En Lluís Marcet és voluntari de la fundació Oncolliga, una entitat sense ànim de lucre que té per a finalitat ajudar a les persones amb càncer i els seus familiars durant tot el procés de la malaltia. Ens explica la seva vivència testimonial com a home supervivent de càncer de mama masculí.
Com va ser el teu viatge personal en el tractament del càncer de mama masculí? Fa 13 anys vaig començar a notar un granet a la zona pectoral que em molestava. A partir d’això, vaig anar a comunicar-ho als metges, qui em van fer diferents consultes. Al principi, intuïen que era greix o un granet normal, perquè el càncer de mama en homes no és molt comú. De fet, només un 2% de casos són d’homes. Poc després de diagnosticar-me la malaltia, em van operar, ara fa 12 anys. El tractament va ser una mica llarg. Vaig estar durant cinc anys amb tractament hormonal.
Què et va motivar a compartir la teva història com a supervivent? El fet que la gent pugui conèixer un testimoni és avantatjós. Veuen que la malaltia és superable. Hem de fer més visible que això és possible. En aquest sentit, hem d’educar. L’home s’ha d’autoexplorar i aprendre sobre el càncer de mama. Normalment, una dona ja està educada en aquest tema. En canvi, un home no. Hi ha tan poca incidència que s’ha de prevenir. Hem de tenir en compte que el percentatge de supervivents d’aquesta malaltia és molt més baix en homes. En part, això passa perquè el 80% dels casos són metàstasi.
Què has après d’aquesta lluita? Quins aspectes de la teva vida han canviat? La meva forma de veure la vida ha canviat en prioritats. Disposo d’un ordre nou de valors i les prioritats personals són diferents a les d’abans. Valoro més les coses petites. He après a viure millor. N’estic content. Les seqüeles que al cos li queden són minses al costat dels obstacles salvats i la riquesa obtinguda. A nivell relacional, les persones que tinc a prop les valoro molt més. Em fixo en la seva autenticitat. Pensa que he passat una situació vital. És normal espantar-te quan sents la paraula “càncer”. M’esperava el pitjor i anar superant la malaltia em va permetre veure la vida amb optimisme. Si miro, de tant en tant, aquest recorregut particular és per a sentir-me agraït de tot el que he arribat a descobrir de mi mateix.
Les seqüeles que li queden al cos són minses al costat dels obstacles salvats i la riquesa obtinguda
