Geògraf, advocat, catedràtic de Geografia de la Universitat de Barcelona, patró de la Fundació Ecologia Urbana i Territori (2020) i autor/coautor/editor de 37 llibres de temes geogràfics. Joan Tort és una autoritat acadèmica i científica i aquest dimarts ha protagonitzat la conferència “Kick-off Terrassa”, organitzada per l’Associació Acte Alumni, Ciència, Tecnologia i Societat a la sala d’actes de l’Eseiaat-UPC. Terrassa i Sabadell, diu, haurien d’emmirallar-se en les “twin cities” anglosaxones i “planificar de manera mancomunada el territori que les separa, L’urbanisme- defensa- o és integrador o no ho és”.
Seguint el fil del seu llibre “Per què Catalunya és com és?”, per què diria que Terrassa és com és? Doncs Terrassa respon a una realitat pròpia i original. Té la particularitat de la seva resposta contínua al medi. Creix en un entorn muntanyós i ho fa com a nucli rural i fabril. Amb una realitat fluvial que l’ha condicionat. Les rieres han condicionat la vida de la ciutat, que ha girat l’esquena a aquesta realitat. No la necessita. Quan plou fort ens acostem a la riera de les Arenes a veure baixar l’aigua i de cop prenem consciència. Les ciutats centreeuropees han integrat els rius, però les mediterrànies, no. Miren Barcelona, amb el Llobregat i el Besòs.
Terrassa/ Sabadell: “Hem de deixar de donar-nos l’esquena. Compartim molt. Només hem d’organitzar-nos”
Terrassa afronta el repte de què fer amb les rieres. Què proposa? Doncs el model del parc de Vallparadís és excepcional. És un afluent de la riera principal, amb una conca mínima i sense perill. Al transvasament del Palau, però, baixa l’aigua de l’Obac i a la riera de les Arenes, la seva gran conca multiplica la capacitat de cabal i tot recordem la riuada de 1962. De tota manera, la riera del Palau està més integrada, però la riera de les Arenes marca un límit perifèric de la ciutat.
El professor Joan tort, aquesta tarda a l’Eseiatt-UPC /Alberto Tallón
Una frontera? Jo defenso que l’urbanisme és integrador, o no és urbanisme. Per això reivindico una acció concertada o mancomunada amb Sabadell per tractar, per exemple, l’espai que separa les dues ciutats. I fer-ho des d’una planificació innovadora. No serà fàcil, però durant anys hem maltractat les perifèries, carregant-les de serveis, de sectors d’ocupació, i ara cal fer una política a llarg termini, diferent de la feta fins ara. Potser caldran dècades, però hauríem d’anar a una governança entre Terrassa i Sabadell a l’estil dels anglosaxons, com les “twin cities” americanes. Si explorem aquest model arribarem a objectius que mai sospitem en solitari i amb efectes revolucionaris al territori. I seríem pioners a Catalunya i també a Espanya. Cal explorar fets urbans i sinergies.
En aquest espai entre municipis hi ha dos projectes sobre la taula, la reurbanització paisatgística de l’N-150 i la construcció de la ronda Nord entre Terrassa i Sabadell. Veu aquests projectes com un pas cap a la concertació entre ciutats? L’N-150 és un pas per arribar-hi i per fer-ho amb urgència. A Sabadell, l’N-150 es desenvolupa de manera natural cohesionant barris, però a Terrassa no tant, ja que la ciutat s’ha desordenat a la zona sud, amb barris de configuració anàrquica. Entre Terrassa i Sabadell, l’N-150 és una carretera per unir-nos, per fer un paper de fil conductor, de connexió i de cohesió.
La ronda Nord: “La veig en certa manera com a inexorable, per la multimobilitat en què ens movem. No m’entusiasma, però oposar-s’hi seria un exercici estèril”
I la ronda Nord? Comparteix el projecte? La veig en certa manera com un fet inexorable per la multimobilitat en què ens movem. No m’entusiasma, però cal arribar a acords i a espais de consens amb garanties. Oposar-s’hi avui és un exercici estèril.
Defensa l’urbanisme com un instrument per sumar. Com a no segregador, com a cohesionador. Hem de deixar de donar-nos l’esquena. Compartim molt, només cal organitzar-nos. Insisteixo, a llarg termini serà molt profitós, només cal mirar enfora. L’urbanisme va néixer orgànicament per evitar el gueto, la segregació, els espais en competència. Si entrenes el territori com a integrador, s’acaba produint.
Terrassa pot arribar als 250.000 habitants l’any 2030. Ha de créixer urbanísticament o avançar cap a una ciutat compacta? Els pròxims cinquanta anys, Europa viurà grans migracions que haurà d’entomar, també Terrassa que, per cert, és un cas específic. Demogràficament, ja hem trencat la dinàmica històrica d’anar per darrere de Sabadell. La ciutat té un terme més gran i ha de planificar. És molt important. El més recomanable és la contenció, perquè ja sabem que si no planifiquem l’eclosió pot ser inexorable. Necessitem la immigració per renovar el mercat laboral de tota Europa. Hem d’aprendre dels erros dels darrers cent anys. Compactar sembla l’exercici més racional. Cerdà ja deia que el futur de les ciutats implica harmonitzar rural i urbà. Per tant, compactació cerdariana i molt espai públic.
El creixement: “Viurem grans migracions. El que és més recomanable és la contenció urbanística, però hem de planificar, perquè ja sabem que si no ho fem, l’eclosió pot ser inexorable”
Diu que la geografia és una ciència que ens revela consciències geogràfiques desconegudes. També a Terrassa? Per què no ens proposa una ruta per la ciutat? Vinc molt amb estudiants a Terrassa perquè és una ciutat paradoxal. Comencen per la Rambla, que és l’antiga riera que travessava la ciutat pel centre, tot un referent fluvial. Seguim pel centre històric i la ciutat medieval i continuem a Sant Pere i Vallparadís, on conflueixen els dos antics nuclis de Sant Pere i Ègara. La Terrassa moderna i l’antiga, tot al bell mig del nucli urbà.
Quan viatja fora, presumeix de Terrassa? Sempre que tinc ocasió ho faig i m’agradaria presumir encara més. Voldria pensar no tant en un terrassenquisme estèril, el que es mira el melic. En un terrassenquisme que mira el futur sense renunciar a la personalitat. Que deixa de mirar-se al mirall i que obre la ment. Hi ha molta creativitat a l’ADN de Terrassa, només cal estimular-la.
