Ferran Canyameres i Casamada
Escriptor, promotor i benefactor incansable
París, 1939 – 1949
Si parlem de vides intenses, no hi ha dubte que la de l’escriptor terrassenc Ferran Canyameres i Casamada (Terrassa, 1898-Barcelona,1964) n’és una d’elles. El nostre conciutadà, de qui ara es compleixen seixanta anys del seu traspàs i té una sala dedicada a la Casa Alegre, va viure deu anys a l’exili. Va fugir cap a França, just quan Terrassa fou ocupada per les tropes franquistes un 26 de gener del 1939. Quina va ser la raó principal? Doncs, l’havien cridat per incorporar-se al front i volia desertar. A banda temia que pogués ser arrestat per la seva col·laboració en revistes i setmanaris catalanistes i antifeixistes.
Canyameres s’escapa a París, una ciutat que coneixia bé perquè ja havia anat quan tenia 29 anys amb les ganes d’explorar món. Aquesta segona vegada, amb 41 anys, hi arriba amb el seu fill Jaume, de 10 anys, mentre que la seva esposa, Enriqueta i la filla, Montserrat, de 4 anys i mig, es quedaren a Terrassa. La sortida va ser complicada. La camioneta va ser interceptada a Figueres, es va retrobar amb el fill a Perpinyà i des d’allí van escapar fins a París, on van arribar a primers de febrer.
A la capital francesa, l’escriptor i el seu fill s’instal·len primer a l’Auberge Jean, la casa de l’amic i restaurador Joan Pedret, de Montbrió del Camp, i més tard en el primer pis del número 2 de la rue Armand Moisant de Montparnasse.
Els primers mesos a la capital francesa van ser discrets. L’escriptor sortia poc de casa i si ho feia, era per anar al cinema i a les biblioteques. Reprèn els contactes amb amics i coneguts i engega activitats comercials, una d’aquestes és la fàbrica Innovations Textiles amb el dramaturg Joan Puig i Ferreter i els germans Ballbé de Terrassa per fabricar teixits i construir i vendre telers sense llançadora. La iniciativa empresarial acabaria fracassant malgrat que els germans Ballbé li van mantenir el sou força temps (set mil francs mensuals). Un sou que Canyameres sumava a altres ingressos que obtenia per transaccions comercials.
Una caricatura de Morató
Entre 1940 i 1944 s’instal·la a Bouglainval, un petit poble a uns seixanta quilòmetres de París, una distància més o més còmode per anar-hi sovint. En aquell municipi, on va residir quatre anys, es va allotjar a cases de coneguts i altres amics que va fer. Una de les residències va ser la “Fermée del Vallée”, del dibuixant d’origen rus, Jean de Brunhoff, autor del popular elefant “Babar”. Al propietari no el va veure mai, però tenia un administrador d’origen rus que va estar molt content de tenir companyia.
Canyameres passa el temps en aquell poble gairebé tancat a casa i només surt quan ha d’acompanyar el seu fill Jaume d’anada i tornada de l’escola. Conrea l’escriptura, la prosa i la poesia. Escolta la ràdio, llegeix i procura emplenar la seva pipa. Té poques relacions. Intenta passar desapercebut, especialment perquè acollia, de tant en tant, alguns francesos sospitosos dels nazis.
El 28 d’abril del 1942 es produeix el retrobament familiar amb la seva dona, Enriqueta, i la seva filla Montserrat. Aquest any, el 26 de juny, es produeix una de les notícies més esperades: es va tancar l’acord per obtenir els drets de traducció de les novel·les de l’autor belga Georges Simenon (pare del comissari Maigret), al català i al castellà per un import inicial de 40.000 francs. En paral·lel, va crear l’editorial Albor per difondre els autors catalans amb aliança amb el terrassenc Pere Ballbé (fill de la saga empresarial tèxtil que ja coneixia) i va continuar escrivint i col·laborant en revistes.
Amb el seu amic Joan Puig i Ferreter
Canyameres es dedicava en cos i ànima a la seva activitat literària sense descuidar les relacions amb els exiliats catalans a França i a Amèrica. La llista de contactes, de visites i correspondència de l’escriptor és dimensionada, però citarem alguns noms de l’entorn pròxim com els escriptors Joan Puig i Ferreter (anys després es van convertir en enemics), Rafael Tasis i Ferrer, Just Cabot i Ribot, Sebastià Gasch i Carreras, Josep Pous i Pagès, Plàcid Vidal i Rosich. També manté contacte amb Josep Oller i Roca (el terrassenc del Moulin Rouge de qui va escriure una biografia). Així mateix, es relaciona amb els pintors Emili Grau i Sala, Antoni Clavé i Sanmartí i Picasso; amb l’escultor Joan Rebull i Torroja i molts d’altres.
