Manuel Márquez Berrocal i Bernat Pizà Castella, Historiadors del CEHT
La Transició a Terrassa, com vàrem escriure –“Combat per la llibertat o La Transició a Terrassa”–, es va desenvolupar entre la il·lusió i el desencís. Il·lusió d’unes esquerres que volien construir un nou món just i lliure, un cop derrotada la dictadura, i desencís per no poder fer-ho realitat malgrat les lluites i esforços de milers de persones durant el franquisme i la Transició.
La “Terrassa, la Roja” desapareixerà de l’imaginari col·lectiu i, només restarà en el cor de la minoria que lluità durant gairebé quaranta anys per trencar amb la vella ciutat burgesa i capitalista i construir-ne una de popular, socialitzant i democràtica.
La Terrassa de la Transició i dels primers anys de democràcia estarà profundament marcada per la crisi econòmica; que va afectar tot el teixit industrial de la ciutat, i va trencar amb uns anys de creixement caracteritzats per un model de producció que se sustentava en una utilització extensiva de la mà d’obra. Milers de persones sense feina i sense il·lusions. La democràcia no havia millorat les condicions de vida de les classes populars terrassenques, sinó tot el contrari, atur, manca d’habitatges, deficients serveis educatius, sanitaris, etc.
El poder local franquista sempre, però especialment durant els anys seixanta i setanta, va facilitar l’enriquiment de la classe dominant local afavorint l’apropiació dels elevats beneficis generats pels treballadors nouvinguts i dels d’origen, mitjançant una planificació urbanística (especulació) o defensant els interessos econòmics dels propietaris o industrials davant de les reclamacions cada vegada més contundents dels treballadors.
La repressió va ser la senya d’identitat del franquisme terrassenc i de les forces d’ordre públic –SIGC o BPS–, en què les tortures eren consubstancials a les detencions. Repressió contra la dissidència va continuar, el cas més greu va ser la mort en presos del jove terrassenc Jacinto Avalos, el 30 d’octubre del 1983.
A Terrassa, el nucli fonamental de la resistència antifranquista, durant els anys seixanta i setanta, va ser el moviment obrer –Comissions Obreres– i les organitzacions comunistes –PSUC–. Els canvis de posició dels partits polítics majoritaris de l’esquerra antifranquista –PSOE i PCE– van ser el reconeixement per a ells i bona part dels seus militants i votants que l’única la sortida era la democràtica formal capitalista.
L’any 1977, a Terrassa s’obre una nova realitat, d’una banda, la política unitària contra la crisi: la Carta de Terrassa impulsada pels sindicats –especialment CCOO- i els partits polítics, empresaris i l’ajuntament franquista. La Terrassa del consens substituïa la combativa de la ruptura. La resposta de les classes populars va ser sobreviure –incorporar-se a l’economia submergida o tornar als llocs d’origen– o organitzar-se al marge de les grans forces polítiques i sindicals. Així va ser com van aparèixer les lluites autònomes de la classe obrera terrassenca, lluites al voltant de la situació d’atur que patien molts obrers industrials antifranquistes, afiliats als grans sindicats i que en iniciar-se la Transició es trobaren sense feina o un lloc per viure; però sobretot, sense cap expectativa de transformació social en benefici de la classe treballadora.
A Terrassa, els dos organismes unitaris i assemblearis apareguts van ser l’Asamblea de Parados i l’Asociación de Trabajadores por una Vivienda Digna. Aquestes organitzacions s’enfrontaren a les posicions dels sindicats majoritaris (CCOO) i de la nova administració municipal –ajuntament d’esquerres– duent a terme tot un conjunt de protestes i accions de nou tipus i molt espectaculars (ocupació d’habitatges, aprovisionament d’aliments als grans centres comercials, ocupació de l’ajuntament, tancaments, vagues de fam i acampades en el centre de la ciutat…) que finalitzaren en acabar la dècada dels setanta i principis dels vuitanta.
Aquesta història oblidada i poc coneguda és la que volem recuperar, per poder entendre què va ser la Transició des del punt de vista del conjunt dels antifranquistes i conèixer els esforços d’una minoria radical i anticapitalista, que malgrat les derrotes, mai va deixar de lluitar.
