Josep Puy, historiador
Són peculiars peces clavades en el tauler de la vida. Durant aquest període de l’any, sempre a mida i a l’interès de cada persona, es manté obert, de bat a bat, el calaix de les experiències viscudes en molts dels Nadals de la nostra infantesa i adolescència. Festival d’anhels i desenganys.
Més que mai, la memòria s’ofereix generosa perquè en extreure qualsevol “sobre”, puguem redescobrir un munt de dades/dates, imatges, emocions i també despropòsits/decepcions. Potser no hi ha cap altra època que ens proporcioni/porti una dosi tan important de nostàlgia, sentiment i també enuig. Gent que ho viu, que ho espera amb delit i d’altra que no en vol saber res de res. Per començar: recordeu la veu del patge Xiu-Xiu –Ermenter Cima i Garrigó– que cridava a un immediat i perfecte estat de revista radiofònic? Calia estar ben atent a tota mena d’advertiments i consells. Quin neguit i quin esglai. Santa innocència. Qui dirà més gran mentida!
Guardo ben viu el record de la representació d’“Els Pastorets” al teatre del Centre Parroquial Sagrada Família del carrer de l’Infant Martí cantonada amb Moragas i Barret, avui Galvani. Era un teatre molt petit, de butaques de fusta, molt sorolloses i amb un escenari quasi de miniatura. En temps de la República havia estat una escola. Ara hi ha un parell de cases unifamiliars. Us imagineu una placa que recordés aquell edifici? Ens manquen tantes plaques com dies té l’any. Tot en aquell teatre era com de joguina, com si s’hagués de trencar i a l’escenari no era pas senzill encabir tots els intervinents. Sempre pensava que algun dels actors cauria damunt del públic. L’obra nadalenca es deia “Bato y Borrego” i molta gent del barri hi participava. Recordem Vicenç Mampel, Camil Domingo, Pepito Amescua, la família Arissó, Tòfol Caparrós –de dimoniet–i em deixo molta gent.
L’espectacle s’anunciava en una pissarra a l’exterior i al costat d’una atrotinada taquilla, quasi com un forat a la paret, on es compraven les entrades. Quan no hi havia “pastorets” es feien també funcions de teatre o de sarsuela. Els assajos es podien escoltar en passar per davant sense gaires problemes. Hi entrava tornant de l’escola, m’asseia a la darrera fila i badava una bona estona. Ben segur que si Federico Fellini hagués tingut notícia d’aquell indret de Ca n’Aurell hauria aterrat a la nostra ciutat amb tot el seu equip. Era el nostre particular “petit teatre de la Barafonda”. Es mereixeria un documental i el barri una pel·lícula sencera.
No gaire lluny hi havia el bar Riquelme que feia cantonada entre Infant Martí i Faraday just on ara hi ha un magatzem de pinsos i farratge de la família Torra. En aquest bar es jugava al quinto amb una gran participació de públic. El Riquelme és història passada com ho és la Polar, el Pompeia, l’Orfeó, el Dinàmic, el Bar Elèctric de l’Estació, el Lucense i molts altres. També si varen fer lluïdes celebracions de casament. La pista de l’actual Sferic encara estava al descobert i la Nova Paloma havia deixat d’existir. El pavelló de la Sagrada Família no es va inaugurar fins al juny del 1966 amb les semifinals i final de la Copa del Generalísimo de bàsquet. Els carrers eren com un gran i gris escenari on tothom representava el seu paper amb molt de fred, nassos vermells, mig somriure, força precarietat i poques contemplacions.
Si escorcollem en els Nadals d’infantesa, sobresurt la nevada del 1962, de la qual ja vàrem comentar quelcom l’any passat en aquestes pàgines. Aquí, l’aturada memorística és imprescindible quan recordem els anys seixanta. Records en majúscula i en blanc i negre. Fou una nevada apoteòsica en què no es podien travessar els carrers i encara romanien els esvorancs provocats pels estralls de la riuada del mes de setembre. La gelada del dia de Sant Esteve va ser impressionant i va col·lapsar els serveis de traumatologia per culpa de tota mena de trencaments i luxacions.
La memòria també es nodreix de música i de cançons que no s’obliden. Nadal és una font inesgotable de vivències musicals. Des de ben petit era un ritual anar de visita per Nadal o dies propers a casa dels meus tiets i aprofitar per escoltar algunes nadales. Sobresortia “Jingle Bells” en la versió de Ray Conniff. Es tractava d’un disc single i era la meva preferida. A casa no hi havia tocadiscos –popularment gramola– i agraïa d’allò més aquella meravellosa oportunitat auditiva. L’he escoltada centenars de vegades.
En algunes cases els Reis havien deixat un Scalextric i no cal que us digui què s’havia de fer per gaudir-ne. A cal […] hi ha novetats! Amb vuit o nou anys teníem perfectament controlat on es podien trobar impressionants circuits de carreres. Perquè un tren elèctric ja eren paraules majors i quan corria la bona nova ens faltava temps per trucar a la porta. Per trens i maquetes calia anar a la botiga Edima/família Segura del carrer Llessamí-Gaudí-carrer dels Bombers. Ens sabíem els llocs on calia badar. Perquè Nadal era com un immens aparador amb el nas enganxat.. Tot era màgic i fantàstic a les cases dels veïns o darrere dels vidres. Després vaig descobrir que el millor tresor estava a casa, ben a la vora i de la mà de la gent –pares i avis– que més estimava i que tant trobo a faltar en aquestes dates.
P.D.: rebeu el meu petit obsequi nadalenc amb la recomanació de la cançó “Christmas Dream” interpretada per Perry Como i que forma part de la banda sonora de la pel·lícula “Odessa” (1974), protagonitzada per Jon Voight. No us les perdeu. La cançó i la projecció. Bon Nadal!
