A la plaça del Rector Homs o a tocar, hi regnen actius monumentals, com la Seu d’Ègara, i altres de més espirituals que, més que actius, es relacionen amb les creences. Allí hi dorm de fa més de 200 anys un edifici que es coneix com a Cal Vila, si bé, de fa uns anys, també hi ha qui l’anomena la Casa de les Tisores. Res a veure amb el fet que a aquest edifici es fabriquessin estris d’aquesta mena, dels que serveixen per tallar de tot, papers, cartons, cartolines i, fins i tot, talls de carn o enciams o pebrots. No.
Aquesta casa, i més en concret la seva paret de la part sud, deixa entreveure unes tisores quan arriba el fred i la vegetació que, com un teló d’un teatre, ho tapa tot, va desapareixent per qüestions climatològiques.
Són unes tisores que, presumiblement, es van col·locar com a reforç, per assegurar la construcció, segons algunes versions. En realitat, de les tisores es veu una part, aquella en la qual dipositem els nostres dits quan procedim a tallar, per exemple, papers, cartons, cartolines o fins i tot talls de carn o enciams o pebrots.
Les van descobrir
Van ser uns nens, Joan Pujol i Víctor Librán, qui, fa poc més de vuit anys, s’hi van fixar. Clavades en el morter de la paret, les tisores fan com alguns animals i passen per una hibernació de forma inversa. És a dir, descansen amb el bon temps i s’exposen a les mirades dels curiosos quan arriben les temperatures més baixes.
El repte, val a dir-ho, és trobar-les. Els nens que les van trobar, ho van explicar a amics, familiars i coneguts i, des de llavors, aquesta és la gràcia, saber localitzar-les. Aquest edifici, expropiat l’any 2002 perquè estava en un pla sobre la Seu d’Ègara que l’afectava, roman com estava, amb les tisores inamovibles.