El 25 d’agost del 1944 finalitza l’etapa al poblet francès i tota la família retorna a París i al mateix pis, al número 2 de la rue Armand Moisant. La casa dels Canyameres continua oberta als catalans: “sempre hi ha un plat a taula i un lloc en el seu petit apartament”, es diu en les biografies escrites. Hi passaren des d’un capellà republicà fins a un guitarrista. Hi havia dies que s’hi podien reunir trenta persones, un fet que va comportar les queixes dels veïns de la comunitat pels sorolls i la ràdio que sonava fins molt tard.
Va formar part dels Jocs Florals Catalans a París i va col·laborar en un diccionari català-francès
Es dedicava plenament a la creativitat literària, sobretot a la poesia. Participava en concursos literaris i, a través de l’entitat Cultura Catalana a París, de la que fou cofundador, va promoure un homenatge a Pau Casals i un altre a Pompeu Fabra. També va formar part dels Jocs Florals Catalans a París i va col·laborar en la redacció d’un diccionari català-francès. Però està clar que la tasca de lletres no donava els diners suficients per sobreviure. Canyameres tornà a vendre maquinària i a fer de marxant d’art participant en subhastes a cases de París.
A finals del 1948 es planteja el retorn a Catalunya. El viatge es produirà un 16 d’agost del 1949. La família, el matrimoni amb la filla Montserrat, anirà a Barcelona, on s’instal·larà al número 473 del carrer de Roselló. El fill Jaume es quedarà a París. L’escriptor català encetaria a la ciutat catalana una altra de les etapes prolífiques amb la seva escriptura i les traduccions de l’obra de Simenon, així com altres feines subsidiàries com a representant i traginer d’obres d’escriptors (entre aquests Mercè Rodoreda) fent de llançadora entre Barcelona, París i Perpinyà.
Paulina Pi de la Serra i Joly
“Enyorava el cel gris perla de París”
París, 1939-1948
Com definir-la? Paulina Pi de la Serra i Joly (Terrassa, 1906-1991) fou una activista cultural catalana de primera línia, política (estava vinculada a la Lliga Regionalista i fou secretària particular de Francesc Cambó), professora de català i francès, traductora, oradora, conferenciant i escriptora. Però sobretot fou una dona que, en el seu temps, va destacar per la seva personalitat i per la seva formació culta i distingida, per la seva elegància i per les seves relacions amb persones dels cercles influents de l’època en els àmbits culturals i polítics.
Pi de la Serra va cercar refugi a París amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. En el seu cas, però, va viatjar allí des de Suïssa on residia amb la seva parella Joan Estelrich (mà dreta de Cambó) i amb qui va tenir la seva filla Helena fora de matrimoni. A la ciutat francesa va conèixer intel·lectuals, pintors, artistes i polítics.
De la seva estada a la capital francesa no hem pogut saber moltes coses. Hi ha, però, un relat, mig ficció i mig autobiogràfic, que dona compte d’alguns fets puntuals. Es tracta del conte “El decapitat” que recull el llibre “Quatre narracions”, editat l’any 1982 per Amics de les Arts i que es va reeditar el 2018 amb el títol “Història d’Emma” per Edicions del Núvol.
Dibuix de Paulina Pi de la Serra d’un artista ambulant fet a un cafè de París
En el mateix, la Paulina explica la seva relació d’amistat amb la comtessa Guèdela (Guedel per als més íntims) von Reytell, cap dels serveis d’informació a París durant l’ocupació alemanya. Amb Guedel va entrar en contacte el març del 1943 arran de demanar un permís per sortir de França, durant l’ocupació alemanya, i viatjar fins a Catalunya per visitar la seva mare que s’estava morint.
En les converses que manté amb la comtessa, Paulina explica que a París disposa d’una bona ocupació i una llar confortable amb una assistenta polonesa de nom Anna. Va confessar a la comtessa que havia amagat molts jueus a casa seva i que anava reduint el nombre perquè sabia que la vigilaven els serveis del règim alemany. Segurament, devia anar amb molta cura per evitar qualsevol sospita. La Paulina ja havia estat interrogada per la policia secreta alemanya, la Gestapo, arran de la seva col·laboració amb Cambó, el fundador i dirigent de la Lliga Regionalista.
Paulina Pi de la Serra, el 14 de gener del 1983, quan li fou atorgada la medalla d’Argent de la ciutat
La relació amb Guedel va esdevenir en una amistat estreta. Es trobaven sovint -sempre segons el relat publicat- i compartien sopars i representacions d’òpera i concerts de les “millors” orquestres d’Alemanya. A canvi, Paulina li demanava algun favor relacionat amb amics que havien caigut en perill. La relació va durar fins que les tropes alemanyes van haver d’evacuar París (agost del 1944) i Guedel va tornar a Alemanya. Molt temps després, el 1947, Paulina va rebre una carta de Guedel anunciant el seu enllaç amb un jove oficial francès, Robert de Fleury, i al cap d’un any, el 1948, es van trobar per casualitat als carrers de Casablanca, al Marroc, en una parada de mercat.
