Manel Márquez Berrocal, Dr. Història Comparada Política i Social (UAB) i vocal de la Junta del CEHT
El cop d’estat militar feixista, orquestrat per les elits del poder financer i industrial, pels terratinents i l’Església, incapaços d’acceptar la pèrdua del poder polític, l’hegemonia social i les moderades reformes republicanes, va portar al país a la guerra. La derrota republicana va esdevenir definitiva amb la desfeta de la batalla de l’Ebre.
La instauració del règim franquista, amb el suport del nazisme i el feixisme, va portar a Espanya i Catalunya a la detenció dels defensors de la legalitat republicana; uns van ser empresonats i altres assassinats. També van haver-hi que van sortir cap a l’exili. Així, el 28 de gener i el 14 de febrer del 1939, van sortir del territori republicà català per anar cap a França, milers de soldats i de famílies republicanes, a peu, en cotxes o vaixells, sempre esperonats, pels militars franquistes. Unes 470.000 persones, d’elles 170.000 catalanes i unes 2.200 terrassenques. El patiment i la humiliació va continuar a França, on van ser tractats com a “els revolucionaris i assassins que venien d’Espanya”.
A Terrassa, el 26 de gener del 1939, a les tres de la tarda, entraren els militars colpistes i els feixistes a la ciutat, repicaren les campanes de Santa Maria, la gent va sortir als carrers i els concentrats al Raval, van sentir el nou himne d’Espanya. Era la tornada dels “amos” de les fàbriques i els negocis; indústries que no havien patit els bombardejos i es trobaven en condicions per a començar a produir beneficis de nou.
Fam, malalties i misèria a la ciutat
L’any 1939, la població estava famolenca i esclafada psicològicament per la guerra; les malalties i la misèria va acompanyar durant molts anys als terrassencs; la supervivència va esdevenir la seva principal preocupació, sobreviure era un triomf sobre la dictadura franquista. Espanya, entre 1939 i 1951, es va sumir en un període d’escassetat i misèria sense precedents. Mort per inanició, malalties, targetes de racionament o pa negre eren sinònims de franquisme, però també repressió, presó, exili o mort. El règim sempre va eludir qualsevol responsabilitat i va culpar de la greu situació a la guerra, a l’aïllament internacional o a la “pertinaz sequía”.
La mort també anava per barris –o classes–, les míseres quantitats d’aliments del racionament s’havien de complementar, per no morir d’inanició o emmalaltir, recorrent al mercat negre o a l’estraperlo, cosa que només estava a l’abast de determinats grups socials i, no precisament de les classes populars i treballadores. La manca d’habitatges va portar a l’amuntegament i a la construcció de barraques o coves. Llars insalubres fredes, per manca de combustible per escalfar-les. La falta de medicaments i d’atenció sanitària van afavorir l’aparició de malalties infeccioses i l’augment de la mortalitat.
El nou règim es va implantar “manu militari”, la Comisión Gestora Municipal, deixà clar què era el que començava i, contra qui anava: “liberada la dominación rojo-marxista de la ciudad de Tarrasa…”. La màxima autoritat local va ser José Alonso de la Riba, Comandant Militar de la Plaça –assessorat per Pere Matalonga Feliu– mentrestant, que l’alcalde gestor va ser Josep Homs i Bages, industrial i exalcalde d’obediència salista, que va garantir el funcionament de l’administració municipal. El poder tornava de nou als amos de la ciutat, malgrat alguns entrebancs amb els falangistes locals, que es creien, allò de la revolució nacionalsindicalista.
Persecució dels dirigents polítics
Les primeres mesures preses pels nous governants foren: l’ocupació i confiscació dels locals de les organitzacions polítiques, sindicals, culturals i socials republicanes; l’obligatorietat del retorn a la feina (amb els salaris del juliol del 1936); la persecució de tots els dirigents polítics que restaven a la ciutat; la creació, amb la Falange, d’un Servei d’Informació; la depuració de treballadors, la sanció als comerciants que mantinguessin els rètols en català o als ciutadans que no saludaven els himnes i la bandera d’Espanya; l’inici d’una “fervorosa” campanya de recollida d’or, l’autorització dels salconduits, la gestió dels avals dels detinguts a Terrassa o fora de la ciutat; la depuració de tots els funcionaris públics municipals i el canvi del nomenclàtor urbà.
L’exili republicà, segons alguns testimonis, va ser d’unes 2.200 persones, de les quals varen tornar 500 a la ciutat; aquest va afectar els diferents grups polítics, sindicals d’esquerres, però també a diferents grups socials: camperols, obrers industrials, petits comerciants, fabricants o professionals liberals. L’exili va ser molt diferent, sense oblidar el patiment sofert per tots, però no era el mateix restar a França als camps de concentració, per anar després a treballar pels francesos a alemanys o unir-se a la resistència, que exiliar-se a Mèxic, com va explicar i críticament, Josep Puig i Arnaus dirigent d’ERC.
Els anarcosindicalistes de la CNT terrassenca, que només varen comptar amb les seves forces, van crear a Tolosa (1945), la Comisión de Relaciones y Solidaridad de Tarrasa CNT; Francesc Sabat fou un dels impulsors i la comissió va permetre mantenir units els militants que havien quedat dispersos des de l’any 1939.
“Aterrados, desterrados o enterrados”, així va deixar la dictadura franquista als catalans i espanyols.
