Una paret de totxos sense arrebossar, una desena de tatuadors treballant alhora en un terrat sense condicions higièniques bàsiques, pintures de dubtosa qualitat comprades per internet, preus rebentats. A Terrassa, els professionals legals del tatuatge han de competir amb desenes d’intrusos. Segons algunes associacions, la xifra de clandestins duplica (com a mínim) la dels legals. Els primers superarien el mig centenar.
Desmantellat per la policia
El que més va cridar l’atenció d’aquella clienta era que per allà “passava molta gent”, que hi havia un tràfec continu en aquell terrat. Una desena de tatuadors treballaven alhora. Aquell terrat era el taller il·legal de Ca n’Anglada en el qual es tatuava a mansalva i que la Policia Municipal va desmantellar setmanes enrere. Els agents van comissar més de 300 agulles, màquines, pìntures i altres materials abans de precintar el lloc i denunciar el seu responsable per falta de llicència i, per descomptat, “per diverses infraccions sanitàries”. Però aquest taller il·legal de tatuatges no era l’únic. Com aquest, funcionen uns quants a Terrassa, desenes, potser més de 50. “Estem inundats d’ells”, diu un conegut tatuador, Julián López. La Unión Nacional de Tatuadores y Anilladores Profesionales (UNTAP), a la qual estan associats una dotzena d’artistes terrassencs, calcula que hi ha dos tatuadors clandestins per cada professional homologat, com a mínim.
“Què guanyem els autònoms? Jo treballo molt més que abans i pago molt més que abans, i cobro els tatuatges més barats que fa deu anys”, afegeix el Julián, responsable del Living Tattoo Barcelona (carrer de Tarragona). Anys enrere, quan ell va començar la seva activitat, endinsar-se en aquest món era tasca molt difícil. “Les botigues no et proporcionaven material si no tenies negoci propi. El meu primer material el vaig aconseguir per un col·lega, ja establert, de Manlleu”.
Ara, la finestra d’internet és infinita. Gairebé tothom pot comprar gairebé de tot i per trobar un tatuador il·legal que rebenta preus només cal passejar una mica per aplicacions com les de vendes de productes de segona mà, aparador ideal per a aquest col·lectiu. Una obra de bona qualitat, d’uns 200 euros en el mercat legal, pot costar-ne 100 si la duu a terme un dels tatuadors sense llicència que proliferen a Terrassa. Els més rudimentaris, dolents, precipitats, poden cobrar 30 euros per aquest mateix treball. Com no sempre les dimensions de l’obra són les que determinen el preu, perquè un tatuatge de 20 centímetres pot necessitar una hora de treball com pot requerir-ne set, el ventall d’ofertes és variat, gairebé inabastable.
Cada estudi homologat té els seus preus, però en molts casos un “tattoo” bàsic, en negre, pot costar 60 euros, 80 si és en color, i alguns tatuadors cobren entre 80 i 100 euros l’hora. Fa uns dies, un client d’un taller il·legal de Terrassa va desemborsar 100 euros per un tatuatge de braç sencer. Aquesta mateixa obra, amb realisme o hiperrealisme, val entre 1.000 i 2.000 euros. Això sí, el seu acabat hauria estat molt millor que l’acabat tronat d’aquell treball de 100 euros, com han testificat després professionals.
Policies i inspectors de Treball
La Policia Municipal ha realitzat en els últims anys intervencions com la desenvolupada el mes de febrer passat a Ca n’Anglada. Fa un parell d’anys, agents locals van entrar en un local similar de Poble Nou-Zona Esportiva amb funcionaris de la Inspecció de Treball. La policia afirma que fa inspeccions rutinàries en infrahabitatges i tallers, però aquest no és un àmbit d’atenció habitual.
Només es pot tatuar en establiments autoritzats, permanents. La pràctica ambulant està prohibida, excepte en fires, congressos o cites similars, sempre que comptin amb permís municipal previ
El seu control és complicat, tan complicat com saber quants d’aquests tallers clandestins hi ha disseminats per Terrassa, però associacions de professionals calculen que constitueixen el doble dels legals: per cada local amb permís n’hi ha dos sense. Els “locals” no són tals, perquè la majoria de tatuadors “subterranis” treballen en habitatges. N’hi ha que es desplacen a domicili. “Tatuatge econòmic” és un reclam habitual en pàgines d’anuncis.
“No sabem amb certesa quants il·legals hi ha a Terrassa, peró si que n’hi ha molts”, apunta Cesc Solé, responsable de The Iron’s Terrassa, establiment del carrer de la Cisterna, abans de deixar clar que molts professionals com ell sols es preocupen del seu treball, sense fer cas al soroll exterior. Però subratlla que, a més de suposar competència deslleial, determinades pràctiques comporten “un perill per a la salut”.
La normativa
Aquesta activitat està regulada en el decret 90/2008, de 22 abril, del Departament de Salut. El text legal estableix que les activitats de tatuatge, micropigmentació i pírcing “únicament poden realitzar-se per part de persones habilitades”, que disposin d’un certificat de formació homologat, d’una formació específica convalidada per l’Institut d’Estudis de la Salut o del certificat propi d’aquest institut. Això sí, n’estan exempts els titulats en Medicina i Cirurgia, Farmàcia, Biologia, Odontologia, Podologia, Infermeria o Estètica.
Només es pot tatuar en establiments autoritzats, permanents. La pràctica ambulant està prohibida, excepte en fires, congressos o cites similars, sempre que comptin amb permís municipal previ. Els locals han d’estar desinfectats i, com a mínim en acabar cada jornada laboral, ser netejats amb aigua i detergent. Les superfícies han de ser llises i impermeables i l’activitat tatuadora s’ha d’executar “en una àrea específica i individual de treball, aïllada de la resta de l’establiment mitjançant tancament estanc” i amb rentamans d’accionament no manual. Els establiments han de tenir farmaciola. Els estris que entrin en contacte amb persones han de ser “estèrils i d’un sol ús”.
Un model estètic ja normalitzat
L’economia submergida ha existit sempre, però és natural que el creixement vertiginós de l’activitat tatuadora en els últims 25 anys hagi provocat en paral·lel un increment del seu vessant il·legal fins a la proporció estimada del doble. Dècades enrere, tatuar-se la pell era una decisió de segments de població marginals, o adscrits a tribus urbanes, però en l’últim quart de segle, i en l’última dècada en especial, aquesta cultura “s’ha normalitzat i a això ha contribuït de manera determinant l’impuls donat per personatges públics, des de futbolistes a músics”, afirma el professional Cesc Solé. Fins i tot polítics coneguts exhibeixen sense pudor, ans al contrari, les seves pells decorades.
El risc sanitari
“En alguns llocs els usuaris s’exposen a contreure malalties”, avisa Cesc Solé, responsable de l’estudi The Iron’s Terrassa. El risc de sofrir un malaltia de transmissió sanguínia, com l’hepatitis, o infeccions cutànies que derivin en necrosi és ben cert i augmenta quan els tatuatges no es fan on s’han de fer, o amb material de mala qualitat o sense esterilitzar. “Els legals estem obligats a disposar de cabines, un box tancat com si es tractés d’un quiròfan. La normativa de la Generalitat és de les més estrictes d’Espanya”, recalca aquest tatuador. Amb el que cobren (10, 20 euros) alguns tallers clandestins per obres que costen deu vegades més en els “legals”, l’estudi de Solé i altres no poden pagar-se “ni el material”.