no s’hi pot viure. No tenen cases, se les han fabricat ells amb el que bonament han pogut i la majoria són de xapa metàl·lica. Allò són forns. L’única possibilitat que tenen les famílies perquè els seus fills puguin sortir d’allà en alguna ocasió és aquest programa. El programa és com un refugi climàtic per als nens sahrauís que poden vindre. D’altra banda, cal tenir en compte que portem cinquanta anys amb el conflicte estancat i no se sap quan s’acabarà. Tant de bo que no s’hagués de fer aquest programa. Això voldria dir que el poble del Sàhara ha aconseguit el que volia. El que volia i el que els el van prendre.
