L’actriu biscaïna Itziar Ituño, mundialment coneguda pel seu paper de “Lisboa” a la sèrie de Netflix “La Casa de Papel“, és la padrina de la quarta edició de la cursa Vicenç Ferrer de Terrassa. L’actriu, que aquest diumenge ha visitat la ciutat amb motiu de la cursa, ha intervingut a films com “Las buenas compañías“, “Irati”, “Lasa y Zabala” o “Loreak“. Pròximament, la veurem a “Berlín”, spin off de “La casa de papel” a Netflix. Parlem amb ella sobre la nova sèrie, com gestiona la fama després de l’èxit mundial de la “Casa de Papel” i tots els seus projectes artístics.
Enguany ets la padrina de la cursa Vicente Ferrer. Per quin motiu has decidit col·laborar? Des de fa molts anys la Carme Ballesteros m’ha estat convidant a diferents curses i esdeveniments aquí a Terrassa i just quan he pogut venir ha estat a aquesta cursa, que a més a més és solidària i, per tant, estic encantadíssima de ser aquí.
Coneixies la potència audiovisual que hi ha aquí a Terrassa? Sé que estan gravant Operación Triunfo aquí al Parc Audiovisual, però jo no coneixia la ciutat i no havia estat mai aquí, però estic molt contenta d’estar a Terrassa.
Ara al desembre surt “Berlín”, la nova sèrie en la qual participes. Com ha estat el viatge en aquest projecte? En aquesta ocasió el viatge ha estat molt més curt, perquè el protagonista és el Berlín. La sèrie és una preqüela i, per tant, el meu personatge viatja al passat. No puc explicar molt, però jo crec que la gent ja es pot imaginar com serà la Raquel Murillo. Estic molt il·lusionada de reprendre el personatge, no de quan es transforma en Lisboa sinó la Raquel d’abans. Ha estat molt divertit. I també molt contenta de tornar a treballar amb la Najwa Nimri, que és una gran companya i l’estimo molt.
Què podem esperar de la sèrie? Molt rock and roll, com sempre, com a “La casa de papel“. Al final és el mateix forn i la mateixa productora, amb els mateixos guionistes, l’Àlex Pina i l’Esther Martínez. Sí que és veritat que el personatge de Berlín és diferent i la manera de narrar-ho és des del prisma d’ell. Jo diria que aquesta sèrie té la part explosiva i previsible, però a la vegada està impregnada de comèdia. Jo crec que això és el que la diferencia del que ja heu vist.
Com et prepares per a interpretar un paper com el de Raquel Murillo? Ara ja no me’l preparo, el porto incorporat de sèrie. Quan vam començar amb “La casa de papel” ens van donar unes nocions de com agafar una arma, de com actuar com un policia, com detenir a algú o com posar unes esposes. En aquell moment ens van explicar tots els conceptes, però després ja tota la part emocional de viatge i interpretació, la treballes amb el director. Sí que és veritat que vaig veure a la Jodie Foster a “El silencio de los corderos“, perquè Jesús Colmenar em va dir que me la repasses. Jo ja l’havia vist, però havia de veure com se sentia ella rodejada de tants homes, perquè és una mica aquesta sensació la que experimenta el personatge.
I com es gestiona la fama en fer una sèrie com “La casa de Papel“? No és fàcil, no t’enganyaré. Des de fora sembla que t’hagi tocat la loteria, però no és cert, hi ha molts peatges. Has de fer moltes renúncies, a la teva vida personal i al teu anonimat. Jo abans era actriu, però era anònima i això et dona molta llibertat, molta autonomia per anar pel món. Ara que et coneguin a qualsevol aeroport del món és bonic, però també és dur i una mica incòmode. Haver d’anar sempre ben pentinada o amb bona cara… Ho encaixes, però així i tot, al principi costa molt. Sí que és cert que ser reconeguda dona moltes opcions laborals i això està molt bé.
T’hem vist en cinema i en televisió, però també cantes. Quins altres projectes artístics tens en perspectiva o entre mans? Ara tenim un projecte multidisciplinari per a escenaris que es titula ‘Bidaia‘ (‘Die Reise‘), en alemany, euskera, i castellà. Va ser idea de Marcus Englert, un músic alemany que es va posar en contacte amb mi. Jo no sé alemany, però m’ha tocat cantar en aquesta llengua i ha sigut tota una aventura. En aquest projecte canto, interpreto i ballo una mica. Pel que fa al cinema, arrancarem el rodatge d’una pel·lícula que dirigeix Daniel Guzmán, “La deuda“. També una altra al País Basc, i un projecte que s’està endarrerint una mica per qüestions de finançament, però que estic encreuant els dits perquè tiri endavant perquè ho dirigeix un director que admiro molt, però no puc dir gaire més.
Tens alguna meta professional o somni per complir en el sector? Sempre. Vull continuar fent coses noves, hi ha tant per a fer… M’encantaria fer un musical, no sé si al cine o al teatre, però vull reunir-ho tot. Jo estic en un grup musical de rock que es diu “Ingot” i cantem en euskera els nostres propis temes. Ja tenim un disc i estem mirant a veure com el traiem.
I si no fossis actriu, que estaries fent avui? Potser estaria escrivint, perquè de petita m’agradava molt la poesia. Potser estaria en el món de la dansa perquè també m’hi veig molt o estaria fent documentals i viatjant pel món, perquè m’encanta viatjar. El que si sé és que estaria fent alguna cosa que tingués a veure amb el món artístic, sense dubte.
