Pugem a un DeLorean per experimentar un viatge al passat i plantar-nos a la Terrassa de 1900, a la porta d’un vapor tèxtil, on no resistim la temptació de posar l’ull dins del pany per observar què hi passa a dins. Imbuïts pel so compassat de les màquines de filatures, descobrim un món embogit, una fàbrica plena de maquinària tèxtil, pols i centenars d’obrers i obreres, adults i infants, vistos des de l’altura pels contramestres, el director de la factoria i l’amo, inconfusible pel seu bigoti perfilat i impecable vestit.
Cridòria? No pas. Silenci gairebé sepulcral: “Trabajadores en silencio. HABLANDO no pueden ejecutarse TRABAJOS PERFECTOS”, llueix tal qual a un cartell penjat a la paret de la nau.
A l’interior del vapor, la vida és un fidel reflex de la societat del moment, d’una ciutat en procés de canvi, en plena eclosió modernista i on la societat lliura les seves fites portes endins de la fàbrica.
Aquí dins, el biaix de classe és el patró de funcionament. A la base dels vapors, sortejadors, teixidores, filadors, metxeres, tintoreres, aprestadors, a banda de fusters, serrallers, manyans i electricistes que s’ocupen del manteniment de les màquines, del vapor i de l’edifici.
Societat patriarcal
A peu de màquina, les dones sovint són majoria, cobren menys que els homes per fer la mateixa feina (una teixidora cobra una setmanada de 31 pessetes i un teixidor, de 48 pessetes). En una societat patriarcal es considera que el salari d’elles és complementari. Elles són, també, les primeres a perdre la feina.
El 1900, la ciutat viu un procés migratori atiat per una indústria en expansió. A Terrassa arriben cada dia joves i famílies de Matadepera, Mura, Ullastrell, Viladecavalls i altres punts de la província. Tots treballen al camp i s’incorporen a la fàbrica com a aprenents. Deixen els conreus i el bestiar, convençuts que a la fàbrica tindran una millor vida.
Interior d’una fàbrica tèxtil, amb els operaris a peu de màquina
Però no sempre és així. Als vapors es fan llargues jornades de treball de 12 i 14 hores, de dilluns a dissabte i en dures condicions: soroll, temperatures que sovint superen els 40 graus, màquines perilloses i un ambient hostil: pols, vapor i humitats. Encara no hi ha protecció social, de manera que caure malalt –encara hi ha verola, xarampió i tifus– o accidentar-se no dona dret ni a atenció mèdica ni a cobertura per baixa o atur. Implica, per als obrers del tèxtil, la ruïna econòmica.
Al vapor, cada matí a les 6 hores sona la sirena de la fàbrica i comença el formiguer d’obrers i obreres cap al seu lloc de treball. Quan deixi de sonar el “toc de pito”, tothom ha d’estar a lloc si no vol ser sancionat o potser acomiadat.
Pels racons del vapor es veuen infants de 12 i 13 anys carretejant piles de fil amunt i avall. El treball infantil és una font d’ingressos per les famílies i mà d’obra barata pels patrons. El 1900 apareixen les primeres lleis que prohibeixen el treball als menors de 10 anys. Els més grans, però, continuen a la fàbrica.
La Ley de Instrucción Pública també obliga a escolaritzar els infants, però durant molts anys les escoles de la ciutat no s’han omplert d’alumnes perquè tant les famílies com els industrials els volen treballant.
Patró paternalista
L’historiador Marc Ferrer explica que el perfil dels empresaris tèxtils de l’època “era paternalista. La fàbrica és meva i gràcies a mi tens feina, deien”. A Terrassa, els amos de les fàbriques constitueixen una burgesia industrial cohesionada, alguns amb orígens agraris, i tots amb poder d’influència política i amb veu directa a Madrid, via Alfons Sala i Argemí, Comte d’Egara).
Cap endins, els patrons exerceixen l’autoritat. I cap en fora, protegeixen els seus interessos enfront dels tractats comercials. A Terrassa impulsen l’Institut Industrial, creen Caixa Terrassa, la Cambra de Comerç i el 1902, la necessitat de tècnics qualificats per a la indústria tèxtil els porta a crear l’Escola Industrial.
Una ciutat en evolució que “parla pels descosits”
A la porta de la fàbrica, girem cua per mirar als carrers i observar la Terrassa de principis de segle. Veiem una ciutat plena de dones que matinen per anar a comprar a mercat abans d’anar a la fàbrica. I homes que gasten el jornal a les primeres tavernes. Les borratxeres alerten els amos de les fàbriques, que abaixen el jornal de mesada a setmanada, perquè els obrers tinguin menys líquid per “malgastar”.
