Aquesta terrassenca es diu Anna Subirà Sender, té 56 anys, és psicòloga i fa unes setmanes va rebre la medalla de bronze de Bombers de la Generalitat pels 20 anys de servei, i una menció honorífica, doncs porta encara més anys vinculada al cos. Coordina l’Equip d’Assistència i Intervenció en Crisi (EAIC), una unitat adscrita al Grup d’Emergències Mèdiques (GEM) de Bombers que té cura de l’estrés del personal operatiu (de tot Catalunya) després d’actuacions crítiques.
Què fa una psicòloga a Bombers? Vaig entrar a treballar pel cos l’any 1987 com a auxiliar administrativa. Anys després vaig passar a l’Escola de Bombers, vaig aprovar oposicions, i vaig seguir en secretaria administrativa mentre estudiava psicologia. Amb la tragèdia de Biescas, el 1996 (la inundació del càmping Las Nieves, 87 morts), es va començar a parlar dels psicòlegs d’emergències. A Biescas la gent s’hi va abocar per solidaritat. Ho van fer com van poder i ho van fer bé. A l’any següent, un instructor em va parlar de fer un grup. També ens va influir el naufragi de L’Oca, a Banyoles (21 morts). El primer grup de psicòlegs voluntaris es va crear a Girona per això, i un bomber psicòleg que hi va participar ens va ajudar a crear el grup a l’escola. I el 2008 es va fundar l’Equip d’Assistència i Intervenció en Crisi (EAIC), dependent del Grup d’Emergències Mèdiques (GEM), i vaig cobrir la plaça.
L’EAIC només s’ocupa de l’atenció al personal operatiu propi del cos. Ha estat fàcil l’acceptació? Al principi hi havia més reticència, però ha canviat molt. A vegades se’ns deia que no feia falta el suport. La situació havia estat dura, però es comentava allò de “va amb el sou, ja ho sabia quan m’hi vaig ficar”. Però el bomber canvia, entra amb una edat, potser té fills, i no viurà com abans els accidents amb nens… el servei et pot afectar de manera diferent. A poc a poc s’està normalitzant. Som de l’estructura i en un col·lectiu, a vegades, quan ve algú de fora a ajudar-te pot generar un tancament. Però si és un igual, és diferent.
Acceptar que determinades situacions no et deixen indiferent és més valent que negar-ho
Sí que és cert que la “pasta” d’un bomber ha de ser especial… Quan es detecta un incident crític i cal activar el servei? Determinades situacions formen part del medi habitual de treball dels bombers i no han de ser necessàriament traumàtiques. Tenim una llista objectiva de quan el personal entra en la categoria de víctima potencial: la mort d’un company en acte de servei, patir un mateix una situació crítica, que comenci a xiular l’ampolla d’aire quan estàs en una nau en flames, esdeveniments greus amb menors, treballar en entorns de risc i incertesa, desaparicions… Acceptar que determinades situacions no et deixen indiferent és més valent que negar-ho.
/ NEBRIDI ARÓZTEGUI
Es tracta d’aturar el primer xoc els primers dies? Sí. Sempre avisem que la nostra tasca no és substitutiva de la teràpia. Diem: “Sou persones que en la feina esteu exposades a situacions que no deixen indiferent ningú i és normal que això us generi reaccions. Si és normal que ploris quan se’t mor algú, és normal que t’afectin situacions com aquestes”. No tenim un escut de duresa. No hem de reprimir aquestes reaccions, sinó acceptar-les, i oferim ajuda per normalitzar-les, per gestionar-les. L’estrès és necessari per a la supervivència, és una resposta ancestral d’alerta. El que és dolent és no saber gestionar-lo.
Cal desmuntar tòpics? Hi ha la falsa creença que quan els membres de cossos operatius mostren sentiments és una forma de feblesa i que aquesta feblesa és símptoma d’incompetència. Hem de crear un espai de seguretat i confiança. Els records intrusius són molt normals els primers dies. Si persisteixen i augmenten, els hem de derivar a Salut Laboral. Nosaltres estem per prevenir els efectes de l’estrès a llarg termini. Després, fem seguiment individual. No treballem amb persones amb alteracions mentals, sinó amb persones que tenen reaccions normals a situacions que no ho són; reaccions que poden ser pertorbadores: angoixa, tristesa, malestar general, insomni, pensaments recurrents, problemes de concentració, sols els primers dies. I donem consells per alleugerir-ho.
/ NEBRIDI ARÓZTEGUI
Pot resumir una sessió de suport? Varien en funció de quan les comencem. Com quan llances una pedra a l’aigua i es formen cercles concèntrics, en cada ona es pot actuar, durant els primers dies. La funció és prioritzar el grup, que és un factor de protecció molt important contra l’estrès. L’objectiu és alleugerir la tensió viscuda, normalitzar les reaccions i ajudar a recuperar la normalitat en un ambient de seguretat i confiança, promoure el suport entre els bombers, donar espai per ventilar-se, per poder parlar, i acabar amb un relat comú. L’aspecte principal és la confidencialitat: el que es parla aquí, es queda aquí. Només hi participen aquells que estan exposats a l’incident crític. Ens presentem, preguntem el rol de cadascú en la intervenció, com l’ha viscut. Tot d’igual a igual, sense fer judicis operatius.
Recorda un cas especialment paradigmàtic? Fa anys una família, amb nens, va morir en un accident de trànsit. Uns bombers coneixien les víctimes de vista. Vivien a prop del parc. En fer seguiment telefònic del cas, un dels bombers ens va explicar que vivia malsons amb imatges molt agressives, mentre ell s’ho mirava des de fora. En dues o tres sessions vam saber que deu anys abans havia experimentat un incident crític que no s’havia atès. El nou va fer aflorar la simptomatologia. Vam reprocessar, vam posar en ordre la història. Quan va passar tot, el bomber ens va dir: “Si ho arribo a saber, vinc abans”.