Paulina va tornar aquest mateix 1948 a Catalunya i es va quedar definitivament, sobretot perquè el seu pare estava molt greu. Revela que l’adaptació li va ser difícil després de tants anys d’absència fora de Catalunya, Barcelona i Terrassa. “Enyorava el cel gris perla de París”… “Les aigües fosques del Sena escolant-se sota els ponts…”, diu cap al final del relat llegit.
Per cert, com a nota complementària, cal dir que el títol, “El decapitat”, fa referència al fet que la comtessa alemanya Guedel va assassinar el seu marit, tallant-li el cap amb un sabre corbat africà.
Gertrudis Galí i Mallofré
Amor, art i política
París, 1956-1998
La vocació artística i el compromís polític en el Front Nacional de Catalunya (FNC) van marcar la vida de la terrassenca Gertrudis Galí Mallofré (Terrassa, 1912-París, 1998) i el seu espòs Manuel Viusà i Camps (Barcelona,1917- París,1998). La parella va haver d’abandonar Terrassa el 1948 i va fugir cap a França. Van sortir de casa dels pares de la Gertrudis amb tres criatures i 700 pessetes que li havia donat el seu germà Salvador. Gertrudis estava embarassada del Jordi.
Primer es van instal·lar a Catalunya Nord, a Canet Plage, i, a partir del 1956, a París, ciutat en la qual van residir al número 19 de la Rue Clauzel i en la que van morir en la clandestinitat el febrer del 1998 en tan sols dues setmanes de diferència. A la capital francesa van prosseguir de manera intensa les seves activitats artístiques (van obrir taller a Montmartre) i van obtenir el seu reconeixement en el camp de la pintura i escultura, ella, i en el de la pintura i gravat figuratiu, ell.
Manuel Viusà i Gertrudis Galí, xerrant
Les tasques polítiques no van cessar i, fins i tot, van haver de fer una escapada llunyana temporal, a Veneçuela (hi van residir entre 1979 i 1982). El viatge es va decidir quan Viusà va ser acusat pel govern francès de la compra d’armes al traficant catalàsuís Sporri.
A la capital francesa, des de la seva residència de la Rue Clauzel, van ajudar a exiliats catalans i també espanyols refugiats a França i a Mèxic. Van col·laborar en tasques de promoció i divulgació de la cultura i llengua catalana. Van rebre a casa seva els cantautors Raimon, Lluís Llach i Ovidi Montllor, entre d’altres, i foren els promotors dels primers concerts d’aquests músics catalans a París entre 1966 i 1972. El primer que van organitzar va ser el del Raimon a la Sorbonne de París el 21 d’abril del 1966. Després vindria el del Lluís Llach (1971) i el de l’Ovidi, el 1972.
El matrimoni també va mantenir una estreta relació amb el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, i va gestionar una pensió per a Carmen Ballester, vídua de l’expresident Lluís Companys, com a reparació de víctima de guerra.
A Terrassa, es pot visitar encara (s’ha prorrogat fins al 7 d’abril d’aquest any) la primera exposició dedicada a Galí i Viusà en el Castell-Cartoixa de Vallparadís, impulsada pel Museu de Terrassa amb motiu de la donació d’obres que va fer la família. Un llegat que permet veure l’evolució dels dos artistes que van estar units per l’amor, l’art i la política. Val a dir que la seva vocació artística va ser, en alguns moments, un recurs important per a finançar el partit, el FNC. A Terrassa, Galí i Viusà residien en un pis a la Creu Gran. Van conèixer el llibreter Llibert Camón, del carrer Cremat, qui els va introduir a l’entitat dels Amics de les Arts, on participaven d’exposicions i vetllades musicals. Camón els va fer de marxant de la seva obra entre els clients que tenien poder adquisitiu.
La parella d’artistes va tenir com a clients principals els pronoms de la burgesia tèxtil terrassenca de l’època com els Badrinas, Sala, Fontanals i Farnés. En aquell moment, i per evitar identitats polítiques no volgudes, se’ls coneixia com “els Camps”, prenent el segon cognom (Camps) de Manuel Viusà. Els Camps feien retrats de les famílies benestants de Terrassa i, fins i tot, els ingressos que van obtenir els va permetre gaudir de tenir minyona en una època, la de la postguerra, on el propòsit era sols sobreviure.
Fonts informatives: Col·lecció Homenatges de l’Ajuntament dedicats a Ferran Canyameres i Paulina Pi de la Serra. “Ferran Canyameres. Entre la memòria i l’oblit”, de Gustau Erill i Pinyot. Ed. Baula. “Quatre Narracions”, de Paulina Pi de la Serra. Edició d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals. “Manuel Viusá i Gertrudis Galí, una parella d’artistes catalans que es van quedar a l’exili”, de Núria Rius Vernet. Ed. Pagès.
