Era la tarda de Tots Sants i va interrompre als telèfons mòbils de centenars de terrassencs. Era el missatge de Gemma Gimferrer, reenviat massivament per WhatsApp i viralitzat aquella mateixa nit.
“Quin rotllo, no? Ho sento, però necessito la vostre ajuda”, tancava el petit escrit. I tot d’una van emergir les veus de solidaritat a les converses de mòbil i xarxes socials. La polèmica havia esclatat i s’ha anat fent gran aquest entre dijous i divendres, que s’explica pel vincle sentimental dels terrassencs amb la Mola. I perquè no, amb el restaurant: qui no hi ha estat, algun cop?
Tanmateix, els arguments per repensar el servei que ofereix hi són. De fet, la Diputació sosté que és obligatori que el restaurant -just ara que al febrer ha de renovar llicència- s’adapti a les exigències europees. “La Diputació no està actuant de manera diferent a com ho ha fet sempre, des que el servei està concessionat des de l’any 1988”, explica Carlos Garcia, coordinador d’Espais naturals i Infraestructures verdes de la Diputació de Barcelona.
Una altra cosa és, sosté, que els temps canviïn i que els “estàndards ambientals hagin anat evolucionant”, especialment quan toca aplicar-los als criteris de contractació pública. “No es qüestiona que a la Mola se segueixi oferint un servei, però amb un nou model actualitzat”, explica. I es remet a que cal aplicar la I es remet a la Carta Europea de Turisme Sostenible.
Les ases del restaurant
Oficialment, s’estudien tots els escenaris. Ara bé, no hi ha cap detall sobre com hauria d’adaptar-se el restaurant de la Mola. Caldrà a esperar a finals de novembre, quan els Serveis Tècnics presentaran la proposta de nou model de gestió als òrgans de Govern del parc natural (on es troben diferents administracions) i al Consell Consultiu (on s’afegeixen fins a 17 empreses acreditades al parc i diferents entitats).
L’Ajuntament, en tromba
En tot cas, a la Diputació sembla haver-li sorprès l’encesa polèmica generada a Terrassa, Matadepera, Sabadell… L’alcalde Jordi Ballart va sortir immediatament a xarxes en defensa del manteniment. Ara amplia a DT: “Cal trobar l’encaix entre la preservació de l’entorn i un servei històric de restauració”. I afegeix: “Com a Ajuntament hem demanat més informació hi estarem a sobre”.
Una defensa compartida per Josep Rull, que a banda de ser una veu terrassenca, no deixa de ser exconseller de Territori i Sostenibilitat (una de les àrees implicades en aquest tipus de debats): “Espero que quedi en un rumor!”, deia dimecres nit.
Tot i així, el debat no és senzill. Tothom coincideix en la seva estima per la Mola i el plaer d’arribar al cim i poder fer una queixalada i assedegar la set. Ara bé, els arguments ambientals per regular el servei pesen. I fins i tot les posicions són plurals al Centre Excursionista de Terrassa, que ahir encara no havia consensuat una posició.
Suport dels cuiners
Però les veus han anat creixent,des de tots els àmbits. La restauració s’ha sentit solidària amb aquest cas. Alfons Ferrero, cuiner de l’Alegria del Teatre, explica: “Fa 50 anys que estan allà i ningú ha tingut la valentia de pujar-hi taules, menjar… I han restaurat el convent. Se’ls hauria de fer un homenatge, un monument”.
Igualment, Xavi Abad, caçador i membre de la Colla del Senglar de Castellar del Vallès, aposta en ferm perquè Gemma Gimferrer pugui seguir oferint menjars. “És com l’exemple dels rius. Quan les Societats de Pesca hi eren, estaven molt ben cuidats, amb més manteniment. Així que si es tanca el restaurant, podria passar que es degradés”.
Gemma Gimferrer, responsable de la Mola
Altres veus que aposten per mantenir-lo han estat el geògraf Miquel A. Álvarez: “Pujar a Sant Llorenç del Munt i que et rebin i t’atenguin a la Mola és la millor recompensa a un bon passeig”.
També l’historiador Manel Márquez ha mostrat el seu escalf a les xarxes socials, per una qüestió d’amistat, apuntant el respecte que han tingut històricament amb el medi ambient i amb la gent.
Crítica a la massificació
Un altre bloc de reflexió és el que aposta per “repensar el model. Com ara l’historiador i exdirector del Museu de Terrassa, Domènec Ferran: “Potser amb un horari limitat i una carta menys ambiciosa, que es limités a oferir uns refrescos o cafès i algun entrepà, s’evitaria la massificació d’avui en dia”.
Del mateix parer és la muntanyista Belen Sancho: “No em sembla malament que en arribar al cim puguis fer un refrigeri. L’excursionisme ja és això!”, diu. “Ara bé, cal que ens replantegem quin ús fem de la muntanya”, afegeix Sancho en clau ambientalista.
El també aficionat del parc Marc Armengol afegeix: “S’ha convertit en una ‘turistada’. Cada vegada es mes comú escoltar que al cap de setmana no es pot pujar a la Mola, sobretot diumenges matí”.
Qüestió sentimental
Potser l’aficionat Sergi Castells resumeix una mica la frustració del debat: “Sentimentalment, tots els terrassencs ens sentim vinculats. Per suposat que no vull que tanquin! Ara bé, si ho penso racionalment, llavors entro en debat: què és el millor?”.
