Es deia Marià Gabarró Grau i era veí de Terrassa. Va morir el març passat amb 94 anys. Guardava milers de figuretes de gos, més de 5.000, que havia anat comprant, col·leccionant. Els seus fills han contactat amb el Guinness. Aquesta és la història d’una “herència” insòlita.
El recompte
Fins dimarts passat, el recompte conscienciós emprès pels germans Gabarró Galobardes en les últimes setmanes deixava un número exacte de 5.007 gossos, però en els darrers dies ha sorgit alguna sorpresa més en unes maletes, i la xifra creix. Sí, els germans Gabarró, de Terrassa, tenen més de 5.000 gossos, els mateixos que els va deixar el seu pare, Marià, tot un personatge, quan va morir el 15 de març passat als 94 anys. Mentre decideixen què fer amb el llegat caní, la família ha contactat amb l’organització dels Guinness per saber si això que guarden en vitrines o en caixes és de rècord mundial, que sembla que sí. Els Gabarró tenen repartits, entre una casa a Terrassa i una altra a Matadepera, més de 5.000 gossets. Que es continguin encara aquells prestos a l’escàndol: no són gossos de veritat, són figuretes canines, de vidre, de fusta, de porcellana, de metall.
Aquest és un breu resum biogràfic del senyor Gabarró. L’avi Marià va néixer l’1 de juny de 1929 a Súria. Era fuster i va emigrar a la industrial Terrassa, com molts altres d’altres latituds, quan comptava uns 25 anys. Va ser delineant a l’AEG, fuster a cal Capella. El Marià va conèixer la Rosa Galobardes, pertanyent a una família amb empresa de rentat de llana, van contreure matrimoni i el sogre va deixar clar al Marià que treballaria amb ells. I així ho va fer el Marià. Va entrar en el departament comercial però, llançat com era, va decidir dedicar-se a la mateixa feina pel seu compte, i de comercial va continuar treballant fins a la seva jubilació. Va tenir quatre fills: Miquel, Núria, Teresa i Enric. I vuit nets: Laura, Xavi, Òscar, Mireia, Martí, Pau, Ivet i Berta. I un besnet: Arnau. La seva esposa, la Rosa, va morir l’any 2015.
/ ERIC SERRANO
Els seus fills calculen que l’avi va començar la seva fabulosa col·lecció de gossos en miniatura tard, potser fregant els 60 anys, i el motiu d’aquest impuls, primer, i perseverança, després, no està del tot clar, doncs al senyor Gabarró no li agradava especialment l’espècie canina. L’origen de tot plegat, tot i això, se situa en la Rosa. “Era ella, la mare, qui col·leccionava segells, monedes, bitllets de loteria capicues, bitllets de tren… La mare va començar a recopilar figures petites i el pare, en raó del seu treball com a comercial del tèxtil, li comprava coses quan viatjava. Li va regalar diversos gossos, fins que ella va dir que no en volia més, que preferia objectes més petits”, explica la Núria. L’origen conjugal és el plausible, però roman en el misteri el perquè dels gossos. La qüestió és que el senyor Gabarró va fundar pel seu compte una col·lecció més que singular.
I va començar a comprar gossets, sobretot figures, però també bastons (86) amb puny de motiu caní, i didals, fins i tot portaescuradents i ceràmiques, també ampolles de colònia i encenedors. Va adquirir fins i tot figures de Lladró i Swarovski. Caixes i més caixes, vitrines i més vitrines, escultures de dos gossos que es roseguen, de totes les races imaginables, gossos siamesos, pins amb forma de gos…
/ ERIC SERRANO
“Va ampliar la col·lecció, sobretot, a partir de la jubilació i més encara després d’enviduar de la meva mare, a partir del 2015″, recorden els germans. Així, figura rere figura, fins a omplir unes 70 caixes.
Matins als Encants
El temps de jubilat que li deixava el seu estimat hort, una altra de les seves passions, el dedicava el senyor Gabarró a aquest fervor de col·lecció. Ja no jugava a petanca, ni ballava sardanes, ell, que havia estat gran dansaire, ell, el Marià, furor de joves en el pasdoble. Fins que va fer els 90, viatjava un parell de dies a la setmana a Barcelona. Al matí, als Encants a mirar i remirar gossets. Al migdia, a dinar en un restaurant conegut, de confiança. A la tarda, a la sala Tango a ballar. Tornava a casa amb alguna figura més. “Li encantava regatejar amb els venedors“, recalquen els fills.
/ ERIC SERRANO
En l’etapa final de les seves compres “anava a una casa de subhastes a Barcelona i es quedava amb restes d’articles que li interessaven a baix preu”, diu la Núria. El març del 2020 va arribar la pandèmia del coronavirus i el Marià va patir la malaltia en els primers moments d’aquella sacsejada sanitària i social. Va superar el mal moment, “però no li agradava anar pel carrer amb cara tapada”.
“Tot això té molt valor. Ja us apanyareu vosaltres quan em mori”, els va dir
A l’octubre passat, la seva filla Teresa li va portar l’últim gos, adquirit en un viatge a Corfú. La família té un dàlmata de tamany natural (de ceràmica) que completa un assortiment voluminós de gossos i gossets en el qual els Gabarró no compten “tots els que va regalar, gairebé sempre els que tenia repetits”, expliquen al costat d’una de les prestatgeries repletes de figuretes. I al costat de la porta que té en el terra un “aguanta-portes” per evitar-ne un tancament sobtat. En efecte, la peça és un ca de fusta.
“El pare acumulava més que classificar. Això ho feia la mare”. Setmanes després del traspàs de l’avi Marià, els fills es van posar a la feina per intentar sistematitzar aquest tresor i entre gos i gos va aparèixer algun gat, i algun llop, però són minoria.
Rosa Galobardes i seu marit, Marià Gabarró / FAMÍLIA GABARRÓ
“Tot això té molt valor. Ja us apanyareu vosaltres quan em mori”, els va dir. “No volia popularitat amb aquest tema. Per a nosaltres, ordenar la col·lecció i donar-la a conèixer és una espècie d’homenatge“, apunten l’Enric, la Núria i la Teresa. De moment, classifiquen els gossos com poden, a l’espera d’una decisió del Guinness i de saber què fer amb tants gossos. Una dona de Polònia té uns 3.700 gossets. Gens comparable al llegat de l’avi Marià.
El Trip, un ca de veritat, petit, juganer, s’acosta amb desimboltura als visitants a la casa familiar, al Centre. La Teresa l’agafa. “El pare no ens va deixar mai tenir un gos a casa”, diuen els germans amb mig somriure. Un gos de veritat, s’entén. Dels altres en tenia milers, una xifra de rècord.
