Creuant el petit pont de la riera del Palau i avançant uns metres pel camí Romeu de Montserrat, el que porta a Can Gonteres, a l’esquerra s’amaga una realitat oculta a Terrassa, un assentament d’horts, barraques, petits reductes amb gallines i cabres i alguns habitants. Es tracta d’un recinte de grans dimensions, amb carrers, però sense aigua ni llum. Un reducte de precarietat de la mida d’un petit barri.
El de Can Boada és l’assentament més gran de la ciutat i també un dels més antics. Desenes de petites parcel·les, separades per palès, elements de runa i plàstics, configuren un paratge que impressiona, un microcosmos on conviuen tots els perfils de l’univers social que sovinteja el perímetre de la ciutat.
Interior d’una de les illes de casetes i horts /Nebridi Aróztegui
L’indret havia estat un assentament de persones, però avui només hi viuen un grapat d’homes de perfil contrastat. El més veterà, en Rashid, que té 45 anys i una patologia cardíaca que l’impedeix, diu, fer esforços. “Porto més de 10 anys a Terrassa i -comenta- no tinc clar que vulgui tornar a viure en un pis. Les experiències no han estat bones i prefereixo estar aquí tranquil”.
Rashid acaba d’estrenar una barraca que ha construït ell mateix després de, explica, pagar “300 euros pel traspàs d’aquest solar”. La caseta és una xabola de planxes metàl·liques amb menjador, terrassa i una habitació amb llumetes en cascada. No té aigua, connexió elèctrica ni recursos per comprar un generador. “No m’agrada viure així, però no tinc pràcticament res i haig d’ajudar a la meva filla, que viu ral meu país i em necessita”.
La “llar” d’en Rashid és a l’interior d’un dels múltiples passadissos que s’obren al darrere deportes i façanes. La majoria precàries, fetes amb residus. Altres amb un aspecte pràcticament impecable, aixecades amb material d’obra nova.
És el cas del segon assentament humà del paratge de barraques de Can Boada. Entre la via de Rodalies i la B-40, un grup de joves fan vida a l’interior d’una mançana. És un conjunt d’horts amb barraques que queden ocultes al carrer.
“Alguns són els horts de les famílies, No els volen deixar sols, per por que els robin, i els fills dormen aquí”, explica Rashid. Cada matí, confirmen altres persones amb parcel·la a la zona i que demanen anonimat, els joves surten amb cotxes i patinets elèctrics i tornen a la tarda o a la nit.
Brutícia i mix d’activitats
Una passejada pels carrers de l’assentament de Can Boada permet comprovar que aquest és un sector consolidat, on tot i la precarietat de l’entorn, els seus ocupants conviuen amb equilibri i sense massa problemes entre ells ni amb els titulars dels horts registrats, les explotacions de pagesia i les granges registrades. Aquest barri ocult i irregular ocupa una superfície molt gran, delimitada per la riera del Palau i el camí Romeu de Montserrat. Un assentament que a penes és persa des de l’exterior. Des de la ronda de Ponent, a la dreta, s’intueixen alguns horts. Al seu darrere, s’obre tot una estructura de carrers i cruïlles, amb cassetes, horts amagats i façanes de tota mena, moltes convertides en abocaments de residus.
Abocament incontrolat al recinte. Els residus s’amunteguen al terra de les façanes /Nebridi Aróztegui
Al recinte hi ha caravanes, tendes de càmping, casetes de fusta i de plàstic, tendals fets amb para-sols malmesos i també, per contrast, recintes per la cria del cavall i alguna petita granja. La majoria de les activitats, però, romanen ocultes al carrer, a l’interior de les façanes.
Fa uns anys es va declarar un incendi en una de les cassetes de l’assentament, un succés que va mobilitzar policia, bombers i ambulàncies. No va haver-hi cap desgràcia personal, però l’incident va posar de manifest la precarietat de les construccions i el risc associat.
Sense les mínimes condicions
Adolfo Castro, propietari d’un hort legalitzat a tocar de la zona, explica que “fa molts anys que existeix aquest assentament. Ara hi viu poca gent, però no hi ha les mínimes condicions”. Tant els residents com les persones que disposen d’un petit hort a la zona carretegen constantment garrafes i bidons amb aigua de la font, molts des de Can Boada del Pi. La majoria de les casetes tenen recipients per captar aigua de pluja.
“De totes maneres a penes plou”, comenta Mustapha El Kanfoui. Jo tinc un hort que m’ha cedit un veí de Terrassa que s’ha jubilat i estic molt content. Aviat portaré als meus fills perquè el vegin. No he volgut fer-ho fins que estigués en condicions”.
Un dels carrers que recorren l’assentament / Nebridi Aróztegui
Mustapha és molt crític amb la precarietat de l’assentament i, sobretot, amb el fet que “alguns han convertit aquest espai en un abocador incontrolat. Si tots el cuidem, aquest és un bon lloc per gaudir de l’entorn de la ciutat i passar una bona estona en família els caps de setmana”.
La proliferació d’assentaments d’horts i baraques a la perifèria de Terrassa és una realitat que ha anat minvant els darrers anys, amb el desmantellament d’alguns espais. El campament situat entre Can Boada no ha estat fins ara objecte de cap operació de desallotjament ni erradicació.
Salvem els gats
A un dels accessos, just al tram on es concentren les barraques més precàries, acudeixen regularment dues voluntàries animalistes que s’esforcen per atendre la colònia de gats de l’assentament. Un gest de generositat que contrasta amb l’abandò del paratge. “Els portem menjar i controlem que estiguin bé”, explica Rafaela Jiménez. “No és just que visquin en aquestes condicions”.
El contacte amb el Centre d’Acollida d’Animals Domèstics, les voluntàries cuiden de la salut i l’alimentació dels gats sans i “dòcils, que intentem donar en adopció. Els que no ho són, els esterilitzem perquè no es reprodueixin. L’objectiu és erradicar la colònia en un espai tan degradat com aquest i que els animals puguin estar amb una família i en un entorn on se’ls estimi”.