Amb la incorporació de la dona al treball les cuines s’aturen a casa i apareixen al mercat les primeres parades de llegum cuit i pesca salada. I més tard, les sopes concentrades, les primeres versions del “menjar ràpid”.
Treballadores, dones i nenes, a una pausa de la jornada a la fàbrica / MNACTEC
Els obrers que vivien a Terrassa paraven al migdia i anaven a dinar a casa. Però els que venien de fora tenien poc temps per dinar. “D’aquesta manera apareixen les Fondes de sisos – explica la historiadora Sílvia Comellas-, on es cuinaven llegums, verdures, peix, tripa i ous, molta proteïna. Les carns eren privilegi de les classes burgeses”. Els plats casolans de les fondes eren batejats amb noms populars.
I és que a la Terrassa modernista les dites eren un joc social, un divertiment amb reminiscències fabrils.
A la ciutat es “parla pels descosits”, les veïnes “emboliquen la troca”, els nens “no perden passada” i a la fàbrica, i a la vida, tots van “a toc de pito”.
I a les Fondes de sisos, se serveixen plats com el “veritable pagès”, un plat potent a base de cols patates i mongetes, o el “peu de senyor”, a base de porc amb nyaps, i el “mitja xerraire amb llàgrimes de manobre”, un plat de llengua de moltó estofada. Es degustaven en un ambient de cridòria col·lectiva i per 18 cèntims (6 quartos).
Arriben les protestes obreres
“Sopa amb bales” (de mandonguilles), o “metralla” (cigrons guisats). Els noms dels menús a les fondes donaven fe de les primeres protestes obreres a les fàbriques. “La gent que arribava del camp era vulnerable i manipulable. A les fàbriques sempre hi va haver qui acceptava les petites concessions dels patrons”, explica Marc Ferrer. Molts, però, van reaccionar davant l’hostilitat de la patronal a les reformes. Aviat van arribar les vagues generals –quatre a Terrassa entre 1902 i 1913– i el naixement dels sindicats. La CNT, el 1911 i l’Organització Internacional del Treball (OIT) el 1919, any en què la jornada laboral finalment va passar de les 65 hores a les 48 hores.
La tensió entre els patrons i els obrers va créixer a totes les ciutats industrials “i va sorgir el pistolerisme. Els empresaris pagaven pistolers per intimidar els líders sindicals -–el sindicalista Salvador Seguí, el noi del Sucre, va morir d’un tret al barri del Raval a Barcelona, l’any 1923– i alguns sindicalistes radicalitzats van respondre matant empresaris”. A Terrassa, el 20 de setembre del 1923, un grup d’anarquistes va assaltar la Caixa d’Estalvis de Terrassa. Durant l’atracament va morir el membre del sometent Joan Castella. La dictadura de Primo de Rivera va respondre amb mà de ferro: dos dels atracadors van ser condemnats a mort.
Imatge de la fàbrica Aymeric, Amat i Jover, a peu de la riera del Palau / Arxiu Municipal
Els jornals i els preus
El 1915 es pagaven setmanades en pessetes i els salaris amb prou feines donaven per viure.
La bretxa de gènere era la norma:
Peons rentadors de llana: 37 pessetes / setmana
Metxera de filatura d’estam: 23 pessetes / setmana
Filador: 40 pessetes / setmana
Ordidores: 33 pessetes / setmana
Nuadores: 32 pessetes / setmana
Oficial de tints i acabats: 41 pessetes / setmana
Teixidor: 48 pessetes / setmana
Teixidora: 31 pessetes / setmana
Quant costava la vida?
1 quilo d’arròs: 0,82 pessetes
Una fogassa de pa de dos quilos (aliment bàsic): 0,75 pessetes la de consum popular
1 quilo de patates: 0,25 pessetes
1 quilo de vedella: 1,82 pessetes
1 litre de llet de cabra: 0,50 pessetes
1 subscripció al setmanari “El Tarrasense”: 4 rals al mes
Una tarda de cine al Salón Cataluña (Cinema Catalunya): 0,75 pessetes a platea i 1 pesseta a l’amfiteatre
Una bicicleta nova: 255 pessetes al comptat i. a crèdit, 14,75 pessetes al mes
