Cap ferit va ser el balanç del tiroteig efectuat des d’un cotxe contra la façana dels Amics de les Arts de la matinada del 12 al 13 de febrer del 1980. Unes quaranta persones, segons informava Diari de Terrassa en la seva edició del 14 de febrer, estaven en aquells moments al bar d’aquesta entitat, quan uns individus, des d’un cotxe, van fer més d’una vintena de tirs amb armes de foc, un succés que va impactar molt a la societat terrassenca, acostumada en aquells temps a manifestacions i batusses per part de la Policía Armada.
Va ser un grup anomenat Ejército Español de Liberación, no gaire conegut en un moment en què la ultradreta la canalitzaven, sobretot, Fuerza Nueva o els Guerrilleros de Cristo Rey, qui va reivindicar els fets. Una trucada telefònica, que va amenaçar amb futures intervencions, dient que “a partir d’ara se’ns sentirà molt”, es va encarregar de posar sobre la taula el nom d’aquest grup d’extrema dreta.
Un dels forats que van causar les bales a un dels quadres que encara es pot veure als Amics / Nebridi Aróztegui
La desarticulació
Pocs dies després, el 27 de febrer, en concret, la premsa generalista informava de la desarticulació d’aquesta banda, a qui s’atribuïen, entre accions terroristes i atracaments a entitats bancàries, unes 18 activitats delictives.
Un dia abans, més o menys a la mateixa hora, aquest local estava ple a vessar, ja que s’havia celebrat el sant de la Lourdes, la dona que portava el bar, una de les personalitats reconegudes de la ciutat. Aquella nit del dimarts al dimecres, afortunadament, els presents eren molt menys. Com a anècdota curiosa, recorden testimonis com l’artista Octavi Intente o la Mercè Monterde que, en els moments més crítics, la Lourdes va procurar amagar el moneder, per si de cas.
Les bales van passar xiulant molt a prop d’alguns dels presents. Abans de tot, un dels participants en el tiroteig, Manuel Reinero, havia escrit a la paret la frase “La pròxima vegada, tirarem a matar”, signant a sota amb les sigles E.E.L. corresponents a l’esmentat Ejército Español de Liberación. El cotxe, segons la crònica de Diari de Terrassa, era d’algun dels implicats i el conduïa Pascual Pallarés.
Metralleta i pistola
Julio González, guàrdia civil, amb una metralleta del cos, i Reinero, amb una pistola, van procedir a disparar des de les finestres del vehicle. S’apuntava que van ser, en total, unes 30 bales, que van foradar els vidres de l’edifici i van impactar a les parets, però també a alguns quadres que hi havia. Algunes de les obres, amb els forats dels trets d’aquell dia, continuen al bar dels Amics de les Arts, com a testimonis dels fets.
Els presents temien que, després del recorregut del cotxe, els autors del tiroteig “entressin a rematar la feina”. Uns instants més tard, “gent que sortia del Principal” o que havien sentit les ràfegues, van anar cap als Amics de les Arts, per interessar-se pels afectats i per saber què havia passat. Un altre dels implicats, José Artés, sembla que va entrar al bar, per comprovar com havia quedat tot i, fins i tot, “es va prendre un carajillo”.
La pintada amenaçadora dels autors / Miquel Mundet
El que va passar va provocar una reacció de rebuig unànime. Ràpidament, es van fer càbales sobre què havia motivat als autors de l’atemptat a disparar d’aquesta manera contra aquesta entitat, on, presumiblement, hi anava només gent d’esquerres, si bé, recorden alguns dels que hi van ser, “allà hi anava gent de totes les ideologies i el patró es podia trobar amb el treballador” que li reivindicava millores.
Pere Alavedra, president dels Amics de les Arts de quan va passar això, va parlar “d’atemptat contra la cultura” i assegurava que no havien rebut “cap mena d’amenaça anteriorment”. Els representants dels partits polítics, en una època encara convulsa (l’intent de Tejero de cop d’estat seria gairebé just un any després), també van mostrar el seu enuig a la vegada que demanaven que es depuressin responsabilitats.
Detingudes sis persones, els presumptes autors
Els autors del tiroteig van ser detinguts pocs dies després, com anunciava Diari de Terrassa, en la seva edició del dimarts 19 de febrer, que parlava de sis persones implicades. Es parlava de quatre persones, entre elles un guàrdia civil de 21 anys, Julio González que, segons la mateixa informació, va ser expulsat automàticament d’aquest cos.
També s’esmentava a tres ciutadans de Terrassa com a detinguts, si bé, en la mateixa notícia, s’aclaria que dos d’ells no havien participat directament en els fets als Amics de les Arts, tot i que, amb anterioritat, s’havia especulat que l’atemptat l’havien perpetrat persones de fora de la ciutat, però amb informació de primera mà per part de terrassencs, afins a la seva ideologia. A tots, d’entrada, se’ls hi va aplicar la llei antiterrorista.
Quadres afectats, l’endemà / Miquel Mundet
En els registres policials, també segons informava aquest rotatiu, es van trobar diversos materials com armes, municions i materials explosius que, en algun dels casos, es van justificar es tenien com a record del seu pas per l’exèrcit, de quan van fer el servei militar obligatori. A casa d’un, es va trobar una màquina per fer fulls volants.
“Si arriba a ser el dia abans, hauria hagut una massacre”
Estudiava a l’Institut del Teatre i, com acostumava a fer, després d’assajar, va anar a treure el cap als Amics de les Arts. Mercè Monterde (1951), recorda que estava asseguda davant de la finestra del mig de la façana que dona al carrer de Sant Pere. “Ens pensàvem que eren petards, però els socis grans van dir que eren trets i van tirar la taula a terra i es van amagar”. Alguns es van ocultar a la cuina i altres a la sala del costat. “Jo i un noi vam pujar escales amunt i ens vam amagar fins que vam sentir que s’havia acabat tot”, diu. Recorda que “va començar a venir gent preguntant què havia passat. I un que va venir, era molt fatxenda i resulta que era un dels que ho havien fet”.
“Les bales entraven per baix i anaven cap al sostre”
L’artista Octavi Intente (1959) rememora uns fets que va viure en directe. “Les bales entraven per baix i anaven cap al sostre. Vam començar a sentir ‘pec-pec-pec’, com si fos una traca infantil”, recorda, però quan van veure que del sostre queia guixi dels impactes, van ser conscients que eren trets. “No sabíem que disparaven des de fora i la por era que haguessin entrat” per rematar la feina. Recorda que “vam recórrer el perfil de la paret, a quatre grapes, un darrere de l’altra, sense atropellar-nos”. “Quan vam veure que ja no passava res, vam sortir” i va agafar un porró de cava que estaven prenent abans, i “ens els vam acabar per celebrar” que ningú havia pres mal.
