No es diu Cristòfol, però sí que va néixer un dia de Sant Cristòfol. “Així que els meus pares, pel meu aniversari, sempre em compraven el pastís de Sant Cristòfol”, recorda Santi Rius. Com era el patró dels conductors, els pastissers feien un tortell amb tres radis interiors, amb una cirereta confitada al mig: simulava un volant. “Però als anys 70 es va anar perdent”, potser perquè el Gremi de Conductors ja no li feia tant de cas.
Sigui com sigui, un dia, no fa tants d’anys, Santi Rius va voler mostrar als seus fills com era el seu estimat pastís d’aniversari. “Vaig anar a la pastisseria Núria i els vaig si me’n podien fer un”, revela. “Dec ser el darrer terrassenc que ha comprat mai un pastís de Sant Cristòfol!”, diu rient.
I és que cadascú té -al seu record d’infantesa- els dolços que li agradaven. “Les olors, els gustos, la música… Ens acompanyen sempre, tot i que ens fen grans”, enraona. Tant és així que el mateix Rius ha vist malalts d’alzheimer què, miraculosament, són capaços de cantar la lletra d’una vella cançó, si algú els fa escoltar-la.
Interior de la Pastisseria Sala, al carrer Rutlla. Va obrir l’any 1940 i es va traspassar el gener de 1975
De fet, el treball amb gent gran és l’origen del llibre “Dolços records de les pastisseries de Terrassa” (de l’associació El llibre de la vida), que es presenta dimarts a l’Ateneu Terrassenc (19 hores). “Durant la pandèmia, fèiem uns tallers virtuals, per tal que la gent seguís exercitant la memòria. I en un d’ells, els fèiem recordar les pastisseries de la seva infantesa”, contextualitza Rius.
“Quan parlaven d’això, era com si la gent es despertés! Perquè forma part d’allò que ens emociona”. Com ara tornar a assaborir un plat que cuinava la teva mare.
Lídia Anoll, de Ca l’Anoll
Rius va buscar la col·laboració d’una persona de l’ofici, per elaborar el llibre. Va trucar a la porta de Lídia Anoll, de la pastisseria del mateix cognom. “La dècada dels seixanta i setanta constituïren els anys gloriosos de la pastisseria terrassenca”, explica Lídia Anoll al llibre.
Tanmateix, ens hem de remuntar tres segles abans per localitzar els primers antecedents de pastisseria a Terrassa. Es tracta de l’antiga Casa Pons, que estava situada a la Plaça Vella (llavors anomenada Plaça Major). La casa Pons era una “Cereria, confiteria y comestibles”. “En aquells anys, els dolços es venien en botigues com de queviures, en el que el dolç era un més dels elements, no pas el principal”, explica Rius. “A més a més, encara no es parlava de pastisseria, sinó de confiteria: allà on es confitava la fruita”.
Antic cartell publicitari
Això no obstant, es considera que la primera pastisseria moderna de Terrassa és Cal Piera (al carrer de la Font Vella), de la que ja es té constància l’any 1861. Neix per donar servei a la burgesia incipient. Tant és així que estarà decorada amb uns murals de Pere Viver. I l’any 1906 el local és reformat per Lluís Muncunill.
L’any 19885 obriria la confiteria Carné, que a principis de segle es trasllada al Raval de Montserrat en un edifici modernista projectat per Joaquim Vancells. Tot i que tothom coneix aquest edifici, poca gent sap que primer abans havia estat una confiteria. I és que des de l’any 1934 que hi roman la Farmàcia Albiñana.
La Concepció, de 1899, passarà a nomenar-se La Victòria al 1925, fins el seu tancament al juliol de 2000. O la pastisseria La Palma, que ja existeix almenys l’any 1902 al carrer gavatxons. Tanmateix, als anys 50, la llibreria Grau compra el local per ampliar el negoci.
Santi Rius / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Al 1902 també tenim La Colonial, al carrer Sant Pere, que al 1934 es reconvertirà en la cèlebre La Montserratina (que arribarà fins l’any 2003). També al carrer Sant Pere hi havia La Lyonesa, que tancà l’any 2007. I a la rambla, la pastisseria Rambla, que va aguantar fins els anys 80. Ca l’Anoll (també coneguda com La Sara), que va tancar el 1989. La pastisseria Canigó, fins a finals dels 70. Cal Baró, a la Rutlla, tancada l’any 1986. La pastisseria Campoy, a Can Palet, tancada l’any 2000. La Marconi, a Ca n’Aurell, fins el 2017. La Pàmies, a l’Avinguda Jaquard, que va aguantar fins el 2022…
Les resistents al 2024
Un llistat de víctimes que ens porta a demanar-nos: quantes en queden, de les que surten al llibre, en actiu? Doncs la Turull, la Núria, Zaguirre, Arga…
Efectivament, hi ha hagut una progressiva pèrdua. “Molta gent diu que ja no queden pastisseries”, explica Rius. Els motius són diversos: La manca de relleu generacional, la impossibilitat de respondre a les noves exigències legals… Rius també apunta al canvi en els hàbits: “A mesura que la gent disposava de vehicle personal, podia passar els caps de setmana fora” i ja no consumia les postres (o els comprava a altres ciutats).
Mona de xocolata per a l’asil Busquets
Lídia Anoll afegeix: “La davallada no es deu solament a la crisi del tèxtil, sinó a causa d’una evolució social que no té aturador. En el món globalitzat que es dibuixava, la petita pastisseria encaixava ben poc i el públic es va acomodar a trobar pa i pastisseria en un mateix lloc”.
En tot cas, “probablement, la gran diferència avui en dia són els pastissos industrials i dels fets artesanals”, diu Rius.
També hi ha hagut altres canvis, com el fet que ara es fa servir menys sucre. Fanny Novell, presidenta del Gremi de Flequers i Pastissers de Terrassa, explica al pròleg: “Ara hi ha propostes per una pastisseria més saludable, que empra menys sucre i greix, així com també ha incorporat farines sense gluten”.
