Per què “Dilluns”? Perquè és una mica aquest doble joc. Dilluns és el primer dia de la setmana, això vol dir que és el primer dia d’alguna cosa nova i també el concepte aquest negatiu de “quina mandra”. Els dilluns te’ls pots prendre de les dues maneres.
I d’on surt la idea? És una idea que s’ha anat gestant a base de moltes coses. Una és que jo, als 17 anys no tenia clar què havia d’estudiar. I vaig triar un camí que em va costar molts anys de desfer. Perquè jo vaig estudiar enginyeria i no m’agradava, però ja que ho provava la vaig acabar. I vaig començar a treballar d’enginyera i quan tenia 29 anys vaig tenir una crisi bèstia de dir, però vejam, això és la vida? Ja tinc un cotxe, ja tinc un pis i he de fer això?
I què va fer? Vaig canviar i he fet altres coses. Per tant, la meva vida no és lineal. I jo sempre he pensat, no està malament, i he après coses, però potser si algú m’hagués ajudat, si hagués parlat amb algú i m’hagués explicat alguna cosa, i hagués pogut compartir coses, potser no hauria necessitat tants anys. Hi ha com un incentiu de voler ajudar altres que els pugui passar el mateix camí. Això per un cantó, però per un altre jo, a la feina, contacto amb molts directius d’empresa i a les empreses necessiten gent que tingui una bona actitud i veus que és igual la carrera. I després parles amb nens de 16 anys i els veus molt estressats, no saben què triar, tenen por, tenen angoixa…
Qui ha de ser aquest algú que els expliqui tot això? Jo crec que són molts factors. Crec que és generar un documental, un llibre, una conversa. Un dels problemes que denota el documental és veure que no s’està explicant als joves de què va la vida. Es troben en un moment per triar estudis i és, a veure, què t’agrada? Què vols ser de gran? Tria. Però ningú els diu, eh, la vida no és lineal i a vegades estudies una cosa i treballes d’una altra. La vida no és lineal i això ningú ho explica als joves. Quan els explicava això als joves, tots em deien, és que això ningú m’ho explica, ni els pares, ni els professors. Aquest missatge no s’explica.
Que passi això és una trituradora de talent? És gent que, potser, podia haver sobresortit o destacat en una cosa. Crec que a la vida hi ha moltes variables a tenir en compte. I jo, per exemple, vaig fer un recorregut i potser em sentia fora de lloc, però al final he acabat fent alguna cosa. Em refereixo que, potser tard o d’hora, si tu t’escoltes, ja acabes fent el que vols fer. El problema és que potser hi ha un patiment que et pots estalviar. El més important és que has d’aprendre a escoltar-te.
És el principal problema, aquest, que no saben escoltar-se? Una de les grans dificultats per als joves és quan els dius, però què t’agrada, quina és la teva vocació? Això estressa molt, perquè com que no sé que m’agrada… Com m’escolto? Quins criteris tinc? No sé decidir, no he decidit mai res a la meva vida. Si a mi com a adulta em costa decidir, imagina’t un jove.
Llavors, la gran moralitat del documental és “mai és tard”? Sí, mai és tard i hi ha molts missatges. També hi ha un missatge per als adults. Aquest documental està pensat per als joves, però en el fons aquí hi ha una reflexió molt important a fer com a pares i com a adults. Perquè quan veiem que els joves estan patint o que estan estressats o que entren amb por al món adult, això per què és? Per què sí, l’actualitat és dura i és per això, és per les xarxes socials, és perquè el sistema educatiu és dolent, és per això, segurament, però també és perquè els pares i els adults, quin missatge donem? Hi ha una reflexió a fer també com a pares, perquè nosaltres transmetem estrès als nostres fills.
És a dir, els adults tenim molt a veure amb aquesta problemàtica. Afrontem la vida resolent problemes i, al final, que el nostre fill triï estudis és com un problema a resoldre. Ha de triar alguna cosa i ho volem resoldre de pressa. I al final la vida no són problemes a resoldre, la vida la vas vivint i vas descobrint. És una llàstima que aboquem els joves a viure la vida d’adults sense gaudir-la, perdent la màgia de la vida. Els fem entrar a un món adult gris.
Com s’ha sentit fent de directora? Ha estat una tasca molt complexa i he trigat tres anys, realment, en fer-lo. Aquest documental és fruit de les meves ganes de comprendre i de voler aportar alguna cosa. Entrevistar diferents persones és molt interessant, però hi ha una tasca molt dura, perquè si tens 45 hores gravades, has de tallar, has de muntar, has de decidir i que el missatge no canviï si ho fas d’una manera o d’una altra. Una cosa molt bonica del documental és que a tothom a qui li parlem del tema s’hi ha identificat. És veritat, jo vaig estudiar això i he canviat, deien.
