Tessa Julià és una escriptora nascuda a Matadepera i resident a Terrassa amb una gran trajectòria en el món de la literatura. Julià escriu, sobretot, novel·la infantil i juvenil, i tracta temes que puguin interessar a tothom i que formin part de la nostra història. Llicenciada en Pedagogia i en Arts Dramàtiques, Tessa Julià es va dedicar a la docència i més endavant, formada en Arts Escrites a l’Aula de Lletres, va començar a escriure. No ha deixat de fer-ho des de llavors.
Es va llicenciar en Pedagogia i en Arts Dramàtiques. Com va ser aquella etapa de la seva vida? Jo em vaig dedicar al món de l’ensenyament, però a mi sempre m’havia agradat llegir i tenia curiositat sobre com s’escrivia una història. Però el món de l’ensenyament i la pedagogia també em van agradar molt i vaig ser molt feliç. En aquell moment per això no em vaig posar a escriure.
I quan comença a escriure? Com totes les nenes de la meva edat, quan era més petita escrivia al meu diari. Però quan vaig escriure una història ja va ser de més gran, quan ja estava situada a la feina i els meus fills ja eren grans. Allà va ser quan em vaig dir que volia escriure i em vaig apuntar a l’aula de lletres amb la Mercè Company i amb ella vaig començar. La manera d’aprendre era escriure una novel·la i així és com vaig fer la meva primera, “El cosidor d’errades”. Quan comences a escriure, t’atrapa, perquè és més que tècnica, és descobrir com ets tu, com són les persones, l’ànima humana i tot això t’agrada molt, però a la vegada és un repte. I a cada novel·la aprens coses diferents, és com començar de nou tot i que vas amb més seguretat perquè saps que arribaràs al final.
Quin procés segueix per escriure una novel·la? Parteixo d’alguna cosa que m’ha sobtat, alguna cosa que he viscut, o una idea. Després faig una sinopsi del que podria arribar a ser la història tot i que moltes vegades acaba diferent de com ho imagines a un inici. També penso en els personatges que apareixeran a la història i una vegada tinc tot això, faig una graella de deu capítols i distribueixo el que passarà a cadascuna de les escenes, a vegades amb imatges perquè al final, les novel·les d’ara són molt cinematogràfiques. Amb el que he escrit i tot el que ha anat sorgint, faig una primera escriptura tornant-ho a escriure tot de nou, amb nous matisos. Els personatges, sobretot, els treballo molt. I sense oblidar el conflicte, una vegada ho tinc tot, he de posar-los a tots contra les cordes, a veure com se’n sortiran, i a vegades no ho sé ni jo.
I s’ha trobat bloquejada alguna vegada mentre escrivia? Bloquejada no, però sí que a vegades has de parar a pensar molt. Un escriptor pensa més que escriu. A vegades tens dutes, però hi ha moments que has de prendre decisions. Jo quan em sembla que tinc una història que pot estar bé, jo tinc amics o conec escriptors als qui els hi envio i els demano l’opinió.
Va escriure «No sense tu», sobre el final de la Guerra Civil a Matadepera. Quin és el seu vincle amb el poble i que la va moure a escriure aquesta novel·la? Jo vaig néixer a Matadepera i hi vaig viure fins als 10 o 12 anys. Com que érem molts germans i en aquell moment els serveis al poble eren justets, la meva mare va decidir anar a viure a Terrassa i fèiem vida als dos llocs. Jo vaig viure una Matadepera l’any 52 que era pagesa, que vivia del bosc i les vinyes, i recuperar aquesta Matadepera em venia molt de gust perquè actualment dius Matadepera i la gent només pensa que és un poble que hi viu gent amb molts recursos econòmics, però també és un poble que té història. Hi ha un fet que també volia destacar que és que el president Azaña havia viscut al poble gairebé un any i això ho coneix molt poca gent. Jo ho vaig voler donar a conèixer així com explicar la Guerra Civil a adolescents a través d’una història que podia ser interessant. Va quedar encasellada com una novel·la juvenil i l’hauria d’haver publicat com a novel·la d’adults, perquè molts adults que l’han llegit els ha agradat molt.
Quin tipus de novel·la li agrada llegir? A mi m’agrada tot en general, sobretot clàssics per recuperar-los i les novetats d’autors nous, anar descobrint històries.
Creu que per a ser un bon escriptor s’ha de llegir molt o és una cosa innata? S’ha de llegir molt, un escriptor ha de llegir. No per copiar els estils de les persones que llegeixes, perquè això és una tendència que tens quan comences a escriure. Però després descobreixes que tu has d’escriure la teva veu interior, la teva manera de veure el món.
Què significa per a vostè ser escriptora? Quan vaig començar pensava que escriure era una tècnica i vaig descobrir que és un món apassionant. Cada vegada que comences se t’obre un nou món, on aprens molt i tens reptes importants. Com amb tot, les coses bones sempre costen, no hi ha res fàcil, però quan tens una història sents molta satisfacció, el llibre ja no és teu, és de la societat.
