Entre el carrer de Joan Artigues i el camí de Castellar s’aixeca amb un caràcter una mica imponent el conegut com a Molí de vent del Pla de la Font de l’Apotecari. És una mostra d’un element que ja no és tan comú com ho era en el seu temps. Els molins de vent s’encarregaven pujar l’aigua a la superfície i era precisament el vent qui movia les seves aspes per acabar, després d’un procés, succionant l’aigua.
Eren maneres de poder accedir al subsòl per aprofitar aquesta aigua que, després s’utilitzava per a diverses finalitats. La font va desaparèixer per sempre, pel rebliment de les terres del torrent que hi havia llavors i ara el que queda és aquest molí.
/ Nebridi Aróztegui
No és un molí amb presència a la literatura, com els que s’explicaven a la novel·la “El Quixot”. És un molí discret i senzill que en el seu dia es va restaurar perquè oferís una bona imatge i els que passen per davant, fossin sabedors que era un molí que servia per a algunes funcions que, en l’actualitat, ja no són actives.
Per un preu
Es va arreglar per un preu que rondava els 12.000 euros i va ser a càrrec d’una empresa amb seu a Girona. El molí necessita el vent, però ja fa dies que no en fa de vent. La relació entre el vent i l’aigua acostuma a ser molt directe si parlem de qüestions meteorològiques. Més que res, perquè en el nostre imaginari, els associem sovint, com si es tractés d’una relació irrompible.
La possibilitat que tenen els ciutadans de contemplar un molí val la pena, ja que no és un fet que sigui molt usual. Aquest element urbà dota a la població d’un catàleg més variat. Ara ja no extreu aigua, però bé que ho feia, quan tocava. Vent i aigua units per una mateixa causa. Un molí que és una ensenya del passat que ja no tornarà.
