David Saurí i Pujol és geògraf i ambientalista, professor de la UAB i expert en recursos hídrics. Un dia després de la declaració de l’emergència per sequera, adverteix que els episodis seran més freqüents i llargs i, en una dècada, el recurs ja no serà l’aigua de pluja. “Ens toca potabilitzar”, diu. A més, adverteix que l’aigua serà més cara perquè produir-la consumirà energia.
Vostè diu que ens enfrontem a una “sequera bíblica”. Quina és la dimensió real del problema? Bíblica per la manca de precipitació i perquè la població, especialment la urbana, no la viu com a tal. Surt cada dia aigua per l’aixeta i no patim restriccions. Els regants de les conques interiors sí, però la majoria de la població no.
La Generalitat acaba de declarar l’emergència per sequera, amb els embassaments al 16%. S’ha esperat massa? Serà efectiva? Aquesta no és una decisió improvisada. Podem discutir si la proporció dels embassaments és adequada a la declaració, però ara estem a una fase crítica. Aquesta és la sequera més gran del darrer segle. L’anterior va ser l’any 2008 i la gent va moderar molt el consum. L’OMS fixa en 100 litres per persona i dia el consum mínim i el domèstic, a molt municipi com ara Terrassa està fins i tot per sota. Això vol dir que cada vegada costarà més estalviar, que tenim poc marge d’estalvi a casa, que estem al límit.
Per què falta aigua i qui en gasta més? Cada vegada és més difícil trobar culpables. La pagesia ha patit molt, els usos urbans estan molt continguts i la indústria també ha fet un esforç molt gran. No plou i l’administració ha d’actuar. Per exemple, als habitatges antics, bonificant la instal·lació de doble polsador a l’inodor. I els ajuntaments, per exemple, aprovant ordenances. Només conec Sant Cugat que hagi implantat la reutilització d’aigües grises per a la dutxa, el bany i la rentada de mans, instal·lant depuradores als soterranis dels edificis d’habitatges. Amb polítiques de substitució eficients podem arribar a consums domèstics de 80 litres per persona i dia. Ja sabem que aquesta serà una sequera de moltes més que vindran.
El Govern aposta per les dessalinitzadores i les regeneradores d’aigües residuals per abastir la població, una xarxa que estarà enllestida l’any 2027. Què fem mentrestant? El 2008 ja construíem una dessalinitzadora que no va arribar a temps per aquella sequera i poc després els pantans es van tornar a omplir. A tres anys vista sabem que plourà, però no sabem quan. Ara, l’àrea metropolitana s’abasteix al 50% de dessaladora i el 2027, d’aquí a tres anys, amb la nova infraestructura, 2/3 parts dels recursos que consumirem ja no dependran de la precipitació.
L’aigua de l’Ebre o la compra d’aigua del riu Roine són opcions descartades al nou escenari de sequeres? L’Ebre és pantalla passada, és un riu molt sensible al clima i pensem en el Delta, que desapareixerà si no hi ha sediments. La Roine, que sempre ha estat un riu de referència, el 2024 ha entrat en emergència per baix cabal. Ja no és un riu inesgotable i afronta el problema de la nuclearització. Les nuclears necessiten molta aigua per la seva refrigeració. No dic que no sigui possible comprar aigua als francesos, però pot ser que quan els demanem, no puguin respondre i la dependència sempre pot ser un problema.
Carregar vaixells d’aigua des de Tarragona és massa car. Ho comparteix? Les obres al Port de Barcelona estan avançades per l’arribada dels vaixells. Ja van arribar dos carregats amb 40.000 m³ d’aigua, només el 8% del que necessita l’àrea metropolitana de Barcelona. Necessitaríem molts vaixells i és molt car. És una factura inassumible que multiplicaria per tres el que paguem. És una solució, però només en situacions puntuals.
L’opció de les dessaladores i les regeneradores és més assumible econòmicament? Doncs és que canviem aigua per energia. Els costos energètics seran més alts, però és que res no surt de franc i, si no plou, d’algun lloc ha de sortir l’aigua. Hem de tenir clar, però, que no som un país amb recursos energètics. La nuclear té els dies comptats a Catalunya i les renovables donen el que donen de moment, i la seva expansió requereix terreny i genera rebutjos. La dècada vinent, el debat de l’aigua estarà a l’energia. El cost energètic de produir-la i qui la pagarà. Aquesta és una qüestió cabdal si volen tirar endavant el nou model.
Preparem la butxaca? L’aigua serà molt més cara, doncs? Serà més cara sí, però afrontem un repte energètic i tecnològic de futur i abans, el cost de dessalar era de 16 kwh/m3 i ara ja estem a 4 kwh/m3, que és molt més raonable.
Com de cíclica pot ser l’actual situació. Creu que tornarem a veure els pantans plens? Podem tenir una altra Glòria com el del 2020, que va omplir els pantans, però va fer molt mal. Ara necessitaríem diverses llevantades per recuperar les reserves. Portem des de 1990 amb sequeres recurrents i anem a un escenari al Mediterrani d’episodis més freqüents i més llargs. Hem de tenir clar que en el futur no tindrem aigua de pluja com ara. Tindrem altres recursos. De fet, l’aigua embotellada ara ja és de procedència de dessecació i d’aigües subterrànies. No ens queda més remei que potabilitzar i, en aquest sentit, m’agrada dir que tenim professionals molt competents que saben molt bé el que fan.
La sequera és també un greu problema pel medi. En plena emergència, però, el debat se centra a garantir l’abastiment humà? És normal que sigui així, però amb el canvi climàtic i l’augment de la temperatura, tots necessitem més aigua. Els conreus, l’ecosistema, la fauna… No hem reflexionat prou sobre la necessitat de mantenir la funcionalitat dels ecosistemes. Si aquesta primavera no plou, els boscos estaran en situació de predesastre. Podem viure incendis com els d’Austràlia o Califòrnia.
