“Viure a la Casa Coll i Bacardí o a la Casa Baumann, com es coneix popularment, va ser tot un privilegi”. Són paraules de Xavi Anter Iglesias (Terrassa, 1960), fill de Pere Anter Aguilar i Anna Maria Iglesias Sitjes. “Èrem i som una gran família. Ara arribem a 42 persones entre germans, nebots (24) i nets (11). Els meus pares van tenir vuit fills i tots nosaltres vàrem gaudir moltíssim d’aquella casa, sobretot perquè tenia molt d’espai per córrer i jugar. El terreny de la casa limitava amb el jardí del Castell de Vallparadís i el fet que disposés d’una gran zona arbrada et feia la sensació que estaves al mig de la natura”.
La família Anter-Iglesias, de Terrassa, es va instal·lar a la Casa Baumann l’any 1960 fins al 1976. Es van mudar allí després de deixar el pis situat al passeig del Comte d’Ègara. En aquells moments, la família tenia sis fills (Marisa, Maria Mercè, Olga, Josep Maria, Xavi i Maurici, aquest últim traspassat molt jove) i ampliaria la família més tard amb el Borja i la Belén. El canvi de residència va ser fruit de l’estret lligam que tenia la família amb la societat Ernesto Baumann, que era la propietària de la Casa Baumann. A la fàbrica va treballar Josep Anter Miralda (Terrassa, 1896-1973) i després el seu fill, Pere Anter Aguilar. Ambdós van ostentar el càrrec de directius i apoderats i van ser accionistes de l’empresa tèxtil.
Josep Anter Miralda, al seu escriptori del despatx de la segona planta, cap al 1956
L’empresari suís es va jubilar l’any 1960, després de 40 anys al capdavant de la fàbrica a Terrassa, i va marxar a Canals (València) on havia adquirit una gran finca, la Casa del Mas, per plantar arbres fruiters. Josep Anter Miralda va agafar el relleu de l’empresa de llana i pell, i va possibilitar que el seu fill, Pere Anter, amb la seva família, es pogués instal·lar a la Casa Baumann que havia quedat desocupada.
El cap de família que va residir a la Casa Baumann, Pere Anter Aguilar (Terrassa, 1924-1994), va estudiar la titulació d’Enginyeria Tèxtil a l’Escola Industrial (després Universitat Politècnica de Catalunya, UPC) i tot seguit va estar vivint a Anglaterra durant sis mesos per aprendre i dominar l’anglès. Seguint les petjades del seu pare, Pere Anter, va entrar a treballar a la societat Ernesto Baumann de Terrassa, on va poder aplicar els seus coneixements en l’especialitat del tèxtil, així com desenvolupar tasques d’administració i direcció.
En Xavi recorda el seu pare Pere com una persona seriosa i estricte. “No en deixava passar ni una. Però suposo que també era la manera d’educar i fer del moment”, diu. “La imatge que en tinc es que es passava la major part del dia al despatx de la fàbrica que estava situat al primer pis de la casa i que durant anys va compartir amb el meu avi Josep”. I li ve a la memòria que cada divendres, el seu pare anava fins a Vic perquè la firma també hi tenia allà una fàbrica de pell que havia comprat. “Com moltes famílies, la mare és la que tenia cura dels fills i de la casa. També teníem dues noies de servei internes i vivíem amb nosaltres a la mateixa planta baixa”, afegeix.
Una vista exterior de la Casa Baumann
En les hores lliures, evoca la presència del seu pare assegut a la seva butaca i escoltant música, sobretot clàssica i preferentment Beethoven, Bach i Mozart. Així mateix, explica que fou un gran aficionat al tir, a les motos i que compartia sortides i converses amb una colla d’amics, entre els quals es trobaven els terrassencs Francesc Onandia, Alfred Puig i Josep Maria Roig. El recorda també com una persona enginyosa i amb bones mans. “Li agradaven els reptes. Igual podia construir un rellotge sol, com el que va fer per la nova casa del carrer de Salmerón, 101, on vam anar a viure el 1976, com un celler de vins o arreglar les motos que hi havia a casa”.
Piscina mirant cap al castell
Xavi preserva un record d’infantesa feliç. “Teníem una casa senyorial i bonica. I molt de terreny. Vivíem en plena natura i disposàvem gairebé de tot”. Explica que a una banda de la casa hi havia un jardí amb un estany amb peixos i a l’altra, un gran pati on corrien, anaven amb bicicleta, jugaven i encistellaven pilotes (alguna s’havia colat a dins el castell de Vallparadís), practicàvem el tennis i el hockey. I a l’estiu, prenien banys a la piscina que els seus pares varen construir darrere la casa mirant cap al castell.
