Marcel Taló Martí
Avui que és el dia de Tots Sants potser és un bon moment per mirar amb perspectiva històrica algunes de les problemàtiques que han envoltat la nostra relació amb la mort i, en particular, amb els cementiris. Decidir on s’ubiquen no és un tema menor, sigui perquè situar-los massa lluny de la ciutat complica la vetlla dels difunts o perquè la proximitat fa perillar la salut pública. La manera en què històricament Terrassa ha afrontat aquestes dificultats és força pragmàtica: no és que hagi intentat encolomar el mort al veí, sinó que directament li ha intentat endossar el cementiri sencer.
Primer intentant instal·lar-lo a terrenys fora de la vila que pertanyien a la Quadra de Vallparadís –encara independent– i després, a mesura que la ciutat anava ampliant el terme municipal, situant-lo als nous terrenys annexats i lluny del nucli urbà.
L’any 1821, per fer front a l’epidèmia de febre groga arribada de l’Havana, hi va haver una polèmica per establir on i com calia enterrar els morts. Fer-ho al cementiri del Sant Esperit, com fins aleshores, no semblava del tot prudent de cara a evitar els contagis. En una reunió de finals d’agost, s’acordava que, mentre que no es disposés d’un cementiri fora de la vila, els cadàvers s’enterressin a set o vuit pams de profunditat. També es resolia que l’Ajuntament condicionés el cementiri a tocar de l’antiga capella de Sant Jaume (a la vora del Castell Cartoixa, fora dels límits de la vila). No era pas un lloc desconegut: de fet, era on havien acabat enterrats els morts per l’epidèmia de tifus del 1809. A tot això, calia afegir-li la dificultat que el terreny no era de propietat pública sinó d’un particular, el Marquès de Sentmenat. Ara bé, val a dir que aquest cementiri presentava clares deficiències i no era l’opció més recomanable “por hallarse descubierto por todas las partes”. Ja el 1809 el propietari s’havia queixat que “se halla aquel cementerio lleno de cadáveres, y muy fácilmente los malos vapores que estos esparcen, ya pútridos, por dexar algunos de ellos para enterrar al día siguiente y otros muy poco cubiertos de tierra”. Al final, l’Ajuntament, francament interessat a poder enterrar els morts ben lluny (els veïns ja es queixaven que n’hi havia massa al Sant Esperit), va endeutar-se per poder assumir el condicionament del nou cementiri.
Al cap de poc, durant la primera epidèmia de còlera a Catalunya (1833-35), els morts enterrats al Sant Esperit tornaven a ser motiu de disputa. En concret, tres veïns es queixaven “de lo perjudicial que es a la salud pública los malos olores que despiden los cuerpos corrompidos que existen en el cementerio de esta villa”. Aleshores encara no se sabia que el còlera no s’inhala, sinó que s’empassa, però la preocupació per evitar les males olors i els ambients putrefactes estava a l’ordre del dia. Feia relativament poc (1833) que s’havia publicat una reial ordre que obligava l’Església a pagar la construcció de cementiris lluny del terme municipal, tot i que moltes vegades se seguien enterrant els morts a tocar de la parròquia per comoditat o per costum. De fet, des de finals del segle XVIII les autoritats prohibien reiteradament enterrar els morts dins dels pobles per mantenir la salut pública, tot i que la reiteració d’ordres en aquest sentit semblaria apuntar que ningú els feia gaire cas.
En aquest context, el d’allunyar els cementiris dels nuclis urbans, va néixer el Cementiri Vell, aleshores situat a uns 800 metres fora de la vila. La nova ubicació implicava, lògicament, una revisió també de les tarifes de l’enterramorts: cobraria pel trasllat dels cadàvers al nou cementiri en funció de la mida dels cossos i si eren o no albats. A canvi, estava obligat a enterrar gratuïtament els pobres de solemnitat, a fer els sots de set pams de profunditat i a traslladar el cos des de casa fins a l’església, abans d’anar al cementiri.
El temps va anar passat, la ciutat va anar creixent i gairebé cent anys després s’inaugurava el nou cementiri de Terrassa, l’actual. Davant el desbordament del cementiri vell, des del 1926 que s’havia acordat la construcció d’un nou equipament als terrenys de Can Torrella del Mas. Tanmateix, el nou govern republicà local va haver de patir una campanya de desgast per part dels sectors dretans i catòlics, molts d’ells propietaris de nínxols al Cementiri Vell i reticents a haver de moure els difunts. En el fons, hi havia la disputa sobre si havia de ser tractat com un edifici religiós o civil i laic, tot i que l’argument habitual dels crítics era que ubicant-lo tan lluny de la ciutat ningú aniria a visitar els seus difunts.
Finalment, tot i que hi havia ordres de tancar definitivament el vell cementiri, es va acordar una pròrroga fins al 1938, que posteriorment s’allargaria fins al 1943. Durant uns anys, es van anar utilitzant els dos cementiris. Poc després, durant els inicis de la dictadura franquista, en un context radicalment diferent del republicà, es van recuperar els enterraments al Cementiri Vell. Bona part de les famílies industrials i benestants de la ciutat van ser inhumades allí: tot i el progressiu deteriorament, s’hi van celebrar enterraments puntuals fins al febrer del 1956.
