És molt possible que molta gent retingui en la seva memòria la imatge d’un guàrdia urbà dels d’abans, en una mena de púlpit o a peu de carrer, dirigint el trànsit rodat. Per qui no ho va viure en directe, hi ha opcions com recuperar el No-Do o veure alguna pel·lícula de l’època, d’aquelles que se’n deien, popularment, “espanyolades”, amb actors que després acabarien demostrant que servien per cites més galdoses, com Alfredo Landa o José Luis López Vázquez.
No era la mateixa escena, però encara hi ha qui recorda veure un d’aquests guàrdies, ara anomenats policies locals o municipals, davant de l’aparador de la Sastreria Labòria. Des d’allà, controlava els cotxes que baixaven des del carrer de la Font Vella i els que pujaven des de la Plaça Vella (llavors ben pocs, no hi havia diners).
/ Nebridi Aróztegui
Un interruptor permetia fer funcionar de forma manual els semàfors que és molt probable que fossin els primers que hi va haver a la ciutat. Es pot observar a una de les parets el desgast que, suposadament, deixaven els encarregats d’aquesta tasca.
Transvàs de vehicles
Ara només queden els forats dels interruptors (o similars) que permetien aquest transvàs de vehicles. El cas era evitar que dos cotxes es trobessin de cara. El blog “Records de Terrassa” parla de dos torns, un al matí i l’altra a la tarda, cada un amb el seu agent corresponent.
L’interruptor o la maneta amb què s’accionaven els semàfors, era extraïble i, abans de marxar, quan s’acabava el torn de la tarda, el guàrdia se l’enduia per evitar que, l’endemà, ja no fi sos. Quan començava de nou la jornada, es tornava a situar al seu lloc. Des d’aquella privilegiada posició, com recorda l’Ignasi Puig, l’agent “veia la part alta de la Font Vella i qui venia de la Plaça Vella”.