Hores de lleure i de gaudi que, a vegades, van compartir amb amics de l’escola i d’altres que havien fet a través de la família. “Tot era immens i a més ningú et veia perquè llavors la casa i tota la finca quedava protegida per un mur que anava des de l’avinguda de Jacquard fins al carrer de Salmerón”. L’espai permetia trobar-se, reunir-se i escapolir-se. I alguns dels germans, com el Xavi, s’escapaven fins al subterrani de la casa que era el lloc on s’emmagatzemaven les llanes. “Per a nosaltres era com un misteri entrar allí”, explica.
El Maurici, el Xavi i la Maria Mercè, a la saleta, cap al 1966
Quan arribava el bon temps i les vacances de l’escola, la família canviava de residència. Primer va estiuejar al mar, a Sant Salvador, on el pare tenia una barca (La sardineta) i després a l’interior, a Artès, a la casa pairal de la família de la mare. I simultàniament, a Matadepera, on hi havia la torre dels seus avis, Josep Anter Miralda i Mercè Aguilar Clos. De tots aquells anys d’infantesa i adolescència en queda testimoni en fotografies, i sobretot en gravacions de vídeo que en Xavi conserva a casa formant part de la història familiar i que ara n’ha fet una capbussada amb motiu de l’entrevista.
La casa del carrer de Salmerón
La família Anter-Iglesias va abandonar la casa Baumann l’any 1976 per traslladar-se a la residència de nova planta del carrer de Salmerón, 101, que va encarregar a l’arquitecte de Terrassa Jaume Mora. A partir de llavors, l’edifici modernista de l’avinguda Jacquard va quedar tancat i en desús. El seu estat d’abandonament i la seva apreciada arquitectura va motivar l’interès de l’Ajuntament de l’època, presidit per Manuel Royes. El govern d’aleshores va iniciar un procés de negociació, molt difícil segons la premsa de l’època, per la seva adquisició de l’immoble amb els accionistes de la societat Ernesto Baumann. La compravenda va culminar durant els anys 1982-83.
Cronologia de la casa
1913.
Construcció de la casa familiar de l’arquitecte barceloní Josep Maria Coll i Bacardí en l’avinguda Jacquard, 1. El facultatiu va establir la residència Terrassa arran del seu nomenament com a arquitecte municipal. La casa senyorial s’inspira en els moviment artístic de la secessió austríaca i se la considera que entronca amb el modernisme eclèctic.
1920.
La casa queda buida per la mort prematura de Coll i Bacardí i és adquirida per l’empresari suïs de la indústria tèxtil, Ernesto Baumann, com a residència particular.
1926.
Es porta a terme un projecte de reforma i ampliació a càrrec de l’arquitecte Josep Masdeu. S’amplia la planta baixa i es construeix un pis superior, que serà destinat a despatxos de la societat Ernesto Baumann. Les obres comporten una modificació en les façanes nord i est de la casa original, així com de la coberta inclinada.
1951.
El propietari encarrega un nou projecte d’ampliació de la primera planta que afecta la zona sud de la casa a l’arquitecte Joan Baca i Reixach.
1960.
Ernesto Baumann es jubila i marxar a viure a València. La casa rep a la família terrassenca Anter-Iglesias.
Una sala interior de la Casaa Baumann / Cedida per Xavi Anter Iglesias
1976.
La Casa Baumann queda desocupada. La família Anter-Iglesias canvia de domicili.
1981.
L’Ajuntament de Terrassa elabora un informe de l’estat de conservació de l’edifici residencial per incloure’l en el patrimoni d’interès històric, arquitectònic i artístic de la ciutat.
1982.
La casa pateix el 22 de març un incendi que afecta especialment l’estructura que suporta la coberta i la planta superior.
1982. En el ple extraordinari celebrat el 14 de juliol s’acorda la compra de la Casa Baumann a la societat Ernesto Baumann per un import de 35, 5 milions de pessetes.
1982.
El mes de setembre s’encarrega un projecte de reparació, conservació i reconstrucció als arquitectes Carles Escudé i Muncunill i Vicenç Brossa i Soldevilla. El projecte té dues parts. La primera és reparar i restablir l’estat original de la casa i la segona, adequar l’edifici per acollir el servei municipal de Joventut.
1983.
El 12 de novembre es detecta un petit foc al soterrani de l’immoble, on hi havia encara algunes fustes i llanes emmagatzemades. Els danys són de poca consideració.
1987.
El 20 de maig s’inaugura la nova seu del servei municipal de Joventut a la Casa Baumann. Des d’aquella data, l’edifici històric forma part del patrimoni municipal i continua essent el punt de referència pels joves de la ciutat.
