I si canviéssim el nom a la ciutat? Tots estem acostumats a viure a Terrassa, però potser aquesta terme no és l’adequat lingüísticament. A través de la xarxa social X hi ha usuaris que defensen un canvi del topònim: consideren que la denominació correcta de la ciutat seria “Terraça”. Aquesta opinió se sustenta en arguments històrics i lingüístics, i genera un debat en què totes les opinions són acceptades, ja que la qüestió es pot abordar des de molts punts de vista. Reivindiquen que el nom actual de Terrassa no representa una evolució lògica ni adaptada a les consideracions dels lingüistes. Creuen que continuar amb el nom actual suposa una “arbitrarietat absoluta” que no està derivada de l’evolució real de la llengua.
La ciutat sense nom
Això ve de lluny. Si consultem a l’arxiu històric els documents llatins més primitius, ens adonarem que la nostra ciutat era coneguda per molts noms diferents: Terracia, Terratia, Terraca, Terraza o Terraça són alguns exemples de les denominacions de la nostra ciutat que apareixen a la documentació conservada entre els segles IX i XVII.
Aquestes diferències es deuen al fet que la normalització lingüística pertany a la història recent, per això és difícil saber quin era el nom real i correctament escrit de les ciutats, un fet que també succeeix amb municipis veïns com Sabadell. Són molts els experts que han estudiat aquests textos antics per poder analitzar l’origen dels topònims i intentar a una conclusió unànime. Aquest objectiu, però, encara no s’ha assolit.
Per què ara la ‘ç’?
En primer lloc, es defensa que l’evolució de la paraula i la normalització d’aquesta no és la correcta. Els textos demostren que ja en l’època medieval s’escrivia “Terraça”, per tant, si seguim un criteri d’antiguitat, la “ss” s’hauria de substituir per una “ç”. A més, s’argumenta que no és coherent que s’hagi mantingut la grafia ‘e’ catalana però, en canvi, no s’hagi considerat el canvi cap a la ce trencada.
Tot i això, cal aclarir que la ‘ss’ de Terrassa està justificada per les institucions acadèmiques. Així ho exposen a l’article “Terrassa versus Terraça” de Pere Puig i Ustrell i Pere Vives i Jorba: “L’Institut d’Estudis Catalans va tenir en compte l’etimologia a l’hora de fixar les grafies dels mots, però aquest criteri etimològic no es va imposar pas sempre, en els casos de conflicte; el criteri fonètic, la tradició gràfica i la voluntat d’elaborar un català més practicable van pesar molt en la balança”.
És un tema complicat i que comprèn moltes perspectives. El que està clar és que la grafia ‘ç’ té una tradició medieval al darrere i respon a una etimologia més correcta des d’aquest punt de vista. El dígraf ‘ss’, amb el qual escrivim actualment el topònim correspon a una idea moderna, una grafia que de moment va guanyant la batalla. De tota manera, si en un futur arribés aquest canvi, tot i que seria evident en el català escrit, no es notaria en el parlat, ja que la fonètica és la mateixa. Cal tenir en compte que si en algun moment es produís de manera formal el canvi de nom de Terrassa s’iniciaria un procés que s’allargaria en el temps. D’entrada, comportaria un període d’adaptació al canvi en què conviurien el topònim antic i el nou. També s’haurien de preveure unes despeses econòmiques per fer efectiu el canvi als carrers.
Els canvis no són fàcils
Potser el canvi ens sobtaria d’entrada. Tots estem acostumats a escriure el nom de la nostra ciutat amb “ss”, i l’adaptació no seria fàcil. Però no seria el primer cop que es canvia el nom de la nostra ciutat. Aquells que tinguin memòria recordaran que fins al 1977 el nom de la nostra ciutat era “Tarrasa”, una castellanització provinent de l’època franquista. Els terrassencs, però, no oblidaven el nom de la seva ciutat i es negaven a perdre’l, per això el canvi va ser una de les primeres reivindicacions durant la transició.
D’altra banda, existeixen precedents com el de Figaró-Montmany. Si bé des de l’Institut d’Estudis Catalans van defensar que el nom havia de ser “el Figueró i Montmany”, per arribar a una decisió definitiva es va fer una consulta popular el 2004, per tal que fossin els ciutadans qui escollissin com havia de denominar-se el municipi. En conseqüència, el nom oficial continua sent la forma castellanitzada, un fet que Pere Puig relaciona amb “la tradició i el costum dels ciutadans”. Avui dia, l’IEC continua sostenint que el topònim adaptat no és correcte i ni favorable lingüísticament.
El debat està servit
Pere Puig i Ustrell , filòleg
En Pere Puig ha estudiat la validesa del terme “Terraça” des dels anys 70. Va ser en aquell moment quan va analitzar en profunditat el tema i manté avui en dia la seva postura: “Terraça seria correcte segons l’etimologia”, i afegeix que va ser al segle XVI quan es va establir la grafia “ss” “per costum i tradició, perquè en realitat no era la millor opció”. En tot cas, el filòleg assegura que s’hauria de fer una consulta sobre el tema, “no un referèndum, sinó valorar la qüestió oficial”.
Mingo Ferran , historiador
“No em sembla una bona idea. Es va treballar molt per arribar al nom català actual”, assegura. Després del franquisme es va aconseguir canviar la grafia ‘a’ per la ‘e’, que era una demanda històrica, i creu que actualment i lingüísticament els topònims estan consolidats i que no seria apropiat canviar-los: “La fonètica de la ‘ç’ és la mateixa, i canviar el nom suposaria eliminar l’actual de tot arreu, seria un gran problema totalment inapropiat”.
Josep Puy, historiador
“Jo en principi mantindria la ‘ss’”, explica. No creu que la ‘ç’ sigui correcta en aquest sentit, ja que el topònim Terrassa ha arribat per una transformació natural de la llengua, i es va lluitar molt per recuperar la forma catalana després de la dictadura: “Va costar molt el canvi en època franquista” No creu que sigui necessari un referèndum popular, “el canvi en tot cas s’hauria de treballar seguint una base científica, tècnica i amb una bona argumentació”.
Txavu Filgueira, La Xemeneia
“Se’m faria molt estrany viure a Terraça”, diu. Com a ciutadà, està acostumat a la grafia ‘ss’ i el canvi li costaria, però assegura que “si hi ha una qüestió lingüística i històrica al darrere, endavant”. S’imagina que es formalitzés una petició sobre canviar el nom i fa una reflexió: “Si això tirés endavant, sempre que tingui un raonament lògic al darrere ho entendria. A la meva ciutat l’estimaria igual es digui com es digui”.
Salvador Cardús i Ros , sociòleg
El sociòleg es mostra sorprès davant la idea: “És tenir ganes de complicar les coses”. Afegeix que “seria viure durant anys amb la convivència dels dos topònims fins que es fes el canvi definitiu, i crec que seria inútil”. Ara bé, pel que fa a l’argumentació històrica, assegura que si realment hi ha una justificació científica, i tècnica, si que es podria debatre el canvi “però no amb un referèndum popular, si és així millor deixem-ho córrer”.
Teresa Garcia , directora del Centre de Normalització Llingüística
Es mostra positiva davant d’aquesta petició, i tenint en compte els arguments històrics “seria la representació més autèntica i fidel del nom originari de la ciutat”. I a nivell lingüístic creu que “la ‘ç’ potser seria una bona incorporació, perquè hi ha persones que no distingeixen les grafies ‘s’ i la ‘ss’. Per tant, “la ‘ç’ simplificaria molt les coses”. Estaria a favor de fer un referèndum, una campanya ciutadana per afavorir l’evolució de la llengua.
