[ Marcel Taló Martí ]Si estàs tenint un mal dia i et costa trobar la llum, recorda que al llarg de la història sempre hi ha hagut dies pitjors… com el 2 de desembre del 1910, quan Josep Cardús va ser acomiadat de la feina
Els pocs testimonis dels fets van declarar que, uns instants abans de precipitar-se pel pont de Vallparadís, havien vist com en Josep Cardús, àlies “Solsona”, deambulava trist i capcot, amb els ulls enfonsats i la mirada perduda. Era divendres al matí i no era a la feina; no es trobava bé, deia. La realitat, però, era més amarga: l’havien acomiadat després d’una setmana de fer-li la vida impossible. Va esperar fins al moment en què ningú creuava el pont per llançar-se daltabaix. L’impacte contra el terra fou brutal i la mort, instantània. Tenia 33 anys.
Fins aquell tràgic 2 de desembre del 1910, en Josep Cardús vivia amb la seva dona, Emília Florensa, a una casa del carrer de Sant Pere. Tenien dos fills i un tercer de camí, que no va arribar a néixer mai. De conviccions laiques i republicanes, en Cardús feia vida sovint a la Casa del Poble. Des de feia més de 10 anys que era teixidor a la fàbrica tèxtil dels germans Marcet, una nissaga industrial molt vinculada a la política tradicionalista, destacada pel seu ultracatolicisme militant i per l’actitud paternalista cap als seus treballadors.
En Cardús i els Marcet tenien una relació estreta que era, com a mínim, ambivalent. L’Emília havia fet de dida del fill d’un dels amos i, més per no perdre la feina que per voluntat, el mateix Josep havia assistit en alguna ocasió als retirs espirituals que feien tots els treballadors de la casa a un convent de Sarrià. En canvi, els fills d’en “Solsona” anaven a l’Escola Lliure per rebre una educació laica i era l’únic treballador de la fàbrica dels Marcet que estava sindicat. En més d’una ocasió havia expressat la vergonya i el penediment per haver assistit als exercicis espirituals de Sarrià.
La notícia del suïcidi va córrer com la pólvora, però el cas és que a la premsa es podien llegir versions diferents dels fets. Hi havia qui recollia la desgràcia d’una forma més aviat breu, sense cap informació nova ni gaire sensible. D’altres, sobretot la premsa catòlica, digueren que un dels primers a socórrer la malaurada víctima fou el mateix Miquel Marcet, un dels amos de la fàbrica. Però, des d’una perspectiva contrària, els companys sindicalistes d’en Cardús llançaven una acusació directa als Marcet acusant-los de ser els responsables de la seva mort. Segons “La Voz del Pueblo”, l’òrgan de premsa dels sindicats locals, si no l’haguessin deixat sense feina, no s’hauria llançat pel pont (“han contribuido moral y materialmente”). Què hi havia de cert rere una acusació tan severa?
El cas és que alguna cosa es va tòrcer de forma irreparable en la relació entre en Cardús i els Marcet a partir de l’estiu. Des del juny, s’havia generalitzat gairebé a tota la ciutat una vaga tèxtil, que gaudia d’un gran suport popular i molta solidaritat. Entre 5.000 i 6.000 treballadors la van secundar, tot i que va acabar en derrota parcial. La fàbrica dels Marcet va ser de les poques que no es va aturar, però la del seu costat, que era propietat de l’aleshores alcalde Garcia Humet, sí que ho va fer.
Per tal de contenir l’efecte contagi, els Marcet van intentar disciplinar la plantilla per evitar qualsevol temptació d’afegir-se a l’aturada. Calia desprendre’s d’aquells elements sospitosos de propagar idees progressives entre els treballadors. En aquest context de conflictivitat creixent a les fàbriques, la relació entre en Cardús i els amos de la fàbrica es va anar empastifant.
El detonant de l’acomiadament sembla que fou l’assistència d’en Cardús a un enterrament laic: el de n’Antoni Torrella, filantrop lliurepensador, advocat i il·lustre republicà local. Tot i el seu desig de tenir un enterrament senzill i sense capellans, fou un autèntic acte de masses: Lerroux, Odón de Buen, una representació de l’alcalde de Barcelona i el ple municipal sencer, que s’havia reunit d’urgència per aprovar l’assistència a l’acte com a agraïment a la intensa activitat cívica i cultural del finat. Entre el públic, nombrosos treballadors laics i creients, i entre ells, en Josep Cardús.
L’endemà mateix de l’enterrament, en arribar a la fàbrica, el majordom va comunicar al Josep que l’apartaven de la feina. Al vespre, contrariat, va visitar la casa d’en Miquel Marcet per a demanar explicacions. Li’n va donar quatre: l’acomiadaven de la feina per haver assistit a l’enterrament d’en Torrella, per educar els fills al marge de la religió, per no anar al convent de Sarrià i per la necessitat de tenir un treballador que combregués amb les idees dels amos. Si més no, aquesta era la versió que entre llàgrimes explicava en Cardús tot atribolat als seus companys de la Casa del Poble. L’empresa, en conèixer les acusacions, va desmentir-les fent circular un full volant per tota la ciutat.
